Gravity.

"She needed no bra -she was independent, even of gravity-(...)

(Zadie Smitth, "White teeth")

Terry Callier.

Quan el  miro fixament a la cara no li veig el rostre. Hi veig els anys cincuanta a Amèrica del nord. Hi veig un tren polsegós amb vagons de fusta. Alguns són oberts. Hi veig rodamóns a dintre, xerrant sobre música. Hi veig guitarres que surten del no res i veus que canten a l'ànima. Hi veig maletes destartalades.

El tren avança feixugament creuant l'interior del país. El sol cau amb tota la seva força.

'Òpera Prima'

-Per què no deixen "Summertime" en pau?-em pregunta el jove afroamericà. Du el pèl afro i roba de colors. Llavis carnosos.

-És una peça realment bona. Jo mateix, l'he sentida infinitats de cops, aquí sota.-li contesto. Però ell sembla irritar-se. Parla acompanyant-ho amb gesticulacions exagerades.

-A això em vull referir! L'explotació que està sofrint! Cada dia algú la canta al metro. La puc sentir amb milers de versions imaginables. Pop, disco, samba... No cal destuir-la, tampoc. Hi ha una pel·li, on s'utilitza de fons per a l'hora dels crims! És cantada a programes musicals. Si que hi posen empenta, noi... Però la fan malbé.

-De qui és aquest tema? Vull dir, qui el va crear?- faig jo per intentar calmar-lo. Sembla que aquesta pregunta li ha agradat. I fa un somriure mig dissimulat. Em preparo per rebre una cascada imformativa. -Vull tots els pèls i senyals- li dic abans que comenci a parlar-. Ell s'asseu bé i es frega les mans.

-Et creuries que va ser composada per una òpera?-. Faig cara d'incredulitat i ell sembla emocionar-se. - Si... és una cancó de bressol composada per George Gershwin, amb lletra de Bubose i Dorothy Heyward i Ira Gershwin, que va formar part de l'opera Porgy and Bess, del 1935. Va tenir tant d'èxit que forma part del Gran llibre americà de les cançons...-continua.

I la cosa no acaba aquí. M'explica quins artistes l'han versionat. Que no li molesta que ells ho hagin fet, perquè "són grans" i la tracten amb delicadesa. Però que es fica de mal humor quan veu que no se la pren seriosament.

Veig com, quan va parlant, és en un món de grandesa. Està sol i només l'enfoca un focus des de dalt. I ell parla i parla. Si hi hagués algú en restaria embadalit, com faig jo. Aquest és el seu moment.

Le portrait de n'importe qui i els francesos amb bicicleta.

Aquella cançó tan plàcida, que diu "le temps le complice, le temps l'ennemi". Ho fa en francès. "Quina llengua més sensual" em van dir un cop. Però d'això en fa molt de temps. Tan de temps que el temps s'ha convertit en enemic de la meva memòria.

Podem trobar tota aquella gent que recorren al "pas del temps" com al seu tema de conversació preferit. Apologia del pas del temps. Vols anar a fer un cafè i parlar de com ha passat el temps? Ens podem posar nostàlgics d'aquells típics temps millors. (Le temps ennemi). O vols que restem junts durant una estona i parlem de coses realment importants? (Le temps complice).

Ara que m'ha vingut al cap aquesta cançó de l'Anna Roig i que m'he trobat en plena reflexió sobre el temps, imagino francesos amb bicicleta, que van per una carretera gens transitada a aquella hora. La carretera, està rodejada per camps de cereal, pintats de groc. Porten jerseis de ratlles i somriuen els uns als altres. Pedalegen fins que es pon el sol. Le soleil/le nit.

M'agradaria parlar francès i anar amb bicicleta per una carretera rodejada de camps de cereals.

Love Hotel.

Recordo els llibres d’en Murakami. I els seus personatges. Però el que més em crida l’atenció és que l’amor que gasten els japonesos i les japoneses pels love hotel. Aquells hotels on introdueixes els diners i et cauen les claus de l’habitació escollida. Algunes són temàtiques, amb aquell mal gust amb que es pot caure traient les coses del seu context. Totes les habitacions, però, comparteixen les mateixes característiques: la poca durada a l’estança. Una nit sencera, potser. Els refrecs i els gemecs. El silenci “post mortem”. L’olor. El despertar estrany.

Al llibre After Dark, Murakami ja ens va introduïr a l’univers Love hotel. Més tard, seguiria fent-ho amb l’obra Tokio Blues: Norwegian Wood, on el seu protagonista, Toru Watanabe, s’ho feia amb infinitat de noies, per esborrar el record d’aquella noia perduda.

Però seria Isabel Coixet amb el seu film Mapa dels sons de Tòquio, qui ficaria l’espectador dintre una d’aquestes habitacions per explicar la frenètica relació entre Ryu i David. Aquella habitació ambientada amb un vagó de metro, on a les falses finestres hi corria la llum, de manera que semblava que allí hi havia moviment. També hi havia agafadors.

Love hotel. Tan arrelat a la cultura japonesa com la cerimònia del te o el bonsai. Em costa poc imaginar-me les ganes i la pressa. Els secrets que s'hi guarden. Les mirades desconegudes. Els passadissos silenciosos on, de tan en tan s'hi pot sentir algun soroll somort. El soroll de les sabates en trepitjar la catifa del passadís. La foscor. Quedar-se adormit.

El Sr. Sakamoto sempre toca quan jo escric.

Aquest Ryuichi Sakamoto, és un tipus extrany. I com em passa sovint amb les persones extranyes, m'agradaria coneixer-lo. No vol dir que no el conegui totalment, esclar, ja que les seves composicions musicals fan que dibuixi una certa imatge de la seva persona. Una imatge que guardo al meu cap i que tinc por que em sigui canviada. Extravagant, com la seva música, que alhora és genial i impossible de classificar. Però no se si és com jo el dibuixo. Per aquest motiu em guardo la llicència per poder retocar-lo i fer que sigui al meu gust. "Continua tocant per mi, Sr. Sakamoto", li dic molts cops al dia, encara que ens separin mileris i milers de Kilòmetres. Us recomano que l'escolteu, segur que us dibuixarà infinitat d'imatges mentals que haureu de plasmar en paper.

La reina de les serps o Els vampirs desconeguts.

Quentin Tarantino (guió) i Robert Rodriguez (direcció). Ells són qui m'han ensenyat que hi ha més maneres de beure cervesa. També són ells qui m'han ensenyat que les serps que fan més d'un metre i mig de llargada no sempre es mengen les persones. Que si jugues amb foc, no sempre et cremes. 

Qui no recorda aquest moment de la pel·lícula "From Dusk Till Dawn" (Abierto hasta el amanecer), on Salma Hayek, que representa a una vampiressa que trenca els tòpics, apareix amb una capa, que més tard es lleva. L'envolta una serp blanca que contrasta amb la seva pell bruna. Com l'animal que du al cos, les seves contorsions sensuals, que deixen els vampirs camuflats del bar i els protagonistes del film (George Clooney i el mateix Quentin Tarantino), hipnotitzats als taborets.

Salma Hayek li digué a Robert Rodríguez, el director del film, que li hauria de contractar una coreògrafa per poder fer l'escena del ball. Però Robert Rodríguez, director conegut per la seva capacitat de fer pel·lícules amb baix pressupost i rodatges que no s'allarguen, li contestà que ell no tenia tants diners i que hauria d'improvisar. Aquí teniu el resultat d'aquesta improvisació, que restarà en l'imaginari universal "secula seculorum".

Sempre havia imaginat que els vampirs venien d'Europa de l'est. Que vestien teles gruixudes, que els tapaven tot el cos. I que tenien les pells pàl·lides, fet que els feia parèixer malaltissos. Que no es relacionaven gaire, evitant exposar-se al públic. Després de veure la pel·lícula em vaig quedar una bona estona reflexionant sobre els vampirs. Però ara que se que hi ha vampirs a Mèxic, vampirs de pell bruna i lleugers de roba fa que em pregunti si era mentira tot allò que havia anat coneixent sobre els vampirs des de que era un noiet. 

(Els encarregats de la banda sonora són el grup Tito i Tarántula. En aquest cas, el tema per al ball és "After Dark", del mateix grup. Un tema perfecte per a culminar un moment que et deixa amb ganes de més).

Aquesta pel·lícula va ser prohibida a Irlanda fins el 2000. D'altres països tan sols van optar per censurar alguna escena

Mambo Solitario

Des que la vaig sentir per primer cop, me’n vaig quedar enamorat. Tot mirant “Mapa del Sons de Tòquio”, vaig sentir aquesta peça, a l’inici del film.

La cançó, composta per Kraak and Smack apareixia de fons, acompanyant un seguit de plànols de canals que travessaven la ciutat de Tòquio. També hi havia ponts i vaixells. I moltes llums.  Vaig pensar que imatge i so, es mesclaven perfectament i conformaven una autèntica obra poètica. Vaig sortir del cinema, i pensava amb aquella cançó, que s’anava esborrant (molt a pesar meu) de la meva memòria.

Un dia vam decidir fer un viatge a una altra ciutat. Una ciutat molt gran, on vaig trobar la películ·la i me la vaig comprar per poder-la veure tan cops com m’agradés. Vaig buscar el nom de la cançó als crèdits i immediatament vaig cercar-la.

No parava d’escoltar-la. Ara encara la sento i l’escolto. I sempre que ho faig em venen infinitats d’idees a la ment, un bombardejament massiu d’imatges i lletres, que m’obliguen a escriure o a somiar.

Sempre que tania l’ocasió em posava l’inici de la pel·lícula, el “viatge pels canals” i amb el “mambo solitario” de fons, em gitava a la barca en que viatjava, mirant al cel. Aquest era interromput pels ponts que salvaven els canals. Intermitents com una llum parpadejant, com un núvol que passa davant el sol.

Quan acabava el meu viatge, tancava el reproductor de DVD i la TV i em quedava en silenci. Tan sols em quedava el record de mil imatges nocturnes i silencioses, que avançaven, com en la pel·lícula. Tots els llums d’una ciutat parpadejant. I el so d’una trompeta

The Virgins Suicides (Las Vírgenes suicidas, 1999)

Els nois, que encara estaven entrant al sensacional món de l’adolescència, s’estaven asseguts al davant de la casa, observant-la de fit a fit. No volien perdre’s res del que passava allà dintre.

Embadalits, intentaven veure encara que fos un petitíssim tros de pell o el reflex ros dels cabells d’alguna d’aquelles germanes, al passar per davant una finestra o alsortir de casa per ficar-se ràpidament al cotxe, sota l’atenta i estricta mirada de la mare i la mirada perduda del pare.

Les germanes Lisbon, encara que no sortien gaire de casa (gràcies a una mare ultracatòlica i un pare sense veu ni vot) eren com un mite, com unes dees que vivien tancades a un palau, a la part més alta del mont Olimp. Tot i així, ningú podia parar de pensar en elles.

La pressió que exercien els seus progenitors, feu que prengueren una dràstica desició: suïcidar-se. I aquest fet, que encara reforçà més el mite de les germanes Lisbon, se’ns explica de la manera més poètica i subtil.

Tothom les recorda. Sempre que passen per davant de la seva antiga casa, ningú pot evitar girar el cap per recordar alguna imatge d’aquelles noies que van transformar les ments de tothom qui havia tingut contacte visual amb elles.

         “The virgins suïcides” (Las vírgenes suicidas, 1999) fou el debut cinematografic de la directora Sofia Coppola. Aquesta producció nord-americana està basada amb la novela homònima de Jeffrey Eugenides. Explica la història de la bellesa, de la torbació. El món del barri es trenca quan una de les cinc germanes es suïcida. Llavors els nois que sospiren per les germanes no poden unir la idea d’una bellesa tan pura com la que habita en aquella casa i una història tan tràgica. El mite de les noies de pell blanca i pèl ros acaba quan decideixen siucidar-se totes. Al barri res tornarà a ser el mateix.

Filmografia de veritat a http://www.zinema.com/pelicula/2000/lasvirge.htm

Laurel Canyon (La calle de las Tentaciones)

Sam (Christian Bale) fa una pausa al seu món difícil i hostil. Agafa aire i s’enfonsa a la piscina. 

Fa un moment, la seva descontrolada mare (la veterana actriu Frances Mc Dormand) li acaba de confessar que a pesar de tots els errors que ha comés, continua estimant-lo. Mentre estava parlant amb la seva mare, ha rebut una trucada. A l'altra banda del cable era la Sara (Natascha McElhone), qui li deia que les paraules d'amor que li havia dit la nit anterior no eren de veritat. El telèfon li ha portat Ian (Alessandro Nivola), el xicot de la seva mare i personificació del plaer i el desenfrè. Necessita desconnectar. La nit anterior del protagonista va ser complerta. A més de tenir un "affaire" en Sara, va adonar-se del trio amorós que la seva xicota, Alex (Kate Beckinsale) estava tenint amb la seva mare i el seu xicot. La vida es pot descontrolar en poc temps, quan descobreixes el plaer de les temptacions.

Sota l'aigua, un món silenciós, tot sembla més fàcil. Allí, encara que només sigui per un moment, no existeix res. Has tornat a neixer. Mai pots estar segur en un món on tot canvia tan ràpid. Però l'aigua, que t'envolcalla, esmorteeix tots els sons i fa que les coses semblin irreals.

"Laurel Canyon" (2002) està dirigida per la directora nord-americana Lisa Chodolenko. A la pel·lícula una parella de joves estudiants s'instal·len a una casa, on viu la liberal mare del protagonista, Jane, qui, juntament amb el seu xicot Ian, derrumbaran el món ordenat que, fins ara, duia la parella.

Buffalo '66

Un dels moment culminants del film "Buffalo '66" (U.S.A. 1998) és aquest, quan la seva protagonista Layla (Cristina Ricci) protagonitza aquesta escena de ball, que no deixa indiferent ningú.

"Buffalo '66" està escrita i dirigida pel polifacètic Vincent Gallo, qui també donarà vida a la mateixa pel·lícula, al protagonista masculí Billie Brown. La gran major part de la banda sonora del film, a més, està composada per ell mateix. Amb aquesta pel·lícula independent, Vincent Gallo, va debutar en el món cinematogràfic.

Segons el director, aquest film té alguna pinzellada autobiogràfica i ens explica des d'una òptica que barreja drama i comèdia, la trista vida d'en Billie. Aquest, acaba de sortir de la presó, on va ser tancat per un crim que no va cometre. Després d'una trucada als seus pares, que no són precisament el prototip dels pares perfectes, Billie, per impressionar-los, decideix segrestar  Layla (C. Ricci), una estudiant de dança. El joc és ben senzill: ella es farà passar per la seva dona i els haurà d'explicar la vida bucòlica que estan vivint junts. Després podrà marxar. Però Billie encara s'ha d’enfrontar al seu pitjor temor, la visita a casa dels seus pares . Un cop són a casa dels seus especials progenitors, el director ens introdueix al passat del protagonista, mitjançant flashbacks, que mostren el trist passat d’en Billie i les difícils relacions amb els seus pares. Però la soledat d'ambdós, fan que la compenetració sigui tan gran que s'acabin fent amics, com ànimes bessones. Tot i així, Billie decideix marxar de l'habitació d'hotel que han alquilat els dos, per acomplir una venjança. Sembla que, aquí els camins d'aquesta peculiar parella se separen. Però Billie reflexiona a temps i pren una decisió, la que el farà feliç la resta de la vida.