Una bola de gelat sobre l'asfalt.

Si, estava marxant. Encara que ell sabia que això havia de passar, va oblidar-ho. Tot i que ella havia de marxar en algun moment, van entregar-se a un món passional i desenfrenat. Tancats en una habitació amb olor de salabror i amb mobles vells i antics, amb un espill on la humitat havia fet els seus estralls. O a la petita cala a la vora del mar, a mitja tarda.

“Com a les pel·lícules”, pensava ell amb sovintesa. “Massa bonic”, pensava ella mentre, estant estirats al terra, els núvols els corrien per sobre i el mar picava contra les roques. Allò, com a les películ·les, duraria sempre.

I ara, aquell adolescent imberbe, amb el gelat a la mà (la bola de maduixa del qual li havia caigut al terra) i amb la camisa mig descordada, contemplava paralitzat com els pares d’aquella dea terrenal, posaven totes les seves pertinences al cotxe, tancaven la porta del portamaletes i s’allunyaven amb la noia, qui només va poder retornar una mirada fugaç cap atràs.

Ara, aquell noi només volia formar part del gelat de maduixa que havia caigut a l’asfalt, fondre’s lentament i quedar-se una taca. Però allí es quedà, amb la neula del seu gelat a la mà i la camisa descordada, petrificat, incapaç d’assimilar que demà no hi hauria ni habitació de mobles monstruosos ni caleta a mitja tarda, quan el sol ja no calenta tant. Els cotxes li pitaven quan passaven pel seu costat.

I és que no havien vist a les pelis que també hi ha adéus fugaços, idèntics al seu? Potser mai havien vist una pel·licula “d’adeu fugaç” i per això ho havien fet. Potser si n’haguessin vist alguna no haurien fet el que havien fet, sabent que arribaria el moment de dir-se adéu.

Quant em d’aprendre de la televisió...