Una mussa menys.

Tinc el cap enfuscat i no consigueixo aixecar-me d'on sóc. Costa imaginar que no tornarem a veure aquella dona-tempesta amb el pèl recollit d'aquella manera tan característica. Que aquella veu tanh poderosa s'ha apagat per sempre. Que no tornarà a crear himnes tan profunds i tan directes com els que creava. Bàlsams per a ànimes maltracrades. 

Figura perseguida, escanyolida però que atreia, apareixia constantment en la meva ment i m'era font d'inspiració. La veia amb moviment segurs i amb un caràcter tan fort. Recostada al costat d'un llit mirant-me amb cara seriosa. Parlavem, sobretot, de coses que, en realitat no tenien massa importància. Però passavem hores així.

La seva veu, continuarà fent mal al meu cervell. Ella, continuarà visitant-me. 

Sembla ser que, de moment, tot i no ser físicament en aquest món, res ha canviat per a mi. Massa cansat per pensar vaig a intentar curar el meu mal humor dormint una miqueta. Vaig a provar sort intentant no sentir la mala notícia que tothom -els que van amb pressa per aquí els subterranis- du a la boca.