"Prou!", crido fora de mi. "No em facis més preguntes! Ni si puc viure sense menjar! Ni si em dutxo! Ni per si puc satisfer les meves necessitats més bàsiques! Ni si puc viure sempre aquí sota! Prou! No em facis més preguntes! Sóc un personatge! Tan sols sóc un personatge, com tu! Tu mateix ets un personatge! I el més petit gest que fas no és la teva voluntat, sinó la d'Ell! Marxa! Deixa'm en pau!".
No recordo haver cridat mai. Ara que ho faig, em sento fora de control. Noto com el cap m'és a punt d'explotar. Tothom se'm queda mirant, però passen ràpids i allunyats. Fa una setmana que em persegueix, fent-me preguntes sobre la meva "existència". I fa una setmana que li intento donar la clau.
Després dels meus crits arronsa les espatlles i baixa a les vies. Tothom comença a cridar. Tothom s'espanta. Uns corren, els altres criden els guardes de l'estació. Ell, es manté inmòbil a les vies i somriu.
"Què fas? Ets boig?", li pregunto.
"Ah, res, tranquil! Si tot és com tu dius, estic esperant a veure quina és la naturalesa de qui escriu la meva història. O la teva. Perquè, com quedaria la teva si em passés un convoi per sobre?".
