El soroll de la pluja des de l'escriptori.

     L’escriptor, que estava a punt de finalitzar la seva obra magna, es va aturar un moment en la seva tasca i va mirar per la finestra. A fora estava caient una pluja finíssima que, al repicar contra la casa feia un soroll molt agradable. Era un soroll de buidedat, “com si estigués la casa buida”, va pensar l’home. Però a pesar de no ser la casa buida, també sentia el soroll de la pluja provinent de les altres habitacions.

            Per un moment va deixar de pensar, hipnotitzat per aquell soroll. Va treure les  mans del teclat de l’ordinador, que van caure de l’escriptori i es van quedar penjades. A la pantalla, l’ultima frase de l’obra que el catapultaria a l’èxit, es va quedar per acabar. Va deixar els ulls mig tancats. Respirava profundament,sense fer massa soroll, per no trencar aquell microcosmos de sorolls, on estava immers. Aquella pluja era una benedicció.

            A fora, l’aigua queia per desaigüe de la teulada, com un gran broll. Les petites roses es mullaven. La gespa, xuclava tota l’aigua que volia. Els animalons s’afanyaven a amagar-se. Els veïns entaven a casa ràpidament amb diaris al cap. Els nens corrien contents sota la pluja, les seves mares els renyien. La pila de llenya es mullava. El cargols començaven a sortir del seu son.

            I ell... L’escriptor, tan sols tenia una frase que acabar.

 “... de sobte, una pluja purificadora, vinguda del no res, va esborrar tots i cadascun dels problemes que la gent d’aquell petit llogaret havia anat acumulant durant tant de temps.   FI. ”