Els seus pits i el Bé Comú.

La meva companya de pis solia anar amb els pits descoberts. Eren uns pits no massa grans, que sempre em feien venir al cap la imatge de la Llibertat guiant el Poble. I blancs, tan blancs que pensava que algun dia serien atravessats per la llum.

Els veïns, els que no intentaven copsar un pit blanquinós amb una mirada tan ràpida que semblava un tic nerviós o els que et venien a buscar algun ingredient d'urgència per fer el dinar, estaven profundament atabalats. Pensaven durant tot el dia que s'havia de posar remei a una indignitat de tal magnitud, que rebaixava la moral de l'ésser humà a la de l'animal procreador. Perquè clar, compartir pis amb un noi i anar per casa amb els pits al descobert era indici fornicatori.

Quants cops m'he preguntat què hagués passat si haguessin descobert que sota d'aquelles finestres on la meva companya liberal ensenyava els pits no massa voluminosos hi havia uns malucs i unes cames despullades que no quedaven al descobert a la finestra. Que la roba li feia un noseque i que se l'havia de llevar. Que hi havia una estreta relació amb la llibertat personal i, de passada, col·lectiva, que potser els veïns no entendrien per una qüestió generacional.

Pensaven durant tot el dia que s'havia de posar remei a una indignitat de tal magnitud. Però que aquella noia no havia de deixar mai l'edifici. Aquella era una indignitat, si. Però una indignitat secretament necessària per al bé de la comunitat de veïns. I la idea del Bé comú s'igualava a la imatge d'un pit i una mà. O un llavi i un pit. O al de la carn càlida i blanca. O a la de la tremolor de cames.

"El narrador-despullador".

Va ser d'aquesta manera que va arribar a la conclusió que havia d'acabar la seva pel·lícula. Havia de deixar de ser el narrador, deia. Convertir-se en l'actor principal, deia. I això el va portar a buscar-se un sustitut que, de trobar-lo, tan sols li hauria de deixar la seva veu. I res més?, li preguntaven tots els candidats aquella setmana en que, malaltíssament, dia i nit sense parar, buscava i escoltava entre el centenar de persones que es van prestar.

Quan el va trobar (una veu greu, seriosa, cerimoniosa i taxativa però malenconiosa alhora) va respirar tranquil, deixant que Rachmaninov tornés a tocar lliurement al seu cap. Ara ja tenia una veu en off, un narrador omniscient, que tot ho veu i tot ho sap, que s'introdueix en la psique més íntima de cada personatge i el despulla. Un narrador-despullador. I tenia, també, la veu que tancaria el capítol i acabaria la seva pel·lícula.

La primera feina del nou narrador seria, després d'una breu i correcta introducció, explicar el suicidi del protagonista.

La prova.

“Ja no recordava  ni el temps que feia que era a la cabana, tenint com un fet normal la pèrdua de la noció de temps en circumstàncies com les que vivia allà. L’aïllament voluntari al que em vaig sotmetre va fer que les hores, els dies o els mesos fossin una mena de realitat imaginària i paral·lela del món que havia deixat.

Els hiverns eren més durs.

Sotmetia el meu cos a proves continues que tard o d’hora es van convertir en una prova general i continua. M’hi vaig fer, a la prova i la prova es va convertir en la meva vida. Galledes d’aigua freda durant  l’hivern. Un fred rigorós, que tan sols era salvat per  un anorac vell  quan havia d’anar a recollir llenya i aliments i una foguerada a la petita xemeneia a l’única estança de la cabana. Tot i això, el fred em torturava i no em deixava pensar.

El sac de dormir no em salvava del terra fred i dur que em feia de llit. Per això les hores de son no eren massa llargues. Era part de la prova.

Solitud absoluta, que feu que les úniques converses que portava eren amb el fanalet de gas. I que provocava sovint, si no volia que el vent que bufava al tard i que feia tot de sorolls a l’exterior, em tornés boig. “Avui he recollit unes quantes móres, ja veus. No és res comparable al conill que vaig caçar l’altre dia, però si passo gana és per la prova. Com ha anat aquí, mentre jo era fora?” I el fanalet m'explicava què havia passat a la cabana en la seva absència. Sempre era tot més o menys igual.

El color blanc s’escampava a tot arreu. Però el que no podia suportar és que la neu diària cobrís les petjades del dia anterior.

Per tot això, quan el meu vell amic va arribar amb el seu quatre per quatre i em va dir que ja ho estava allargant massa i que havia de tornar a casa, vaig tornar a la cabana i m’hi vaig tancar. Per la finestra vaig veure com començava a nevar tempestuosament i com el meu conegut es refugiava dintre el seu vehicle. Quan va acabar la tempesta, ja no hi era. I la neu havia esborrat les marques de les rodes del seu cotxe."

A Jordi MBoixader, gran amic i soulmate.

Et in Arcadia ego/ Gris-verticalitat.

Els grans finestrals del locals 24 hores de les àrees de servei de les autopistes ofereixen una alternativa obligatòria després de la pluja. Des d’allí pot contemplar el cel gris, amenaçador. I els milions de gotetes als vidres del camions aturats. Els paraigües i les corredisses. El fred humit. I l’olor. I el vidre del costat de la taula, que li transmet un magnetisme, que l’acaba fusionant amb l’exterior. Ja no hi ha ni dintre ni fora. Es crea una mena de no-lloc primigeni. Et in Arcadia ego.

La gavardina és al penja-robes, amb el barret. Sempre li pregunten per què hi ha d’anar allà. Que és perillós. Però ho porta fent tan de temps que s’ha convertit en vital. Els pneumàtics, amb contacte amb l’asfalt moll, fan aquell soroll continu que tan li agrada. Amb el vent, l’aigua de la finestra fa una línia d’aigua. Mai ha acabat de ploure definitivament, durant el viatge des de casa fins l’àrea de servei acostuma a ploure un altre cop, amb menys intensitat. I el vehicle es converteix en una caixa de percussions.

Quan hi arriba, potser si que ha deixat de ploure, però l’ambient és contradictori. Quiet i amenaçador.

"Cafè, si-us-plau".

Sobre el museu de les idees i el museu sensible.

Entrar al local de sempre era com fer-ho a la sala de les escultures del museu que mai havia estat i que s’imaginava arrodonida i amb altíssims basaments, que suportaven estàtiques escultures de mirades severes i greus.

 En canvi les escultures que ell solia sovintejar no eren fredes ni de marbre i, encara que n’hi havia de diversos colors, totes desprenien una calidesa torbadora. Tampoc eren estàtiques, com les que se suposa que ha d’haver a un museu. Les seves es movien, descrivien corves impossibles amb les caderes, tenien una mirada viva i uns llavis més rojos del que és habitual. 

El seu museu particular tampoc era tan lluminós com els que visiten els estudiosos d’art. Era més llòbrec i amb alguns neons de colors. Però si t'habitues a visitar-lo amb assiduitat, t'hi sents còmode.

Tot i així ell les considera dees, amb un poder absolut sobre els seus observadors. Les considera una mena de sacerdotesses, duent a terme un ritual iniciàtic, òrfic. Això si, lleugeres de roba, com les estàtues dels museus de veritat. Aquí no es paga a l’entrada. Et pots permetre el luxe de fer-li l’ofrena a la dea mentre balla. I això el fa content.

A vegades l'acompanya la seva senyora, qui, secretament es queda amb tots aquells moviments.

Com més ràpid corris existirà un món o un altre.

"Com més ràpid corris, més ràpid es desdibuixaran les 

figures al teu voltant", es diu a si mateix, accelerant la velocitat de la seva carrera. Sap que si ho fa, totes aquelles persones que es va trobant pel carrer es transformaran en siluetes sinuoses, pinzellades d’un Munch inexistent al present. No existiran ni vehicles ni carrers, convertits en línies borroses i colors difuminats. El món conegut perdrà, com sempre que ho fa, el seu significat, per renàixer en un altre que tothom diu “irreal”. Tot i això, i encara que ningú estigui dacord, ell creu que el món vertader és el de les línies i colors difuminats. No suporta l’altre, tan ben definit. Fa molt temps que va decidir quin seria, per ell, el món real i quin seria l’imaginari.

'Òpera Prima'

-Per què no deixen "Summertime" en pau?-em pregunta el jove afroamericà. Du el pèl afro i roba de colors. Llavis carnosos.

-És una peça realment bona. Jo mateix, l'he sentida infinitats de cops, aquí sota.-li contesto. Però ell sembla irritar-se. Parla acompanyant-ho amb gesticulacions exagerades.

-A això em vull referir! L'explotació que està sofrint! Cada dia algú la canta al metro. La puc sentir amb milers de versions imaginables. Pop, disco, samba... No cal destuir-la, tampoc. Hi ha una pel·li, on s'utilitza de fons per a l'hora dels crims! És cantada a programes musicals. Si que hi posen empenta, noi... Però la fan malbé.

-De qui és aquest tema? Vull dir, qui el va crear?- faig jo per intentar calmar-lo. Sembla que aquesta pregunta li ha agradat. I fa un somriure mig dissimulat. Em preparo per rebre una cascada imformativa. -Vull tots els pèls i senyals- li dic abans que comenci a parlar-. Ell s'asseu bé i es frega les mans.

-Et creuries que va ser composada per una òpera?-. Faig cara d'incredulitat i ell sembla emocionar-se. - Si... és una cancó de bressol composada per George Gershwin, amb lletra de Bubose i Dorothy Heyward i Ira Gershwin, que va formar part de l'opera Porgy and Bess, del 1935. Va tenir tant d'èxit que forma part del Gran llibre americà de les cançons...-continua.

I la cosa no acaba aquí. M'explica quins artistes l'han versionat. Que no li molesta que ells ho hagin fet, perquè "són grans" i la tracten amb delicadesa. Però que es fica de mal humor quan veu que no se la pren seriosament.

Veig com, quan va parlant, és en un món de grandesa. Està sol i només l'enfoca un focus des de dalt. I ell parla i parla. Si hi hagués algú en restaria embadalit, com faig jo. Aquest és el seu moment.

El sopar dels muts.

"Corria l’any 1925. M’havien invitat a una d’aquelles festes de rics totpoderosos, on quasi tot és daurat i has de mantenir les formes. En aquell temps jo era un reporter d’un diari  prestigiós i allí em vaig veure, palplantat entre tota aquella gent, amagant la meva humilitat i traient una falsa seguretat que mai havia tingut. Una copa d’escumós a la mà, rient sonorament. Éssent presentat a tothom.

Quan ens vam asseure a sopar, una cantant afroamericana va pujar a l’escenari i, un cop instal·lats els seus músics va començar a cantar “Cry me a river” d’una manera lànguida i sensual, però commensurada. Duia un vestit que ni tan sols es podia permetre. Una legió de cambrers impol·luts va començar a servir el sopar.

-Va tot bé estimada?- preguntà el senyor Witaker a la seva senyora. Eren una de les parelles més joves de la taula.  La senyora Witaker no digué res, es va mirar la falda, on tenia l’estovalla estirada. Feia estona que es comportava d’una manera extranya. No reia dels acudits i no responia a les preguntes corteses que se li feien.

La remor de converses pròximes es mesclava amb sorolls de brindis i de coberteria en tocar els plats. En veure que havia desconnectat de la conversa de la meva taula vaig intentar sobreposar-me. “...no és així, sr. Witaker? Ha ha ha!”, deia un dels comensals al personatge que m’havia invitat a la festa. Però el senyor Witaker no contestà. Es va limitar a fer una cara extranya, preocupat per alguna cosa que als demés se’ns escapava.

Com més avançava el sopar, més silenciosa es tornava la festa. Fins i tot jo em vaig quedar callat. No sabria com explicar-ho. Hi havia alguna cosa que impossibilitava que poguéssim articular paraula alguna. I tothom n’era conscient. Tothom tenia ganes de parlar pels descosits, però no podia.

Així és com tots els comensals de la festa es van quedar callats, menjant en silenci. Tristos, acceptant un fet que se’ls escapava. Els sons típics d’un sopar ressonaven a la sala.

A l’escenari, la cantant havia emmudit. Amb una mà al micròfon mirava cap al públic amb la mirada plorosa. Al seu darrere, els músics continuaven les notes de la cançó, com si res hagués passat"

Essència de boira al cafè.

Els altres dies es trobaven al mateix lloc. Era el mateix lloc de grans finestrals, que deixaven entreveure els llums dels vehicles a través de la pluja. La mateixa taula petitona. El mateix cafè. La mateixa boira, que ho transforma tot en irreal.

També hi era el mateix dia gris, plujós, emboirat. El carrer, més enllà de la finestra, desapareixia, xuclat per una mena de no-res incorpori, que provocava un efecte il·lusori als ulls. Només s’endevinaven uns llums rojos i blancs fantasmagòrics. I de tant en tant, alguna figura que passava capficada per davant el finestral.

Ella sempre imagina que darrera el finestral acaba tota existència possible, una espècie de finis mundi.  Un lloc on no se sap que hi pot existir. Es mira el rellotge. “No tardarà”,  es diu per no impacientar-se.

El torna a veure. Ben posat, com sempre, amb la llarga gavardina entreoberta, que li deixa veure un tros de la corbata. El seu barret du una cinta negra. La seva figura li recorda a les pel·lícules clàssiques. Camina decidit, sense dubtar en cap moment. El mira sense preguntar-se algunes preguntes que molts altres es farien. Entra al cafè i va a demanar a la cambrera.  No es miren quan li passa pel costat i ni tan sola li ha sentit la veu ni una sola vegada. No parlen.

Sent les seves passes, tranquil·les i decidides quan se li aproximen. I com sempre, se li asseu al davant, a la mateixa tauleta. Com sempre fan quan hi ha boira. I com sempre faran quan hi hagi boira. Aquest és el seu pacte secret i silenciós. S’estaran així fins que ell se’n vagi. Al cap i a la fi, ell, és l’home de la boira. L’home que surt de la boira.

Quan els personatges de la novel·la cobren vida.

“No hi ha ningun problema. Pots fer-me caminar sota la pluja. De fet, m’agrada”- li digué la noieta a l’escriptor. L’acabava de crear i ja parlava. “En canvi, l’home aquell que has creat és una mica vell... Has fet que estigui tocant l’acordió a la cantonada. Amb la que està caient no crec que pugui aguantar massa estona sota la pluja. A més hi és l’acordió... Sembla que li tingui molta estima, al seu acordió. Hauries de replantejar-te aquesta part de la història”- continuà la noieta.

L’escriptor va recolzar l’esquena a la cadira i va tirar el cap enrere.  Semblava cansat. Sota els ulls se li dibuixaven unes grans bosses blaves i, pareixia que en uns mesos hagués envellit molts anys. Es va llevar les ulleres, grosses, que va deixar amb molta cura a sobre l’escriptori.

Des de feia algun temps, quan creava personatges, alguns se li resistien, cobraven vida i intentaven rectificar-li  les novel·les. No tots, es clar. Alguns simplement ocupaven el seu lloc, immòbils, com correspon a personatges creats pel seu Déu -escriptor. Feien el que els tocava fer i no es plantejaven el seu destí. Però n’hi havia una altres que s’oposaven al que l’escriptor els manava: ells tenien unes altres idees.

“Però a l’home de l’acordió, ja li va bé ser a la cantonada tocant el seu instrument. Jo ho he decidit així i de moment no tinc planejat que mori constipat” –digué per fi l’escriptor.

Burger Queen. La reina del Burger.

No hi havia ningun motiu per anar-hi tots els dies. O potser no hi havia ningun motiu per anar a fer el que la resta de la gent anava a fer allà. Menjar.  Demanava un refresc a la cambrera i esperava -amb el seu estat de timidesa- que arribés, assegut a la barra de l'hamburgueseria, enrrojolit per por a ser descobert.

 Els neons lluminosos rodejaven els aparadors del restaurant. Durant el dia restaven apagats. A la nit, però, els engegaven, decadents, rojos. També hi eren aquelles tauletes-compartiment. I els cambrers malcarats. I els clients que menjaven sense mirar res en concret. La maonesa que queia pels costats i el formatge fos.

Si tenia sort, apareixeria sola. S'asseuria i, demanaria una hamburguesa a la cambrera, qui no obriria la boca en tot moment i qui es giraria cap al noi, que notaria com el món se li ensorrava en ser descobert. Aquesta, però, mai diria res. Llavors la noia trauria els seus llibres de literatura i començaria a devorar-los, apartant-se el pèl que li queia a la cara de quant en quant. Continuaria absorta quan la cambrera li deixaria la hamburguesa a la taula. I la mossegaria amb aquella gràcia especial que tenen alguns per menjar hamburgueses sense que els caigui ni un trosset del que acompanya l'hamburguesa.

Si no tenia sort, el noi de la barra veuria com aquella noia a qui va a veure tots els dies apareixeria amb tres nois. Sempre els mateixos. "Amics de l'infantesa"- pensa el ell. Però aquesta companyia l'obliga a no treure el llibres, sinó el seu seu reproductor portàtil de música i a enfonsar-se els cascs a les orelles. Ells, fan el mateix, ningú diu res. Demanen la mateixa hamburguesa que la seva companya i de reüll, miren el noi de la barra, qui no para de mirar-se la seva companya. Riuen d'amagatotis, entre ells. I és diuen "l’hauríem d'invitar a seure". Els noi de la barra ho sent, però mai arriba el dia de l’invitació.

I així passa els dies el noi de la barra, Observant la reina de l'hamburgueseria, éssent observat - secretament-  per la cambrera i els companys de la noia. Però la noia no el veu.

A dos taules de distància s'hi asseu una noia massa tímida que ve cada dia per observar un noi que sempre s'asseu a la barra. La cambrera ho sap. Però sempre ho mantindran com un secret.

Una bola de gelat sobre l'asfalt.

Si, estava marxant. Encara que ell sabia que això havia de passar, va oblidar-ho. Tot i que ella havia de marxar en algun moment, van entregar-se a un món passional i desenfrenat. Tancats en una habitació amb olor de salabror i amb mobles vells i antics, amb un espill on la humitat havia fet els seus estralls. O a la petita cala a la vora del mar, a mitja tarda.

“Com a les pel·lícules”, pensava ell amb sovintesa. “Massa bonic”, pensava ella mentre, estant estirats al terra, els núvols els corrien per sobre i el mar picava contra les roques. Allò, com a les películ·les, duraria sempre.

I ara, aquell adolescent imberbe, amb el gelat a la mà (la bola de maduixa del qual li havia caigut al terra) i amb la camisa mig descordada, contemplava paralitzat com els pares d’aquella dea terrenal, posaven totes les seves pertinences al cotxe, tancaven la porta del portamaletes i s’allunyaven amb la noia, qui només va poder retornar una mirada fugaç cap atràs.

Ara, aquell noi només volia formar part del gelat de maduixa que havia caigut a l’asfalt, fondre’s lentament i quedar-se una taca. Però allí es quedà, amb la neula del seu gelat a la mà i la camisa descordada, petrificat, incapaç d’assimilar que demà no hi hauria ni habitació de mobles monstruosos ni caleta a mitja tarda, quan el sol ja no calenta tant. Els cotxes li pitaven quan passaven pel seu costat.

I és que no havien vist a les pelis que també hi ha adéus fugaços, idèntics al seu? Potser mai havien vist una pel·licula “d’adeu fugaç” i per això ho havien fet. Potser si n’haguessin vist alguna no haurien fet el que havien fet, sabent que arribaria el moment de dir-se adéu.

Quant em d’aprendre de la televisió...

La ciutat de la mort o la mort dels paraigües.

Quan arriba a l’estació ja és ben entrada la nit. Baixa del tren amb tranquil·litat, 

és l’únic que ho fa. No queda ningú més. S’adona que ha estat plovent. 

Tot el dia, li diu un operari.

Deixa l’estació i es posa a caminar pels carrers d’aquella ciutat. L’humitat és palpable. Però hi ha una altra cosa que fa endevinar que ha estat plovent. El viatger es troba amb un paraigua trencat, al terra. Se’l mira amb compassió. El vent no n’ha tingut amb ell, de compassió.

Així, aquell home, que ha arribat a una ciutat enmig de la nit continua el seu trajecte. Es troba un altre paraigua trencat, a sobre un banc. Es para al seu davant i es fica la mà a la barbeta. Dos paraigües trencats, pensa. I continua el viatge.

En una paperera hi ha un altre paraigua, esguerrat. L’home no se’n sap avenir. Aixeca el cap i mira al seu voltant, on descobreix les restes d’una cruenta batalla. Hi ha moltíssims paraigües abandonats. Paraigües que han cedit contra la tempesta i que, al perdre la seva funció han estat tirats.

N’hi ha per tot arreu, per tots els carrers. A sobre els bancs i a la gespa. Enfront els aparadors i a les boques de metro. A la vorera i a sobre els cotxes. A les papereres.

L’home, que no pot suportar allò que veu, obre la bossa que porta penjada i, en veure el seu paraigua, pensa que el pròxim cop que plogui no l’obrirà. Li evitarà d’aquesta manera la lluita contra els capricis de vents i tempestes.

(A Laura, Joan i Jessica)

Tots els dies a la mateixa hora.

Tots els dies a la mateixa hora deixa de concentrar-me en els llibre que el mantenen absort. Fica els punts de llibres corresponents a les pàgines que pertoquen i tanca els llibres.

                Tots els dies a la mateixa hora s’aixeca de la cadira i s’aproxima a la finestra, que obre per mirar a l’exterior, assomant-se al pati de llums.

                Tots els dies a la mateixa sap quan és el moment de fer el descans a l’àrdua feina d’estudi. De sobte una rítmica melodia sobrevé la pau en que es trobava immers l’edifici. Veu com totes les finestres de l’edifici que miren el pati de llums sobren i allí els tenim, tots els veïns traient el nas, mirant cap a la mateixa direcció.

                Tots els dies a la mateixa hora tots els veïns ens trobem al so de “Stealin’ Apples”.

                Hi és l’arquitecte del davant, amb els seus  vestits d’etiqueta; hi és la senyora amb bata que començava a fer el dinar quan la música ha començat a sonar; hi és la noia jove, que mira amb les celles frunzides, preocupada; hi és la parella de la noia jove, que mira des d’una altra finestra. També hi és ell, que com tots els dies assoma el cap al pati de llums per mirar la finestra de l’àtic. I com tots els dies a la mateixa hora, ningú veu res del que passa a l’interior.

                Quan aquella música s’atura, quan s’acaba, tothom torna al que s’estava fent. Com si no hagués hagut cap lapse en el temps.

                Mai sabrem què fa quan fa sonar aquella rítmica i diabòlicament enganxosa melodia. No es deixa veure. I allò queda com un vincle secret entre els veïns, que no se suporten.