Quan menys s’ho esperava la bomba li esclatà
des del llit estant. La locomotora es posà en marxa fent un llarg i
eixordidor xiulet i soltant a l’aire una llarga i espessa fumarada. Tothom
fumava i cridava. Fins i tot el gos d’en “Sensecama” semblava haver-se posat
nerviós i bordava sense parar. Els homes forçuts treien el cavall que havia
caigut a l’aigua des de dalt el pont, fent un gran esforç, reflexat
en les ganyotes patètiques de les seves cares.
Somrigué, sabent que havia guanyat la batalla.
Fins i tot la guerra sencera. Ara, era el general invencible que es dirigeix a
les seves tropes des de dalt un penya-segat i fa ganyotes de menyspreu a
l’enemic derrotat.
Però el que havia guanyat era més simple. El
trofeu, el més brillant de tots, era haver guanyat la batalla contra ell
mateix, en recordar d’on provenia la peça musical que constantment se li
apareixia en ment. Cada cop que la sentia, al restaurant de costum, la gana se
li tallava de cop i, tot murri, intentava esbrinar d’on provenia.
Infructuosament. I els plats s’anaven quedant amb el menjar, dia rere dia.
Ho podria trobar a casa, n’estava convençut.
Potser en un dels tants films que guardava a l’estanteria. I tot i que la idea
de mirar-los un per un li semblà ingent, començà. Més tard, l’esgotament faria
que fes una selecció i en descartés d’altres. Però tot l’esforç va ser en va. I
la peça anava fent forat, al restaurant o al llit o quan regava les plantes del
jardí.
Fins que una nit tranquil·la, abans d’apagar
el llum per anar a dormir, la seva companya nombrà el film. Ràpidament, la
cercà i comprovà que era aquella. I l’artefacte explosiu que restava a l’espera
explotà, reduint-ho tot a milers de bocins que s’elevaven per l’aire i queien
delicadament a sobre els mobles de l’habitació.
Aquella nit no dormiria, excitat. I el
culpable no era ningú més que Beethoven.
No hay comentarios:
Publicar un comentario