Ryo havia deixat aquell home, que quasi no coneixia, adormit a l’habitació del love hotel que tenia forma de vagó de metro. Abans que ell es despertés va agafar la seva bossa de mà i, sense fer soroll, va marxar.
Al creuar la porta de sortida, va abaixar la mirada i va somriure en secret. Ja no era la mateixa. Encara que seguiria portant la mateixa vida d’abans, no seria la mateixa. Ara, fins i tot es podia permetre el luxe de somriure.
Quan jo la vaig veure, baixava les escales mecàniques del metro. Ben posada, però amagant un somriure tímid, com quan un nen petit ha fet una entremaliadura. Va passar per davant meu i em va somriure. Va aturar-se per esperar el pròxim tren.
Quan aquest va arribar, va pujar-hi tranquil·lament. Recordo com somreia quan el tren va accelerar.
bonic mambo.
ResponderEliminar