Terry Callier.

Quan el  miro fixament a la cara no li veig el rostre. Hi veig els anys cincuanta a Amèrica del nord. Hi veig un tren polsegós amb vagons de fusta. Alguns són oberts. Hi veig rodamóns a dintre, xerrant sobre música. Hi veig guitarres que surten del no res i veus que canten a l'ànima. Hi veig maletes destartalades.

El tren avança feixugament creuant l'interior del país. El sol cau amb tota la seva força.

Com més ràpid corris existirà un món o un altre.

"Com més ràpid corris, més ràpid es desdibuixaran les 

figures al teu voltant", es diu a si mateix, accelerant la velocitat de la seva carrera. Sap que si ho fa, totes aquelles persones que es va trobant pel carrer es transformaran en siluetes sinuoses, pinzellades d’un Munch inexistent al present. No existiran ni vehicles ni carrers, convertits en línies borroses i colors difuminats. El món conegut perdrà, com sempre que ho fa, el seu significat, per renàixer en un altre que tothom diu “irreal”. Tot i això, i encara que ningú estigui dacord, ell creu que el món vertader és el de les línies i colors difuminats. No suporta l’altre, tan ben definit. Fa molt temps que va decidir quin seria, per ell, el món real i quin seria l’imaginari.