“Ja no recordava ni
el temps que feia que era a la cabana, tenint com un fet normal la pèrdua de la
noció de temps en circumstàncies com les que vivia allà. L’aïllament voluntari
al que em vaig sotmetre va fer que les hores, els dies o els mesos fossin una
mena de realitat imaginària i paral·lela del món que havia deixat.
Els hiverns eren més durs.
Sotmetia el meu cos a proves continues que tard o d’hora es
van convertir en una prova general i continua. M’hi vaig fer, a la prova i la
prova es va convertir en la meva vida. Galledes d’aigua freda durant l’hivern. Un fred rigorós, que tan sols era
salvat per un anorac vell quan havia d’anar a recollir llenya i aliments
i una foguerada a la petita xemeneia a l’única estança de la cabana. Tot i
això, el fred em torturava i no em deixava pensar.
El sac de dormir no em salvava del terra fred i dur que em
feia de llit. Per això les hores de son no eren massa llargues. Era part de la
prova.
Solitud absoluta, que feu que les úniques converses que
portava eren amb el fanalet de gas. I que provocava sovint, si no volia que el
vent que bufava al tard i que feia tot de sorolls a l’exterior, em tornés boig.
“Avui he recollit unes quantes móres, ja veus. No és res comparable al conill
que vaig caçar l’altre dia, però si passo gana és per la prova. Com ha anat
aquí, mentre jo era fora?” I el fanalet m'explicava què havia passat a la
cabana en la seva absència. Sempre era tot més o menys igual.
El color blanc s’escampava a tot arreu. Però el que no podia
suportar és que la neu diària cobrís les petjades del dia anterior.
Per tot això, quan el meu vell amic va arribar amb el seu
quatre per quatre i em va dir que ja ho estava allargant massa i que havia de
tornar a casa, vaig tornar a la cabana i m’hi vaig tancar. Per la finestra vaig
veure com començava a nevar tempestuosament i com el meu conegut es refugiava
dintre el seu vehicle. Quan va acabar la tempesta, ja no hi era. I la neu havia
esborrat les marques de les rodes del seu cotxe."
A Jordi MBoixader, gran amic i soulmate.
