The Lost Underground Station

lunes, 19 de mayo de 2014

Els seus pits i el Bé Comú.

La meva companya de pis solia anar amb els pits descoberts. Eren uns pits no massa grans, que sempre em feien venir al cap la imatge de la Llibertat guiant el Poble. I blancs, tan blancs que pensava que algun dia serien atravessats per la llum.
Els veïns, els que no intentaven copsar un pit blanquinós amb una mirada tan ràpida que semblava un tic nerviós o els que et venien a buscar algun ingredient d'urgència per fer el dinar, estaven profundament atabalats. Pensaven durant tot el dia que s'havia de posar remei a una indignitat de tal magnitud, que rebaixava la moral de l'ésser humà a la de l'animal procreador. Perquè clar, compartir pis amb un noi i anar per casa amb els pits al descobert era indici fornicatori.

Quants cops m'he preguntat què hagués passat si haguessin descobert que sota d'aquelles finestres on la meva companya liberal ensenyava els pits no massa voluminosos hi havia uns malucs i unes cames despullades que no quedaven al descobert a la finestra. Que la roba li feia un noseque i que se l'havia de llevar. Que hi havia una estreta relació amb la llibertat personal i, de passada, col·lectiva, que potser els veïns no entendrien per una qüestió generacional.


Pensaven durant tot el dia que s'havia de posar remei a una indignitat de tal magnitud. Però que aquella noia no havia de deixar mai l'edifici. Aquella era una indignitat, si. Però una indignitat secretament necessària per al bé de la comunitat de veïns. I la idea del Bé comú s'igualava a la imatge d'un pit i una mà. O un llavi i un pit. O al de la carn càlida i blanca. O a la de la tremolor de cames.



lunes, 12 de mayo de 2014

"El narrador-despullador".

Va ser d'aquesta manera que va arribar a la conclusió que havia d'acabar la seva pel·lícula. Havia de deixar de ser el narrador, deia. Convertir-se en l'actor principal, deia. I això el va portar a buscar-se un sustitut que, de trobar-lo, tan sols li hauria de deixar la seva veu. I res més?, li preguntaven tots els candidats aquella setmana en que, malaltíssament, dia i nit sense parar, buscava i escoltava entre el centenar de persones que es van prestar.

Quan el va trobar (una veu greu, seriosa, cerimoniosa i taxativa però malenconiosa alhora) va respirar tranquil, deixant que Rachmaninov tornés a tocar lliurement al seu cap. Ara ja tenia una veu en off, un narrador omniscient, que tot ho veu i tot ho sap, que s'introdueix en la psique més íntima de cada personatge i el despulla. Un narrador-despullador. I tenia, també, la veu que tancaria el capítol i acabaria la seva pel·lícula.

La primera feina del nou narrador seria, després d'una breu i correcta introducció, explicar el suicidi del protagonista.