Love Hotel.

Recordo els llibres d’en Murakami. I els seus personatges. Però el que més em crida l’atenció és que l’amor que gasten els japonesos i les japoneses pels love hotel. Aquells hotels on introdueixes els diners i et cauen les claus de l’habitació escollida. Algunes són temàtiques, amb aquell mal gust amb que es pot caure traient les coses del seu context. Totes les habitacions, però, comparteixen les mateixes característiques: la poca durada a l’estança. Una nit sencera, potser. Els refrecs i els gemecs. El silenci “post mortem”. L’olor. El despertar estrany.

Al llibre After Dark, Murakami ja ens va introduïr a l’univers Love hotel. Més tard, seguiria fent-ho amb l’obra Tokio Blues: Norwegian Wood, on el seu protagonista, Toru Watanabe, s’ho feia amb infinitat de noies, per esborrar el record d’aquella noia perduda.

Però seria Isabel Coixet amb el seu film Mapa dels sons de Tòquio, qui ficaria l’espectador dintre una d’aquestes habitacions per explicar la frenètica relació entre Ryu i David. Aquella habitació ambientada amb un vagó de metro, on a les falses finestres hi corria la llum, de manera que semblava que allí hi havia moviment. També hi havia agafadors.

Love hotel. Tan arrelat a la cultura japonesa com la cerimònia del te o el bonsai. Em costa poc imaginar-me les ganes i la pressa. Els secrets que s'hi guarden. Les mirades desconegudes. Els passadissos silenciosos on, de tan en tan s'hi pot sentir algun soroll somort. El soroll de les sabates en trepitjar la catifa del passadís. La foscor. Quedar-se adormit.