Roxanne i el vaixell.

Potser la recordo dels temps en que viatjava amb vaixell. O potser dels temps immediatament posteriors. Qui sap si va ser en els temps immediatament posteriors, lligats als temps en que treballava al vaixell. Qui sap. Ara, m’ha tornat als pensament i no puc parar de reproduir-la mentalment.

Roxanne, you don’t have to put on the red lights/ those days are over, you don’t have to sell your body to the night.

La primera versió que vaig escoltar va ser la del grup The Police, però la que recordo amb més nitidesa  va ser la versió que en va fer George Michael, per la calidesa i la tendresa que se’n desprenia. És aquesta la que no puc para de reproduir incansablement.

És ara quan se’m mesclen les imatges. Totes aquelles llums. Totes aquelles Roxannes dignes, altívoles, poderoses. L’aigua, el vaixell i les postes de sol a bord. Les minifaldilles i la cuina del vaixell. Les canyes del riu i els somriures atrevits. Les postes de sol a l’horitzó i els seus cabell llargs.

Aquí sota no hi ha ni vaixells, ni Roxannes. Però em costa poc canviar la realitat de tot el que m’envolta.

Tot el que cap en un vagó

-I ni tan sols saps si ha pujat a algun vagó?-em pregunta el rodamóns professional.

-Quan he tornat a obrir els ulls ja no hi era. El més curiós és que hi havia ben poca gent, aquella estona... Quan he obert els ulls un altre cop i no hi era, el convoi ha marxat. Primer lentament, com sempre. Després ràpid. Quasi no te n'adones quan accelera. Si no fos pel soroll...-dic jo mig desconcertat.

-El més normal seria que hagués pujat al vagó. Has mirat si era dintre?

No m'atreveixo a dir-li que no. Al Sr. Bones li agrada massa jugar. I avui jo no en tinc ganes, de jugar. Se que es pregunta el mateix que jo. Ens podriem passar hores amb preguntes sense direcció. Sap que no he mirat dintre el vagó. I també sap que no ha entrat dintre el vagó.

-I què has dit que era, exactament?

Le portrait de n'importe qui i els francesos amb bicicleta.

Aquella cançó tan plàcida, que diu "le temps le complice, le temps l'ennemi". Ho fa en francès. "Quina llengua més sensual" em van dir un cop. Però d'això en fa molt de temps. Tan de temps que el temps s'ha convertit en enemic de la meva memòria.

Podem trobar tota aquella gent que recorren al "pas del temps" com al seu tema de conversació preferit. Apologia del pas del temps. Vols anar a fer un cafè i parlar de com ha passat el temps? Ens podem posar nostàlgics d'aquells típics temps millors. (Le temps ennemi). O vols que restem junts durant una estona i parlem de coses realment importants? (Le temps complice).

Ara que m'ha vingut al cap aquesta cançó de l'Anna Roig i que m'he trobat en plena reflexió sobre el temps, imagino francesos amb bicicleta, que van per una carretera gens transitada a aquella hora. La carretera, està rodejada per camps de cereal, pintats de groc. Porten jerseis de ratlles i somriuen els uns als altres. Pedalegen fins que es pon el sol. Le soleil/le nit.

M'agradaria parlar francès i anar amb bicicleta per una carretera rodejada de camps de cereals.

Love Hotel.

Recordo els llibres d’en Murakami. I els seus personatges. Però el que més em crida l’atenció és que l’amor que gasten els japonesos i les japoneses pels love hotel. Aquells hotels on introdueixes els diners i et cauen les claus de l’habitació escollida. Algunes són temàtiques, amb aquell mal gust amb que es pot caure traient les coses del seu context. Totes les habitacions, però, comparteixen les mateixes característiques: la poca durada a l’estança. Una nit sencera, potser. Els refrecs i els gemecs. El silenci “post mortem”. L’olor. El despertar estrany.

Al llibre After Dark, Murakami ja ens va introduïr a l’univers Love hotel. Més tard, seguiria fent-ho amb l’obra Tokio Blues: Norwegian Wood, on el seu protagonista, Toru Watanabe, s’ho feia amb infinitat de noies, per esborrar el record d’aquella noia perduda.

Però seria Isabel Coixet amb el seu film Mapa dels sons de Tòquio, qui ficaria l’espectador dintre una d’aquestes habitacions per explicar la frenètica relació entre Ryu i David. Aquella habitació ambientada amb un vagó de metro, on a les falses finestres hi corria la llum, de manera que semblava que allí hi havia moviment. També hi havia agafadors.

Love hotel. Tan arrelat a la cultura japonesa com la cerimònia del te o el bonsai. Em costa poc imaginar-me les ganes i la pressa. Els secrets que s'hi guarden. Les mirades desconegudes. Els passadissos silenciosos on, de tan en tan s'hi pot sentir algun soroll somort. El soroll de les sabates en trepitjar la catifa del passadís. La foscor. Quedar-se adormit.

La bombolla del lladre.

“Quan preparava algun cop, m’agradava entrar en escena uns dies abans. Al cap i a la fi jo era un lladre clàssic. Com els de les pel·lis clàssiques. Aquelles en blanc i negre, oi que m’entens?” em diu, tot seient al meu davant.

       Al veure el meu desconcert, afegeix “em refereixo a aquells lladres de guant blanc que roben joies de la corona i coses per l’estil. Aquells que baixen amb una corda lligada a la part més alta de la cúpula i que no fan sonar l’alarma. I que van ben vestits. Jo tenia un frac que només treia de l’armari per aquestes grans ocasions”.

Li pregunto què volia dir entrar en escena uns dies abans. “Ah, això...” i baixa la mirada. Sembla avergonyir-se’n, però al cap d’una estona contesta amb una veu i un posat greus “quan ets a punt de fer una cosa així, necessites tota la inspiració possible per no tornar enrere. Jo, per exemple em vestia uns dies abans i actuava de la manera més estirada possible, per casa. Així reafirmava el meu ego. Visc sol. També escoltava música propia de pel·lis de lladres. Però de lladres amb classe, esclar.  Ja saps, com la banda sonora del James Bond –aquest si que en sabia: tot i no ser lladre feia uns bons cops-. De totes les cançons que m’inspiren els dies anteriors al cop, la meva preferida és Summertime, de Julie London. És dels 60 però em val igual. La música no mor, no és així?”

Mira cap als dos costats, se’l veu neguitós. S’aixeca i se’n va, caminant depressa, controlant el seu voltant. Mira de reüll i du les mans a les butxaques.

Ara no anava amb l’uniforme de feina i com parlava en passat, endevino que ha abandonat la professió. Però no em costa imaginar tota la bombolla que creava abans d’un robatori: els guants blancs, impol·luts, ben posats. El seu frac i la corbata. El posat, de senyor altívol. El silenci respectuós. El veig, també, baixant per la corda, enganxada a una cúpula lluminosa d’una gran ciutat francesa. I tot es transforma en una pel·lícula. Potser a fora l’està esperant una senyoreta amb ulleres de sol i mocador de ratlles al cap. 

"Conèixer Mr. Wandering" per JORDI PIJOAN-LÓPEZ (detectiu).

"M’arriba una petició al despatx, formulada per una persona a qui no se li poden rebutjar les ofertes; per una persona de qui no puc revelar el nom. Em demanen que investigui un tal Mr. Wandering, segons el meu client una mena de personatge que penja a la xarxa notes “comprometedores” a través del seu blog The Lost Underground Station. La primera impressió en veure aquesta dada, és que es pot tractar d’un individu que es troba molt perdut en aquest món, travessant pels soterranis de l’existència humana, que no sap cap on va... hom diria un cagadubtes, o bé un escriptor, que a voltes és el mateix. Possiblement, angloparlant; no m’hi escarrasso gaire en plantejar-me aquesta hipòtesi, ja que simplement m’he fixat en la llengua que intitula el propi blog. Mentre el meu client em va parlant, introdueixo el nom del blog al Google i em surt en una posició destacada. Comprovo que el paio d’anglès o ianqui res de res, sinó que és catalanet com servidor, amb certa dèria per fer seguiment de blogs de Terres de l’Ebre. Veig que el blog tracta de cabòries diverses del seu autor. Sembla que la literatura és un tema preponderant. Evidentment, el paio està perdut per a la societat si es vol dedicar a la literatura. També mostra sensibilitat; més perdut encara, i ben als soterranis de l’existència. Possiblement forma part d’una societat secreta, o secta, d’aquella gent estranya que denominen “lletraferits”. A la franja dreta del blog hi ha una fotografia d’un paio amb una maleta a una andana que presumiblement ha de ser ell... però com a detectiu, estic obligat a malfiar quan em posen les pistes fàcils i expresso el meu dubte en veu alta al meu client:

            –Està segur que és un paio?

            –Això m’ho hauria de dir vostè! Que per això el contracto! –se m’indigna. Em vénen ganes d’engegar-lo a pastar fang, però qui paga mana; i crida, si convé.

            –Estic encara en fase de recopilar tota la informació que em pugui abastir. Ara, contesti’m, sisplau... i en cas que no tingui puta idea, m’ho diu també.

            El paio dubta:

            –Si podria ser una dona...? Vés a saber... Corria una foto pel facebook on anava amb faldilla i malles, tot vestint com una meuca roquera, però se li veia més barba que a mi. La foto estava penjada d’un fals perfil... un tal Gerard no-sé-què-més... un troll, vaiga! Mr. Wandering és Mr. Wandering!

            –Uix!, però això de transvestir-se... –afegeixo jo, mirant d’aportar-hi elements.

            –Que vol dir... que potser perd oli? Ja podria ser, perquè tot això de gent que li va la cultura, ja se sap, mig del ram de l’aigua tots... Però en aquest cas no ho crec; si revisa el seu blog, les senyores solen ser font d’inspiració seva...

            –...i la música... i el cinema... –aporto jo, mirant de començar a fer-me meritori dels honoraris que exigiré.

            –Sí, tot plegat, si ho revisa bé, apunta que es tracta d’un subversiu a l’ombra. Una cèl·lula dorment d’alguna conspiració estranya...

            –Amb tots els respectes –interrompo el meu client–, però no s’està emparanoiant una mica vostè?

            –No, i ara! És perillós!

            –En què es basa? –insisteixo jo.

            –Que no se n’adona! “Pensa”, collons; Mr. Wandering “pensa”! Individus d’aquest calibre són un perill per al nou món que jo i els “nostres” volem construir.

            En sentir aquelles paraules, em fixo per primera vegada en el careto del meu client... I no m’ha agradat el que he vist..."

Podeu llegir més sobre Jordi Pijoan-lópez a http://sangcule-novellanegra.blogspot.com/

El sopar dels muts.

"Corria l’any 1925. M’havien invitat a una d’aquelles festes de rics totpoderosos, on quasi tot és daurat i has de mantenir les formes. En aquell temps jo era un reporter d’un diari  prestigiós i allí em vaig veure, palplantat entre tota aquella gent, amagant la meva humilitat i traient una falsa seguretat que mai havia tingut. Una copa d’escumós a la mà, rient sonorament. Éssent presentat a tothom.

Quan ens vam asseure a sopar, una cantant afroamericana va pujar a l’escenari i, un cop instal·lats els seus músics va començar a cantar “Cry me a river” d’una manera lànguida i sensual, però commensurada. Duia un vestit que ni tan sols es podia permetre. Una legió de cambrers impol·luts va començar a servir el sopar.

-Va tot bé estimada?- preguntà el senyor Witaker a la seva senyora. Eren una de les parelles més joves de la taula.  La senyora Witaker no digué res, es va mirar la falda, on tenia l’estovalla estirada. Feia estona que es comportava d’una manera extranya. No reia dels acudits i no responia a les preguntes corteses que se li feien.

La remor de converses pròximes es mesclava amb sorolls de brindis i de coberteria en tocar els plats. En veure que havia desconnectat de la conversa de la meva taula vaig intentar sobreposar-me. “...no és així, sr. Witaker? Ha ha ha!”, deia un dels comensals al personatge que m’havia invitat a la festa. Però el senyor Witaker no contestà. Es va limitar a fer una cara extranya, preocupat per alguna cosa que als demés se’ns escapava.

Com més avançava el sopar, més silenciosa es tornava la festa. Fins i tot jo em vaig quedar callat. No sabria com explicar-ho. Hi havia alguna cosa que impossibilitava que poguéssim articular paraula alguna. I tothom n’era conscient. Tothom tenia ganes de parlar pels descosits, però no podia.

Així és com tots els comensals de la festa es van quedar callats, menjant en silenci. Tristos, acceptant un fet que se’ls escapava. Els sons típics d’un sopar ressonaven a la sala.

A l’escenari, la cantant havia emmudit. Amb una mà al micròfon mirava cap al públic amb la mirada plorosa. Al seu darrere, els músics continuaven les notes de la cançó, com si res hagués passat"