"Sóc l'emperadriu de les pagodes", em digué aquella figura femenina vestida amb sedes i transparències. Em feu un somriure i es posà de genollons, al meu davant, llevant-se el vel transparent que li cobria el rostre. Un ajudants li havien posat un coixinet per a que hi fiqués el genolls. I així, agenollada se'm quedà mirant.
Al seu darrere hi tenia una amplia comitiva. Unes figures, seminues, duien fruits; unes altres instruments. D'altres només duien torxes, que il·luminaven l'estació d'una manera característica.
Com em passava sovint, el meu estat de perplexitat era gran. Ja em costava determinar el que era realitat del que era somni.
Desorientat per la manera que havia estat despertat -devien ser les tres de la matinada- només vaig poder contestar "quina emperadriu de les pagodes?"
La dona, s'emportà una mà a la boca i rigué amb timidesa. "Aquella a qui Maurice Ravel va dedicar una peça musical fa tants anys..."
No hay comentarios:
Publicar un comentario