Ell creu que no el veig. Però fa temps que dissimulo. El veig per la cua de
l'ull. Està massa concentrat en el que estigui fent. Em mira una bona estona i
torna a la seva llibreta i no se si escriu alguna cosa o m'està dibuixant a mi.
Això últim tampoc ho puc confirmar amb certesa. Fingeixo una certa incertesa
per no caure en l'egocentrisme. Però crec que en el fons, estic segur que
aquell llapis o aquell boli o el que faci servir per dibuixar o escriure m'està
plasmant a mi de la forma que sigui.
Arriba un dia que
deixa de venir però li dono una oportunitat. Però el segon dia que no el puc
veure assegut al terra a l'entrada de l'estació, just al final de les escales
mecàniques, em comença a picar la curiositat. M'aixeco i vaig cap al que ha
estat el seu lloc durant quasi bé una setmana. I llavors entenc el perquè
d'aquella estranya connexió.
Hi ha un dibuix al
terra. Sóc jo. Però fa temps que no acostumo a buscar la meva cara reflexada
enlloc. I em pregunto qui sóc, com tantes altres vegades i tanta altra gent fa.
(dibuix de Leo Colomina Alqueza)
No hay comentarios:
Publicar un comentario