Jules a la cafeteria.

-Com vaig conèixer en Jules?- es queda pensarós una estona i afegeix dubitatiu -va ser en una cafeteria parisina un dia gris i plujós, fa anys, quan era estudiant d'intercanvi. M'hi havia refugiat perquè tenia por que l'aigua em mullés els apunts. Vaig buscar la primera cafeteria de grans finestrals i hi vaig entrar"-.

-No ho sabia tot això. Hi ha quèlcom que desconec de tu. Com de'n Jules.

-Jo també. No se si acabo de conèixer en Jules. De la mateixa menera que no se si, fa anys,  vaig ser un alumne d'intercanvi.

Stripper.

"Hi vaig totes les nits. Ja em pots considerar un dement, com fan alguns. Hi continuaré anant cada nit. Perquè... jo no  sóc com tots aquells miserables que em rodegen cada nit. Compte, t'ho dic sabent que no està bé diferenciar-me a mi mateix de la resta. I menys, quan els que fem és, més o menys, el mateix: reunir-nos en aquell local fosc i humit per veure com ballen un grapat de noies amb poca roba, les quals són conscients del poder que tenen en aquell moment.  Però la meva mirada no és la mateixa que la dels demés, no. Hauries de veure'ls com les miren, Déu meu! I si veiessis com la miren a ella... Això, veus, això és el que em fa més mal de tot plegat.

A mi el que m'agrada - i el que em fa assistir cada nit, com qui asisteix a una mena d'eucaristia sagrada, és la seva mirada. Entre perduda i alcholitzada, tot i que no va alcholitzada i ves a saber si perduda. Encara que el seu ball descrigui infinitat de corbes, ralentitzades en el devenir temporal és la seva mirada impassible la que em torba. Ella sap que no sóc com la resta, crec. I això encara em torba més."

Quan Beethoven provoca explosions/The Fall.

    Quan menys s’ho esperava la bomba li esclatà des del llit estant. La locomotora es posà en marxa fent un llarg i eixordidor xiulet i soltant a l’aire una llarga i espessa fumarada. Tothom fumava i cridava. Fins i tot el gos d’en “Sensecama” semblava haver-se posat nerviós i bordava sense parar. Els homes forçuts treien el cavall que havia caigut a l’aigua des de dalt el pont, fent un gran esforç, reflexat en les ganyotes patètiques de les seves cares.

Somrigué, sabent que havia guanyat la batalla. Fins i tot la guerra sencera. Ara, era el general invencible que es dirigeix a les seves tropes des de dalt un penya-segat i fa ganyotes de menyspreu a l’enemic derrotat.

Però el que havia guanyat era més simple. El trofeu, el més brillant de tots, era haver guanyat la batalla contra ell mateix, en recordar d’on provenia la peça musical que constantment se li apareixia en ment. Cada cop que la sentia, al restaurant de costum, la gana se li tallava de cop i, tot murri, intentava esbrinar d’on provenia. Infructuosament. I els plats s’anaven quedant amb el menjar, dia rere dia.

Ho podria trobar a casa, n’estava convençut. Potser en un dels tants films que guardava a l’estanteria. I tot i que la idea de mirar-los un per un li semblà ingent, començà. Més tard, l’esgotament faria que fes una selecció i en descartés d’altres. Però tot l’esforç va ser en va. I la peça anava fent forat, al restaurant o al llit o quan regava les plantes del jardí.

Fins que una nit tranquil·la, abans d’apagar el llum per anar a dormir, la seva companya nombrà el film. Ràpidament, la cercà i comprovà que era aquella. I l’artefacte explosiu que restava a l’espera explotà, reduint-ho tot a milers de bocins que s’elevaven per l’aire i queien delicadament a sobre els mobles de l’habitació.

Aquella nit no dormiria, excitat. I el culpable no era ningú més que Beethoven.

La sensació que em produeixen els trens.

     S’aproxima un tren. Sento el soroll quan s’aproxima i la vibració del terra. Sempre em produeix una certa emoció quan arriba un d’aquests vehicles subterranis allargassats,  un ésser metàl·lic que recorre els túnels foscos a tota velocitat. Sembla que tingui vida pròpia.

           Quan un tren s’atura, es carrega de gent i marxa, tot torna a començar, infinitats d’històries noves i mons paral·lels que es creuen, canviant per sempre. Els nervis es poden notar: pesen moltíssim a l’ambient quan una multitud està esperant.

            I així és. El tren para, les portes s’obren, uns baixen i els de l’estació es fan lloc per entrar. Es tanquen les portes i, lentament comença una cursa que es acabarà sent vertiginosa. El seu soroll, semblant al d’una aspiradora, es va apagant, perdent-se en la llunyania. L'aire que desprén, també.

            A l’estació, les poques persones que queden, noten una sensació ambigua. No saben que els passa. Exactament, no se’n adonen que acaben de presenciar el principi i la fi.

            De sobte, observant tot això des de la llunyania, he tingut una idea. Canviaré el color de la meva perspectiva. Ara quan arribi un tren, tot es veurà en blanc i negre o potser, en tons sèpia. Així tot desprendrà una certa melancolia alegre, com aquells que sostenen la felicitat d’uns temps passats.

            Potser també hi posaré alguna música de fons, com alguna banda de jazz, que remarcarà els sentiments produïts pels colors

            Tot serà moviment. Un anar i tornar frenètic.

La cerimònia del te.

     Tots els dies repetia la mateixa cerimònia i ningú el superava en solemnitat i parsimònia. Des de que havia alquilat aquella habitació d’hotel, tots els dies feia el mateix, a la mateixa hora.

     Els treballadors de l’hotel ja el coneixien prou bé per deixar-lo fer. Aquell personatge estrambòtic  no era, en absolut, un risc per als altres clients i encara que la seva particular cerimònia deixava a més d’un una mica confòs, ell continuava fent, aliè a les mirades que li venien dels seus veïns, també inquilins d’aquella casa de passada. Ni els mirava. Res havia de pertorbar la cerimònia. Tot havia d’estar mil·limètricament calculat i res podia sortir malament.

     El matí el passava a fora. Ningú sabia on podia anar. A la mateixa hora, tots els dies, creuava la porta d’entrada a l’hotel i s’asseia a la zona de descans. Els mobles eren vells, desfasats, testimonis d’una altra època, un altre gust. Hi havia qui deia que tan sols era mal gust. S’asseia sempre al mateix lloc. Llavors posava l’aigua a bullir, a la tauleta on s’hi trobava la lampareta.  S’esperava que l’aigua bullís, apagava el foc. Posava l’aigua a la tasseta i hi posava el sobret del te. S’esperava uns minuts perque el te fos enllestit per veure. Amb una mà aguantava el plateret i amb l’altra s’emportava la tassa a la boca. No entenia com hi havia algú a qui no agradés el gust d’un te ben calentó.

     Molts cops a recepció es rebien queixes sobre un home que feia veure que bevia alguna cosa invisible, completament absort, completament aliè al seu voltant. “No s’espanti senyora, és l’hora de te”.

L'olor de l'herba després de la pluja.

L’olor de l’herba mullada per la pluja li omplia els narius. Inspirava fort, fent que aquesta olor li entrés tant dintre com pogués. Aquesta era aquella olor que anhelava feia tant temps.  La mateixa que no el deixava dormir per les nits. Rebuscava entre els seus arxius cerebrals, però mai obtenia resposta. Sabia que hi havia una olor que no havia sentit des de feia molt temps. A pesar de no recordar quina era, la trobava a faltar irremeiablement. Tots els dies i totes les nits.

Però aquell dia, aquell dia que havia de ser fatídic, la va sentir. Conduïa amb el cotxe, cavil·lant els motius pels quals s’havia auto-acomiadat de la feina. Va abaixar la finestra del cotxe per a que l’airet fresc de després la pluja li refresqués la cara. I aquella olor magnífica va penetrar dintre el cotxe.

Va reduir la velocitat del cotxe, fins que el va detenir a la vora de la carretera. Va baixar del vehicle, completament encisat. El soroll del mar sonava somort, al fons. Havia arribat, per fi, al final de la seva recerca existencial.

Es va ficar a córrer tan ràpid com podia. L’intermitent dret del cotxe es va quedar parpellejant i la porta del conductor, oberta.  Signes inequívocs de que aquell home, que feia una estona estava perdut, havia canviat de vida. Mentre corria pel penya-segat, amb el tratge polit de l’oficina, i amb els braços oberts, va tirar el maletí que duia per anar a treballar, que va caure al terra fent un gran escampatall de papers. Ja no el necessitaria més. Ara tornava a ser aquell nen petit a qui encantava l’olor de l’herba mullada per la pluja.

El cel continuava gris. El mar continuava llançant-se contra les roques del penya-segat. L’home seguia corrent, enfollit per l’alegria. I l’olor continuava allí, embolcallant-lo.

Què tenen els olors, que ens poden canviar el món del seu emplaçament original?

El soroll de la pluja des de l'escriptori.

     L’escriptor, que estava a punt de finalitzar la seva obra magna, es va aturar un moment en la seva tasca i va mirar per la finestra. A fora estava caient una pluja finíssima que, al repicar contra la casa feia un soroll molt agradable. Era un soroll de buidedat, “com si estigués la casa buida”, va pensar l’home. Però a pesar de no ser la casa buida, també sentia el soroll de la pluja provinent de les altres habitacions.

            Per un moment va deixar de pensar, hipnotitzat per aquell soroll. Va treure les  mans del teclat de l’ordinador, que van caure de l’escriptori i es van quedar penjades. A la pantalla, l’ultima frase de l’obra que el catapultaria a l’èxit, es va quedar per acabar. Va deixar els ulls mig tancats. Respirava profundament,sense fer massa soroll, per no trencar aquell microcosmos de sorolls, on estava immers. Aquella pluja era una benedicció.

            A fora, l’aigua queia per desaigüe de la teulada, com un gran broll. Les petites roses es mullaven. La gespa, xuclava tota l’aigua que volia. Els animalons s’afanyaven a amagar-se. Els veïns entaven a casa ràpidament amb diaris al cap. Els nens corrien contents sota la pluja, les seves mares els renyien. La pila de llenya es mullava. El cargols començaven a sortir del seu son.

            I ell... L’escriptor, tan sols tenia una frase que acabar.

 “... de sobte, una pluja purificadora, vinguda del no res, va esborrar tots i cadascun dels problemes que la gent d’aquell petit llogaret havia anat acumulant durant tant de temps.   FI. ”

Com a bon americà.

       Aquell és un americà com cal. Botes de punta, barret de cowboy i tota l’indumentària que li cal portar a un americà de debò. Caràcter cent per cent genuí.

            Surt de la carretera que creua els Estats Units de punta a punta i després de fer una  gran polseguera amb els pneumàtics de la seva ranxera “BobCat” (genuïnament americana) aparca el vehicle al pàrquing d’un bar polsegós de carretera. Apaga el motor de la ranxera i el “cassette” country que ha estat escoltant deixa de sonar. No tanca el cotxe amb clau perquè tothom sap que aquell és un cotxe americà d’un americà com cal, que es fa respectar.

            Caminant amb fatxenderia i tocant-se els pèls del bigoti es dirigeix cap a la porta d’entrada del local. Hi ha un cartell que resa “obert les 24 h”. No totes les lletres es poden llegir, tal com mana el codi del perfecte bar de carretera americà. De quant en quant s’apaga amb un soroll elèctric, però es torna a encendre al cap de poca estona.

            Entra i tothom se’l queda mirant. Forma una respectuosa estampa. La llum li pega per darrera i ell queda a les fosques. Els que són asseguts a la barra es tapen la vista perquè el sol els enlluerna. Algun remuga, però no s’atreveix a dir-ho gaire alt. Aquell de la porta és molt americà i amb aquesta gent de l’Amèrica profunda no t’hi pots posar.

            Per la cara  que posa la cambrera al veure’l arribar, endevina que avui no tindran sexe a la part del darrera del bar. Des de que va trobar un pou de petroli a la seva finca poques dones es resisteixen als seus “encants”. Tot i així avui no hi haurà res de res.

            Sense dir res s’asseu al típic compartiment de bar de carretera i es queda mirant als homes de la barra que el miren. Al veure’s descoberts, aquests es giren cap a les seves begudes. Quan la cambrera va a prendre-li nota ell la mira de dalt a baix i fa una ganyota obscena. “Avui no” diu ella. Però ja és massa tard. L’home de la cambrera, un americà com un armari, ha estat observant l'escena des de la cuina, esperant que aparegui el que li fa l’amor a la seva dona. Ara ja l’ha descobert i allí se’n munta una de ben americana, amb cops de punys, insults i botelles trencades.

            Quan  l’autèntic americà surt del local amb diverses ferides i l’orgull americà ferit es troba que li han punxat les rodes de la ranxera. Les seves botes genuïnes hauran de demostrar de quina pell és el país on han estat fetes. El barret de cowboy s’ha quedat dintre del bar però les botes, l’únic que no ha rebut una bona estomacada, les porta posades. Així comença a caminar pel desèrtic paratge tan típic de l’interior Yanqui.

            Com a bon americà tornarà i es venjarà.I prega a Déu que la seva ranxera segueixi al lloc on és aparcada.

            I més val que el “cassete”country hi sigui a dins.