The Lost Underground Station

miércoles, 18 de enero de 2012

Essència de boira al cafè.

Els altres dies es trobaven al mateix lloc. Era el mateix lloc de grans finestrals, que deixaven entreveure els llums dels vehicles a través de la pluja. La mateixa taula petitona. El mateix cafè. La mateixa boira, que ho transforma tot en irreal.

També hi era el mateix dia gris, plujós, emboirat. El carrer, més enllà de la finestra, desapareixia, xuclat per una mena de no-res incorpori, que provocava un efecte il·lusori als ulls. Només s’endevinaven uns llums rojos i blancs fantasmagòrics. I de tant en tant, alguna figura que passava capficada per davant el finestral.

Ella sempre imagina que darrera el finestral acaba tota existència possible, una espècie de finis mundi.  Un lloc on no se sap que hi pot existir. Es mira el rellotge. “No tardarà”,  es diu per no impacientar-se.

El torna a veure. Ben posat, com sempre, amb la llarga gavardina entreoberta, que li deixa veure un tros de la corbata. El seu barret du una cinta negra. La seva figura li recorda a les pel·lícules clàssiques. Camina decidit, sense dubtar en cap moment. El mira sense preguntar-se algunes preguntes que molts altres es farien. Entra al cafè i va a demanar a la cambrera.  No es miren quan li passa pel costat i ni tan sola li ha sentit la veu ni una sola vegada. No parlen.

Sent les seves passes, tranquil·les i decidides quan se li aproximen. I com sempre, se li asseu al davant, a la mateixa tauleta. Com sempre fan quan hi ha boira. I com sempre faran quan hi hagi boira. Aquest és el seu pacte secret i silenciós. S’estaran així fins que ell se’n vagi. Al cap i a la fi, ell, és l’home de la boira. L’home que surt de la boira.