Stripper.

"Hi vaig totes les nits. Ja em pots considerar un dement, com fan alguns. Hi continuaré anant cada nit. Perquè... jo no  sóc com tots aquells miserables que em rodegen cada nit. Compte, t'ho dic sabent que no està bé diferenciar-me a mi mateix de la resta. I menys, quan els que fem és, més o menys, el mateix: reunir-nos en aquell local fosc i humit per veure com ballen un grapat de noies amb poca roba, les quals són conscients del poder que tenen en aquell moment.  Però la meva mirada no és la mateixa que la dels demés, no. Hauries de veure'ls com les miren, Déu meu! I si veiessis com la miren a ella... Això, veus, això és el que em fa més mal de tot plegat.

A mi el que m'agrada - i el que em fa assistir cada nit, com qui asisteix a una mena d'eucaristia sagrada, és la seva mirada. Entre perduda i alcholitzada, tot i que no va alcholitzada i ves a saber si perduda. Encara que el seu ball descrigui infinitat de corbes, ralentitzades en el devenir temporal és la seva mirada impassible la que em torba. Ella sap que no sóc com la resta, crec. I això encara em torba més."

Metafísica Subterrànea.

"...llavors amb què deu consistir la unió del cos amb l'ànima?" li pregunto al rodamóns professional. I ell en resta pensarós. És el que sempre fa quan hi ha alguna qüestió que realment li interessa. Se que li interessa perquè, quan alguna cosa no li interessa o no en coneix la resposta es fa l'adormit. Ara, però, intenta buscar una solució. "No ho se... No les acabo d'entendre massa aquestes dualitats metafísiques, la veritat. Però puc mirar si en algun dels meus llibres hi ha la definició d'aquesta unió."

Com no pot portar tots els seus llibres al seu carret, demana a alguns amics que li deixin guardar els seus tresors a les seves llars. Així, fa un copet al seu gos i ambdós s'aixequen. Segurament la resposta de la història metafísica occidental arribara, com a molt tard, al vespre, abans que el vell guarda, tanqui l'entrada a l'estació.

Quan comencen a allunyar-se, el meu amic comença a xiular aquella cançó que sempre xiula i que, segons ell, l'única que xiularà mai: O mio babbino caro.

"Senyor Bones!" crido. "Sr Bones! És això! No cal que ho vagi a buscar! Amb això consiteix la unió del cos i l'ànima!

Crits/L'existència a les vies.

"Prou!", crido fora de mi. "No em facis més preguntes! Ni si puc viure sense menjar! Ni si em dutxo! Ni per si puc satisfer les meves necessitats més bàsiques! Ni si puc viure sempre aquí sota! Prou! No em facis més preguntes! Sóc un personatge! Tan sols sóc un personatge, com tu! Tu mateix ets un personatge! I el més petit gest que fas no és la teva voluntat, sinó la d'Ell! Marxa! Deixa'm en pau!". 

No recordo haver cridat mai. Ara que ho faig, em sento fora de control. Noto com el cap m'és a punt d'explotar. Tothom se'm queda mirant, però passen ràpids i allunyats. Fa una setmana que em persegueix, fent-me preguntes sobre la meva "existència". I fa una setmana que li intento donar la clau. 

Després dels meus crits arronsa les espatlles i baixa a les vies. Tothom comença a cridar. Tothom s'espanta. Uns corren, els altres criden els guardes de l'estació. Ell, es manté inmòbil a les vies i somriu.

"Què fas? Ets boig?", li pregunto.

 "Ah, res, tranquil! Si tot és com tu dius, estic esperant a veure quina és la naturalesa de qui escriu la meva història. O la teva. Perquè, com quedaria la teva si em passés un convoi per sobre?".

Connexió estacions interior/exterior.

La via subterrània és la meva columna. El tren que hi passa de manera costant és el dit que algú em passa per la columna. I el soroll i el tremolor que provoca el comboi al passar són els pèls més petits del cos, que se m’ericen. 

Linkin' pen.

Ell creu que no el veig. Però fa temps que dissimulo. El veig per la cua de l'ull. Està massa concentrat en el que estigui fent. Em mira una bona estona i torna a la seva llibreta i no se si escriu alguna cosa o m'està dibuixant a mi. Això últim tampoc ho puc confirmar amb certesa. Fingeixo una certa incertesa per no caure en l'egocentrisme. Però crec que en el fons, estic segur que aquell llapis o aquell boli o el que faci servir per dibuixar o escriure m'està plasmant a mi de la forma que sigui.

Arriba un dia que deixa de venir però li dono una oportunitat. Però el segon dia que no el puc veure assegut al terra a l'entrada de l'estació, just al final de les escales mecàniques, em comença a picar la curiositat. M'aixeco i vaig cap al que ha estat el seu lloc durant quasi bé una setmana. I llavors entenc el perquè d'aquella estranya connexió. 

Hi ha un dibuix al terra. Sóc jo. Però fa temps que no acostumo a buscar la meva cara reflexada enlloc. I em pregunto qui sóc, com tantes altres vegades i tanta altra gent fa.

(dibuix de Leo Colomina Alqueza)

Moviment.

Tot gira al meu voltant. Les línies rectes es tornen corbes i tot es veu borrós. Al principi tot comença amb un soroll metal·lic. “Click”. Alguna cosa s’ha disparat i és aquí quan tot es comença a bellugar. Sóc al centre, quiet. I tot comença a girar. Perdo de vista l’home del maletí que s’avorreix esperant el pròxim convoi. Més tard el tornaré a veure. Veuré de reüll com puja al vagó i no veuré com marxa el tren, perquè estaré observant l’altre costat. Vaig veient tot el que rodeja el meu petit món. Les escales d’accés, la màquina de fotografiar, les vies. Tot es repeteix. Però cada cop la velocitat de gir és fa més intensa fins que arriba un moment en que tot es torna borrós. Tanco els ulls. Sóc al centre del caos. Els sorolls es confonen, com els colors. I noto com alguna cosa dintre meu s’eleva i vol sortir a fora.

La bombolla del lladre.

“Quan preparava algun cop, m’agradava entrar en escena uns dies abans. Al cap i a la fi jo era un lladre clàssic. Com els de les pel·lis clàssiques. Aquelles en blanc i negre, oi que m’entens?” em diu, tot seient al meu davant.

       Al veure el meu desconcert, afegeix “em refereixo a aquells lladres de guant blanc que roben joies de la corona i coses per l’estil. Aquells que baixen amb una corda lligada a la part més alta de la cúpula i que no fan sonar l’alarma. I que van ben vestits. Jo tenia un frac que només treia de l’armari per aquestes grans ocasions”.

Li pregunto què volia dir entrar en escena uns dies abans. “Ah, això...” i baixa la mirada. Sembla avergonyir-se’n, però al cap d’una estona contesta amb una veu i un posat greus “quan ets a punt de fer una cosa així, necessites tota la inspiració possible per no tornar enrere. Jo, per exemple em vestia uns dies abans i actuava de la manera més estirada possible, per casa. Així reafirmava el meu ego. Visc sol. També escoltava música propia de pel·lis de lladres. Però de lladres amb classe, esclar.  Ja saps, com la banda sonora del James Bond –aquest si que en sabia: tot i no ser lladre feia uns bons cops-. De totes les cançons que m’inspiren els dies anteriors al cop, la meva preferida és Summertime, de Julie London. És dels 60 però em val igual. La música no mor, no és així?”

Mira cap als dos costats, se’l veu neguitós. S’aixeca i se’n va, caminant depressa, controlant el seu voltant. Mira de reüll i du les mans a les butxaques.

Ara no anava amb l’uniforme de feina i com parlava en passat, endevino que ha abandonat la professió. Però no em costa imaginar tota la bombolla que creava abans d’un robatori: els guants blancs, impol·luts, ben posats. El seu frac i la corbata. El posat, de senyor altívol. El silenci respectuós. El veig, també, baixant per la corda, enganxada a una cúpula lluminosa d’una gran ciutat francesa. I tot es transforma en una pel·lícula. Potser a fora l’està esperant una senyoreta amb ulleres de sol i mocador de ratlles al cap. 

He perdut la pluja.

"Fa temps que no plou, allà dalt. Tothom s'està posant nerviós"-em diu tranquil·lament el rodamóns professional. "Tothom necessita una mica de pluja, de tant en tant. Fins i tot aquells a qui no agrada que plogui. La pluja renova. Activa algun mecanisme que desconeixem. Com l’atmosfera després de ploure, jo em sento nét, després d'un bon ruixat -continua, aliè a tot el que l'envolta. Com tota aquella gent, que camina depressa, buscant arribar al seu destí. Ningú parla, tan sols caminen amb pressa.

Després d'aquelles paraules del viatger incansable els dos restem callats, com si l'altre no hi fos. Jo, m'he n'he adonat que he perdut la pluja. He oblidat com cau i quin olor fa quan cau. El cel fosc i els núvols, que es desfan. El soroll que fa en caure sobre tot tipus de superfícies. Ja no recordo com mirava per la finestra. Ni quan em passava hores mirant-ho. Tampoc recordo aquella sensació d'alegria continguda, quan plovia, ni les ganes de que mai deixés de fer-ho.

El meu amic em diu que ja em portarà alguna fotografia d'un dia plujós. "Ara no en tinc cap", em diu. Però coneix algú que li'n pot donar. Després es posa a tossir. És un rodamóns amb la gola malmesa. Se que quan era més jove fumava massa, però els anys voltant per les ciutats també hi han fet forat. El seu gos, negre i envellit, aixeca el cap i el mira. Quan al seu amo li passa l'atac de tos, torna a recolzar el cap al terra i continua dormint.

Parmènides, el tren i el conductor.

Passa per la meva estació però no s'atura. En un obrir i tancar d'ulls ja no veig el tren, que deixa una remor,  que s'apaga a la llunyania. Molts passatgers, que l'esperaven, indignats,  venten els braços. Se' ls veu realment emprenyats. Alguns pregunten què ha degut passar per a que el tren no parés.  Altres contesten –sense pensar realment el que diuen- que “els frens de l’aparell es deuen haver espatllat i que el comboi acabarà estavellant-se al final de la línia. O que “el conductor, que no ha dormit durant la nit anterior, ha passat l’estació sense adonar-se, fruit del seu cansament”. En sento moltes altres.

Totes aquestes teories em porten fins Parmènides. Si ell els sentís! “El que és, és. El que no és, no és”. I així, el filòsof diferenciava la “doxa” (la aparença, que sempre cal eliminar) de la “episteme” (el coneixement científic)

No aplicant l’episteme caiem en la doxa. No aplicant l’episteme, no llegim el cartell que reza “estació fora de servei”, la doxa. I quan caiem a la doxa, el conductor, que ha passat tota la nit despert, estavellarà el comboi al final de la línea.

Em quedo on sóc. Assegut amb l’esquena recolzada a la paret, aprofitant que el meu coneixement científic em permet copsar que, durant uns dies (o potser un espai de  temps encara més indeterminat), aquesta estació quedarà estranyament desconeguda, sense  el ritual de l’arribada i la fugida, dels nervis i la tranquil·litat que provoquen l’arribada d’un tren.

La música que pot estar a les teves mans.

El so d’unes tecles de piano, que repiquen dintre el meu cap i estan a punt de fer-lo esclatar. El so d’una nota de violí, continua i llarga, que m’omple les oïdes, fent que me les hagi de tapar. Tot això no ho puc suportar.

“És massa tard. Ets massa gran, per començar amb la música”, em digueren. I a mi, que vaig descobrir-la tard, se’m va ensorrar el món. M’imaginava tocant les peces líriques d’Edvarg Grieg, sol, a casa. O les de Robert Schuman. O m’imaginava fregant les cordes de pell de cavall al meu violí, com un aprenent de Paganini. Sempre tocaria al costat de la finestra. I quan imaginava això, la pell se m’eriçava.

Llavors em van dir que era massa tard. Però “mai és massa tard per la música si l’estimes i tens oïda” em va dir aquell geni. Així que vaig decidir que el pròxim any començaria a estudiar piano o violí. I aquest –piano o violí- va ser el dilema que em tindria capficat durant una bona temporada. Em vaig decantar pel violí. Però el piano vindria després.

Si me’n vaig sortir no us ho diré. No vull transgredir les normes del temps. Explicant les coses del passat, no és bo encabir-hi el futur. S’ha de deixar que arribi el seu moment –del futur, vull dir-.

(A toni)

El desconcert el viatger quedarà en no res.

Semblava desorientat, mirant el seu voltant, perplex. Els peus li giraven lentament, fent que tot el seu cos girés, sense adonar-se'n. Duia barret i gavardina, com els detectius dels films clàssics. Potser per aquest motiu vaig convertir tots els colors de l'escena en blanc i negre, per donar-li un aire més clàssic. Tan clàssic, que fins i tot podia sentir el crepitar que fan les màquines de cinema antigues.

-On sóc?-em preguntà al veure'm assegut prop seu, amb un fil de veu.

-No ets en ningun lloc. Pots fer el que més desitges-li vaig contestar, intentant calmar-lo. Al cap i a la fi, havia arribat a una estació de metro possiblement imaginada. On arriben personatges imaginats.

El viatger va fer un somriure que va intentar amagar. Se'l veia alleujat. Semblava com si s'hagués tret un pes de sobre. S'assegué al terra i es va llevar el barret i el va deixar al terra amb molta cura. Es va estirar al terra, de costat i es posà amb posició fetal, com si tornés als inicis, a la seguretat del ventre matern, fent el que feia tan i tan de temps que desitjava. Dormir. Llavors tot va d e sa pa r è i   x   e rr rr...

Diàleg sobre la ment.

-Pot ser que se’t tanqui la ment? Així, de sobte?-li pregunto al rodamóns professional, qui de tant en tant em fa una visita fugaç. Veig com la meva pregunta l’agafa desprevingut. Es nota el seu desconcert.

-Que set’ tanqui la ment... –dubta sobre el significat de les meves paraules. Intenta buscar una espècie de sortida d’emergència, esbrinar de què parlo, tot sol. El Sr. Born és així, necessita controlar la situació.

-Si..-intento buscar les paraules exactes per exposar els fets de la manera el més clara possible –em vull referir a que de sobte la ment se’t tanqui i que deixí de ser permeable, com si de sobte hagués deixat d’existir, com si hagués marxat de sobte i això fes que fossis incapaç de  crear bones històries, com abans. Històries realment bones, em refereixo.

Però el Sr. Born no contesta. S’ha quedat adormit. No el culpo per aquest fet, sempre he pensat que és massa vell per exercir de rodamóns professional. A més hi és aquell carret ple de llibres (el gran tresor, com ell l’anomena) que deu pesar massa per estirar-lo amunt i avall.

El seu gossot negre em mira impassible i tranquil. Intenta disculpar el seu amo. “No passa res Mr. Brooks” li dic i li faig un copet al cap.

Més tard descobriré que quan el Sr. Born no pot oferir una resposta convincent (fet que no pot suportar) recorrirà al son.

(pintura de Jordi MBoixader)

Sobre el text d'un Samurai

Porto tant de temps intentant escriure el text del "La tardor del Samurai"" que ja no se si aquest text acabarà veient la llum. L'he escrit infinitats de cops. També l'he estripat moltes vegades. I només queda l'idea primigènia: el Samurai corrent entremig del bosc amb les seves sandàlies de fusta. El color verd, típic d'un bosc japonès, és per tot arreu. Fulles d'arços altíssims i molsa que s'escampa sobre les roques. Troncs caiguts sobre les fulles seques. I el pas constant de la carrera del Samurai, que fa tard a la seva cita. Fa un esforç enorme, però la seva cara és immutable, gràcies a una educació estricta. Quan arriba al lloc de reunió l'espera l'home de la ciutat que té a la noia agafada i no la deixa anar. Ella fa cara d'espantada. Els dos homes creuen les mirades sense dir res. A continuació tot passa molt ràpid. Nosaltres, però, podem ralentitzar l'acció, que a càmera lenta ens permetrà observar l'acció com a les pel·lícules, augmentant la sensació de gravetat d'aquest moment. Mentre el Samurai es treu les dues espases (una gran i l'altra petita) que du al cinturó i fa un salt cap a l'home de la ciutat que reten la noia, aquest últim, amb un somriure maliciós treu una pistola i li fa un tret. El Samurai, rep el tret quan encara és a l'aire. S'adona que tot ha acabat. Encara observant l'acció a càmera lenta, veiem com les robes del Samurai volen a l'aire. Com li canvia la cara en rebre el tret. I com poc a poc va caient al terra, on farà un últim esforç per mantenir-se dempeus. La noia caurà de genolls i es posarà a plorar.

Aquest és, bàsicament, el text que he començat centenars de cops. Mai m'agrada com l'escric. Potser algun dia el podreu llegir. De moment continuo estripant papers, intentant donar la dignitat que li pertoca a un moment tant poètic.

Nit al desert.

Em desperto amb una sensació de fred a la pell i quan obro els ulls em trobo en un inacavable espai obert. Estic estirat a sobre un desert de sorra. I la sorra, les dunes de sorra, arriben molt més lluny des d'on m'arriba la vista. 

Tot i que la nit ha caigut amb tota la seva força, la lluna, resplandent amb la seva brillantor metàl·lica, il·lumina el desert amb un extrany color blau. 

Comença a refrescar amb força i no es veu ni un arbust al meu voltant.

Un puntet lluminós em crida l'atenció a la llunyania. El seu to roginós em fa endevinar que es tracta de foc. El puntet de foc es va fent més gran i es multiplica en infinitats de puntets de foc que es mouen, cap a mi.

Quan són suficientment prop meu encerto a veure nítidament una filera d'homes a sobre els seus respectius camells. Un turbant de color blau els tapa el cap i bona part del rostre Duen torxes. Els seus vestits també són blaus. També hi ha que van a peu, calçats amb sandàlies. I també duen torxes.

Quan arriben al meu davant encara estic estirat al terra. Dos homes -potser són els tuareg que veia en llibres de pobles nòmades quan era petit- desmonten els seus camell i s'aproximen cap a mi. Em carreguen a pols i em munten un d'aquells camell. La marxa es reanuda de nou. El camell avança pesadament, arrossegant sorra amb les peülles. 

Arribem a un petit oasi i desparen una tenda grandiosa. M'inviten a dormir a sobre un coixí inmens És tan comfortable que m'adormo amb segons. Ni tan sols em pregunto que hi faig allà, tan lluny del meu refugi.

Un soroll metl·lic em desperta. Acaba de passar un tren per la meva estació. Miro al meu voltant. Torno a estar a l'estació de metro on visc. En realitat no estic segur si l'he abandonat algun cop. Però tinc un coixí immens a sota meu.

L'empedradriu de les pagodes.

"Sóc l'emperadriu de les pagodes", em digué aquella figura femenina vestida amb sedes i transparències. Em feu un somriure i es posà de genollons, al meu davant, llevant-se el vel transparent que li cobria el rostre. Un ajudants li havien posat un coixinet per a que hi fiqués el genolls. I així, agenollada se'm quedà mirant.

Al seu darrere hi tenia una amplia comitiva. Unes figures, seminues, duien fruits; unes altres instruments. D'altres només duien torxes, que il·luminaven l'estació d'una manera característica.

Com em passava sovint, el meu estat de perplexitat era gran. Ja em costava determinar el que era realitat del que era somni.

Desorientat per la manera que havia estat despertat -devien ser les tres de la matinada- només vaig poder contestar "quina emperadriu de les pagodes?"

La dona, s'emportà una mà a la boca i rigué amb timidesa. "Aquella a qui Maurice Ravel va dedicar una peça musical fa tants anys..."

Una mussa menys.

Tinc el cap enfuscat i no consigueixo aixecar-me d'on sóc. Costa imaginar que no tornarem a veure aquella dona-tempesta amb el pèl recollit d'aquella manera tan característica. Que aquella veu tanh poderosa s'ha apagat per sempre. Que no tornarà a crear himnes tan profunds i tan directes com els que creava. Bàlsams per a ànimes maltracrades. 

Figura perseguida, escanyolida però que atreia, apareixia constantment en la meva ment i m'era font d'inspiració. La veia amb moviment segurs i amb un caràcter tan fort. Recostada al costat d'un llit mirant-me amb cara seriosa. Parlavem, sobretot, de coses que, en realitat no tenien massa importància. Però passavem hores així.

La seva veu, continuarà fent mal al meu cervell. Ella, continuarà visitant-me. 

Sembla ser que, de moment, tot i no ser físicament en aquest món, res ha canviat per a mi. Massa cansat per pensar vaig a intentar curar el meu mal humor dormint una miqueta. Vaig a provar sort intentant no sentir la mala notícia que tothom -els que van amb pressa per aquí els subterranis- du a la boca.

Paisatges

Puc passar-me hores contemplant com passen els trens. De fet puc passar-me tot el dia embadalit, notant com després del relatiu silenci, neix un soroll que va augmentant. Notant com el terra cada cop vibra més. I el frenessí, un cop el tren ha parat al meu davant i tothom puja amb pressa. Llavors marxa i se'n va. El soroll decreix fins que desapareix. És llavors quan es reinicia el cicle i em creixen, un altre cop les ganes de que torni a passar. 

Ho puc arribar a veure tantes vegades que tot es distorsiona. Els sorolls es van perdent i es fan llunyans. Les formes es difuminen i apareixen colors per tot arreu.

Expectació.

Vaig ficar-me el telèfon a l'orella sense obrir els ulls ni el llum. No vaig ser capaç de mirar qui em trucava i em va costar reaccionar a aquella veu. Vaig trigar una estona en reconeixer-la. La sorpresa va arribar a continuació. 

"He trobat el llibre". No vaig saber que dir. Havia trobat el llibre que jo tant havia buscat i que no trobava enlloc. L'havia trobat en un supermercat, lluny de les llibreries de culte, on tant l'havia anat a cercar. "L'he comprat. El dissabte el tindràs a les mans". I ens vam despedir. El sentiment inicial de vergonya de permanèixer a aquelles hores del dia al llit,  va deixar pas a un seguit de seqüències en blanc i negre, imaginatives (més o menys) de les escenes on aquell llibre em  transportaria. Tot i que sabia molt per damunt de què tractava, m'imaginava els seus personatges (molt semblants a altres del mateix autor) en situacions inverossímils, on realitat i irrealitat són separats per una línea tan fina que costa de veure. 

Contava els dies que faltaven per trobar-me amb aquell llibre. Cada dia imaginava què podria contenir entre les seves pàgines. Recordava altres obres del mateix autor. M'adormia pensant que tornaria a entrar en un món com aquell.

Vaig estar content de que ell hagués trobat el llibre, perque així el llibre també passaria a ser un víncle d'unió.

Ara encara recordo el llibre i tot el seu món. El mal que em va fer al llegir-lo. Un mal plaenter.

Li he explicat aquesta història al vell guarda, en un moment de la seva ronda. Ell sempre m'escolta amb atenció. Ara ha marxat per continuar amb la vigilància del túnels. I jo aprofito per dormir amb aquest record tan dolç de la meva vida passada.

Despertar.

Noto una forta presió al cap i em desperto amb dificultat. Em fan mal els ulls quan els obro, amb un enorme esforç. Em pesen les parpelles i em molesta la llum. Em costa pensar, el meu cervell resta entomit, com si hagués estat dintre un recipient de vidre, submergit amb formol. El, cap també em pesa i em costa mantindre'l dret. Tinc l'escena recolzada a la paret de sempre però alguna cosa ha canviat. Miro els vianants i la seva roba ha canviat. Sembla que ara tothom té calor. Dirigeixo la meva mirada al meu rellotge i m'adono que he estat més de mig mes dormint. M'agradaria fer-ho algun altre cop, això. Però no se si em tornarà a sortir.

El Somriure de Ryo.

                                                    

     Ryo havia deixat aquell home, que quasi no coneixia, adormit a l’habitació del love hotel que tenia forma de vagó de metro. Abans que ell es despertés va agafar la seva bossa de mà i, sense fer soroll, va marxar.  

     Al creuar la porta de sortida, va abaixar la mirada i va somriure en secret. Ja no era la mateixa. Encara que seguiria portant la mateixa vida  d’abans, no seria la mateixa. Ara, fins i tot es podia permetre el luxe de somriure.

     Quan jo la vaig veure, baixava les escales mecàniques del metro. Ben posada, però amagant un somriure  tímid, com quan un nen petit ha fet una entremaliadura. Va passar per davant meu i em va somriure.  Va aturar-se per esperar el pròxim tren.

     Quan aquest va arribar, va pujar-hi tranquil·lament. Recordo com somreia quan el tren va accelerar.