La cerimònia del te.

     Tots els dies repetia la mateixa cerimònia i ningú el superava en solemnitat i parsimònia. Des de que havia alquilat aquella habitació d’hotel, tots els dies feia el mateix, a la mateixa hora.

     Els treballadors de l’hotel ja el coneixien prou bé per deixar-lo fer. Aquell personatge estrambòtic  no era, en absolut, un risc per als altres clients i encara que la seva particular cerimònia deixava a més d’un una mica confòs, ell continuava fent, aliè a les mirades que li venien dels seus veïns, també inquilins d’aquella casa de passada. Ni els mirava. Res havia de pertorbar la cerimònia. Tot havia d’estar mil·limètricament calculat i res podia sortir malament.

     El matí el passava a fora. Ningú sabia on podia anar. A la mateixa hora, tots els dies, creuava la porta d’entrada a l’hotel i s’asseia a la zona de descans. Els mobles eren vells, desfasats, testimonis d’una altra època, un altre gust. Hi havia qui deia que tan sols era mal gust. S’asseia sempre al mateix lloc. Llavors posava l’aigua a bullir, a la tauleta on s’hi trobava la lampareta.  S’esperava que l’aigua bullís, apagava el foc. Posava l’aigua a la tasseta i hi posava el sobret del te. S’esperava uns minuts perque el te fos enllestit per veure. Amb una mà aguantava el plateret i amb l’altra s’emportava la tassa a la boca. No entenia com hi havia algú a qui no agradés el gust d’un te ben calentó.

     Molts cops a recepció es rebien queixes sobre un home que feia veure que bevia alguna cosa invisible, completament absort, completament aliè al seu voltant. “No s’espanti senyora, és l’hora de te”.

El Somriure de Ryo.

                                                    

     Ryo havia deixat aquell home, que quasi no coneixia, adormit a l’habitació del love hotel que tenia forma de vagó de metro. Abans que ell es despertés va agafar la seva bossa de mà i, sense fer soroll, va marxar.  

     Al creuar la porta de sortida, va abaixar la mirada i va somriure en secret. Ja no era la mateixa. Encara que seguiria portant la mateixa vida  d’abans, no seria la mateixa. Ara, fins i tot es podia permetre el luxe de somriure.

     Quan jo la vaig veure, baixava les escales mecàniques del metro. Ben posada, però amagant un somriure  tímid, com quan un nen petit ha fet una entremaliadura. Va passar per davant meu i em va somriure.  Va aturar-se per esperar el pròxim tren.

     Quan aquest va arribar, va pujar-hi tranquil·lament. Recordo com somreia quan el tren va accelerar.

The Virgins Suicides (Las Vírgenes suicidas, 1999)

Els nois, que encara estaven entrant al sensacional món de l’adolescència, s’estaven asseguts al davant de la casa, observant-la de fit a fit. No volien perdre’s res del que passava allà dintre.

Embadalits, intentaven veure encara que fos un petitíssim tros de pell o el reflex ros dels cabells d’alguna d’aquelles germanes, al passar per davant una finestra o alsortir de casa per ficar-se ràpidament al cotxe, sota l’atenta i estricta mirada de la mare i la mirada perduda del pare.

Les germanes Lisbon, encara que no sortien gaire de casa (gràcies a una mare ultracatòlica i un pare sense veu ni vot) eren com un mite, com unes dees que vivien tancades a un palau, a la part més alta del mont Olimp. Tot i així, ningú podia parar de pensar en elles.

La pressió que exercien els seus progenitors, feu que prengueren una dràstica desició: suïcidar-se. I aquest fet, que encara reforçà més el mite de les germanes Lisbon, se’ns explica de la manera més poètica i subtil.

Tothom les recorda. Sempre que passen per davant de la seva antiga casa, ningú pot evitar girar el cap per recordar alguna imatge d’aquelles noies que van transformar les ments de tothom qui havia tingut contacte visual amb elles.

         “The virgins suïcides” (Las vírgenes suicidas, 1999) fou el debut cinematografic de la directora Sofia Coppola. Aquesta producció nord-americana està basada amb la novela homònima de Jeffrey Eugenides. Explica la història de la bellesa, de la torbació. El món del barri es trenca quan una de les cinc germanes es suïcida. Llavors els nois que sospiren per les germanes no poden unir la idea d’una bellesa tan pura com la que habita en aquella casa i una història tan tràgica. El mite de les noies de pell blanca i pèl ros acaba quan decideixen siucidar-se totes. Al barri res tornarà a ser el mateix.

Filmografia de veritat a http://www.zinema.com/pelicula/2000/lasvirge.htm

la pluja o un somni de pluja

L'olor de l'herba després de la pluja.

L’olor de l’herba mullada per la pluja li omplia els narius. Inspirava fort, fent que aquesta olor li entrés tant dintre com pogués. Aquesta era aquella olor que anhelava feia tant temps.  La mateixa que no el deixava dormir per les nits. Rebuscava entre els seus arxius cerebrals, però mai obtenia resposta. Sabia que hi havia una olor que no havia sentit des de feia molt temps. A pesar de no recordar quina era, la trobava a faltar irremeiablement. Tots els dies i totes les nits.

Però aquell dia, aquell dia que havia de ser fatídic, la va sentir. Conduïa amb el cotxe, cavil·lant els motius pels quals s’havia auto-acomiadat de la feina. Va abaixar la finestra del cotxe per a que l’airet fresc de després la pluja li refresqués la cara. I aquella olor magnífica va penetrar dintre el cotxe.

Va reduir la velocitat del cotxe, fins que el va detenir a la vora de la carretera. Va baixar del vehicle, completament encisat. El soroll del mar sonava somort, al fons. Havia arribat, per fi, al final de la seva recerca existencial.

Es va ficar a córrer tan ràpid com podia. L’intermitent dret del cotxe es va quedar parpellejant i la porta del conductor, oberta.  Signes inequívocs de que aquell home, que feia una estona estava perdut, havia canviat de vida. Mentre corria pel penya-segat, amb el tratge polit de l’oficina, i amb els braços oberts, va tirar el maletí que duia per anar a treballar, que va caure al terra fent un gran escampatall de papers. Ja no el necessitaria més. Ara tornava a ser aquell nen petit a qui encantava l’olor de l’herba mullada per la pluja.

El cel continuava gris. El mar continuava llançant-se contra les roques del penya-segat. L’home seguia corrent, enfollit per l’alegria. I l’olor continuava allí, embolcallant-lo.

Què tenen els olors, que ens poden canviar el món del seu emplaçament original?

Botins de Colors

El peu, calçat amb el botí marró, va avançar sense fer soroll al xafar el terra. Després va venir el torn de l’altre peu, el que era calçat amb el botí vermell, que tampoc feia soroll al xafar el terra. Botí marró i botí vermell s’anaven alternant i els seus colors contrastaven amb el color insípid del terra.

Al cap d’una estona d’estar observant-me els peus, amb aquell joc de colors, em vaig sentir volàtil, com si els meus peus s’aixequessin del terra i caminessin uns centímetres per sobre la superfície. Podia volar, o almenys m’ho semblava.

El soroll de la pluja des de l'escriptori.

     L’escriptor, que estava a punt de finalitzar la seva obra magna, es va aturar un moment en la seva tasca i va mirar per la finestra. A fora estava caient una pluja finíssima que, al repicar contra la casa feia un soroll molt agradable. Era un soroll de buidedat, “com si estigués la casa buida”, va pensar l’home. Però a pesar de no ser la casa buida, també sentia el soroll de la pluja provinent de les altres habitacions.

            Per un moment va deixar de pensar, hipnotitzat per aquell soroll. Va treure les  mans del teclat de l’ordinador, que van caure de l’escriptori i es van quedar penjades. A la pantalla, l’ultima frase de l’obra que el catapultaria a l’èxit, es va quedar per acabar. Va deixar els ulls mig tancats. Respirava profundament,sense fer massa soroll, per no trencar aquell microcosmos de sorolls, on estava immers. Aquella pluja era una benedicció.

            A fora, l’aigua queia per desaigüe de la teulada, com un gran broll. Les petites roses es mullaven. La gespa, xuclava tota l’aigua que volia. Els animalons s’afanyaven a amagar-se. Els veïns entaven a casa ràpidament amb diaris al cap. Els nens corrien contents sota la pluja, les seves mares els renyien. La pila de llenya es mullava. El cargols començaven a sortir del seu son.

            I ell... L’escriptor, tan sols tenia una frase que acabar.

 “... de sobte, una pluja purificadora, vinguda del no res, va esborrar tots i cadascun dels problemes que la gent d’aquell petit llogaret havia anat acumulant durant tant de temps.   FI. ”