Jules a la cafeteria.

-Com vaig conèixer en Jules?- es queda pensarós una estona i afegeix dubitatiu -va ser en una cafeteria parisina un dia gris i plujós, fa anys, quan era estudiant d'intercanvi. M'hi havia refugiat perquè tenia por que l'aigua em mullés els apunts. Vaig buscar la primera cafeteria de grans finestrals i hi vaig entrar"-.

-No ho sabia tot això. Hi ha quèlcom que desconec de tu. Com de'n Jules.

-Jo també. No se si acabo de conèixer en Jules. De la mateixa menera que no se si, fa anys,  vaig ser un alumne d'intercanvi.

Els seus pits i el Bé Comú.

La meva companya de pis solia anar amb els pits descoberts. Eren uns pits no massa grans, que sempre em feien venir al cap la imatge de la Llibertat guiant el Poble. I blancs, tan blancs que pensava que algun dia serien atravessats per la llum.

Els veïns, els que no intentaven copsar un pit blanquinós amb una mirada tan ràpida que semblava un tic nerviós o els que et venien a buscar algun ingredient d'urgència per fer el dinar, estaven profundament atabalats. Pensaven durant tot el dia que s'havia de posar remei a una indignitat de tal magnitud, que rebaixava la moral de l'ésser humà a la de l'animal procreador. Perquè clar, compartir pis amb un noi i anar per casa amb els pits al descobert era indici fornicatori.

Quants cops m'he preguntat què hagués passat si haguessin descobert que sota d'aquelles finestres on la meva companya liberal ensenyava els pits no massa voluminosos hi havia uns malucs i unes cames despullades que no quedaven al descobert a la finestra. Que la roba li feia un noseque i que se l'havia de llevar. Que hi havia una estreta relació amb la llibertat personal i, de passada, col·lectiva, que potser els veïns no entendrien per una qüestió generacional.

Pensaven durant tot el dia que s'havia de posar remei a una indignitat de tal magnitud. Però que aquella noia no havia de deixar mai l'edifici. Aquella era una indignitat, si. Però una indignitat secretament necessària per al bé de la comunitat de veïns. I la idea del Bé comú s'igualava a la imatge d'un pit i una mà. O un llavi i un pit. O al de la carn càlida i blanca. O a la de la tremolor de cames.

"El narrador-despullador".

Va ser d'aquesta manera que va arribar a la conclusió que havia d'acabar la seva pel·lícula. Havia de deixar de ser el narrador, deia. Convertir-se en l'actor principal, deia. I això el va portar a buscar-se un sustitut que, de trobar-lo, tan sols li hauria de deixar la seva veu. I res més?, li preguntaven tots els candidats aquella setmana en que, malaltíssament, dia i nit sense parar, buscava i escoltava entre el centenar de persones que es van prestar.

Quan el va trobar (una veu greu, seriosa, cerimoniosa i taxativa però malenconiosa alhora) va respirar tranquil, deixant que Rachmaninov tornés a tocar lliurement al seu cap. Ara ja tenia una veu en off, un narrador omniscient, que tot ho veu i tot ho sap, que s'introdueix en la psique més íntima de cada personatge i el despulla. Un narrador-despullador. I tenia, també, la veu que tancaria el capítol i acabaria la seva pel·lícula.

La primera feina del nou narrador seria, després d'una breu i correcta introducció, explicar el suicidi del protagonista.

Stripper.

"Hi vaig totes les nits. Ja em pots considerar un dement, com fan alguns. Hi continuaré anant cada nit. Perquè... jo no  sóc com tots aquells miserables que em rodegen cada nit. Compte, t'ho dic sabent que no està bé diferenciar-me a mi mateix de la resta. I menys, quan els que fem és, més o menys, el mateix: reunir-nos en aquell local fosc i humit per veure com ballen un grapat de noies amb poca roba, les quals són conscients del poder que tenen en aquell moment.  Però la meva mirada no és la mateixa que la dels demés, no. Hauries de veure'ls com les miren, Déu meu! I si veiessis com la miren a ella... Això, veus, això és el que em fa més mal de tot plegat.

A mi el que m'agrada - i el que em fa assistir cada nit, com qui asisteix a una mena d'eucaristia sagrada, és la seva mirada. Entre perduda i alcholitzada, tot i que no va alcholitzada i ves a saber si perduda. Encara que el seu ball descrigui infinitat de corbes, ralentitzades en el devenir temporal és la seva mirada impassible la que em torba. Ella sap que no sóc com la resta, crec. I això encara em torba més."

Gravity.

"She needed no bra -she was independent, even of gravity-(...)

(Zadie Smitth, "White teeth")

Metafísica Subterrànea.

"...llavors amb què deu consistir la unió del cos amb l'ànima?" li pregunto al rodamóns professional. I ell en resta pensarós. És el que sempre fa quan hi ha alguna qüestió que realment li interessa. Se que li interessa perquè, quan alguna cosa no li interessa o no en coneix la resposta es fa l'adormit. Ara, però, intenta buscar una solució. "No ho se... No les acabo d'entendre massa aquestes dualitats metafísiques, la veritat. Però puc mirar si en algun dels meus llibres hi ha la definició d'aquesta unió."

Com no pot portar tots els seus llibres al seu carret, demana a alguns amics que li deixin guardar els seus tresors a les seves llars. Així, fa un copet al seu gos i ambdós s'aixequen. Segurament la resposta de la història metafísica occidental arribara, com a molt tard, al vespre, abans que el vell guarda, tanqui l'entrada a l'estació.

Quan comencen a allunyar-se, el meu amic comença a xiular aquella cançó que sempre xiula i que, segons ell, l'única que xiularà mai: O mio babbino caro.

"Senyor Bones!" crido. "Sr Bones! És això! No cal que ho vagi a buscar! Amb això consiteix la unió del cos i l'ànima!

Les vaques a la matinada.

La ciutat vista per l'ànima/Ascenció i decadència de lànima.

“Si, va ser llavors quan vaig decidir que havia d'elevar la meva ànima. I no en un sentit figurat, no, sinó en la realitat més palpable de totes. El que més em preocupava era el fet que la meva ànima, en la seva ascenció, hauria d'arrossegar el meu cos que, tot i no ser massa pesat, no sabia si podria convertir-se en un ésser volàtil, encara que la meva ànima potenciés el seu vol”, diu mentre se li humitegen els ull per la malenconia. Mira el sostre intentant dissimular, però jo l'interromp.

“Què va passar llavors? Va aconseguir arrastrar el cos cap amunt, la teva ànima?”.

“Si, i tant”, diu sobtadament. “I tant que si! Vaig estar durant tota una nit caminant per sobre la ciutat. Tota una nit, jove. Tot era molt extrany allà dalt. Els sorolls s'esmoteïen. Les llums es feien extranyes. Només veia les meves sabates fent passos cap endavant com si estigués xafant el terra. Era com caminar per sobre una plataforma de vidre. I no em vaig cansar gens. Ben al contrari, jove, ben al contrari. Semblava que aixafés la ciutat...” I de sobte torna a callar.

“Què va passar llavors. Ha tornat, allà a dalt?” Em mira desconcertat. L'he ofès sobtadament.

“No, no he pogut tornar-hi mai més, allà dalt, mai més. He intentat pensar molts cops que era hora d'elevar la meva ànima un altre cop, però no ho he pogut elevar-me del terra ni un sol cop més”. S'aixeca tan ràpid com pot i fa un intent de córrer però desisteix. És massa gran per córrer. O potser la seva ànima és incapaç d'arrossegar el seu cos.

Crits/L'existència a les vies.

"Prou!", crido fora de mi. "No em facis més preguntes! Ni si puc viure sense menjar! Ni si em dutxo! Ni per si puc satisfer les meves necessitats més bàsiques! Ni si puc viure sempre aquí sota! Prou! No em facis més preguntes! Sóc un personatge! Tan sols sóc un personatge, com tu! Tu mateix ets un personatge! I el més petit gest que fas no és la teva voluntat, sinó la d'Ell! Marxa! Deixa'm en pau!". 

No recordo haver cridat mai. Ara que ho faig, em sento fora de control. Noto com el cap m'és a punt d'explotar. Tothom se'm queda mirant, però passen ràpids i allunyats. Fa una setmana que em persegueix, fent-me preguntes sobre la meva "existència". I fa una setmana que li intento donar la clau. 

Després dels meus crits arronsa les espatlles i baixa a les vies. Tothom comença a cridar. Tothom s'espanta. Uns corren, els altres criden els guardes de l'estació. Ell, es manté inmòbil a les vies i somriu.

"Què fas? Ets boig?", li pregunto.

 "Ah, res, tranquil! Si tot és com tu dius, estic esperant a veure quina és la naturalesa de qui escriu la meva història. O la teva. Perquè, com quedaria la teva si em passés un convoi per sobre?".

La prova.

“Ja no recordava  ni el temps que feia que era a la cabana, tenint com un fet normal la pèrdua de la noció de temps en circumstàncies com les que vivia allà. L’aïllament voluntari al que em vaig sotmetre va fer que les hores, els dies o els mesos fossin una mena de realitat imaginària i paral·lela del món que havia deixat.

Els hiverns eren més durs.

Sotmetia el meu cos a proves continues que tard o d’hora es van convertir en una prova general i continua. M’hi vaig fer, a la prova i la prova es va convertir en la meva vida. Galledes d’aigua freda durant  l’hivern. Un fred rigorós, que tan sols era salvat per  un anorac vell  quan havia d’anar a recollir llenya i aliments i una foguerada a la petita xemeneia a l’única estança de la cabana. Tot i això, el fred em torturava i no em deixava pensar.

El sac de dormir no em salvava del terra fred i dur que em feia de llit. Per això les hores de son no eren massa llargues. Era part de la prova.

Solitud absoluta, que feu que les úniques converses que portava eren amb el fanalet de gas. I que provocava sovint, si no volia que el vent que bufava al tard i que feia tot de sorolls a l’exterior, em tornés boig. “Avui he recollit unes quantes móres, ja veus. No és res comparable al conill que vaig caçar l’altre dia, però si passo gana és per la prova. Com ha anat aquí, mentre jo era fora?” I el fanalet m'explicava què havia passat a la cabana en la seva absència. Sempre era tot més o menys igual.

El color blanc s’escampava a tot arreu. Però el que no podia suportar és que la neu diària cobrís les petjades del dia anterior.

Per tot això, quan el meu vell amic va arribar amb el seu quatre per quatre i em va dir que ja ho estava allargant massa i que havia de tornar a casa, vaig tornar a la cabana i m’hi vaig tancar. Per la finestra vaig veure com començava a nevar tempestuosament i com el meu conegut es refugiava dintre el seu vehicle. Quan va acabar la tempesta, ja no hi era. I la neu havia esborrat les marques de les rodes del seu cotxe."

A Jordi MBoixader, gran amic i soulmate.

Et in Arcadia ego/ Gris-verticalitat.

Els grans finestrals del locals 24 hores de les àrees de servei de les autopistes ofereixen una alternativa obligatòria després de la pluja. Des d’allí pot contemplar el cel gris, amenaçador. I els milions de gotetes als vidres del camions aturats. Els paraigües i les corredisses. El fred humit. I l’olor. I el vidre del costat de la taula, que li transmet un magnetisme, que l’acaba fusionant amb l’exterior. Ja no hi ha ni dintre ni fora. Es crea una mena de no-lloc primigeni. Et in Arcadia ego.

La gavardina és al penja-robes, amb el barret. Sempre li pregunten per què hi ha d’anar allà. Que és perillós. Però ho porta fent tan de temps que s’ha convertit en vital. Els pneumàtics, amb contacte amb l’asfalt moll, fan aquell soroll continu que tan li agrada. Amb el vent, l’aigua de la finestra fa una línia d’aigua. Mai ha acabat de ploure definitivament, durant el viatge des de casa fins l’àrea de servei acostuma a ploure un altre cop, amb menys intensitat. I el vehicle es converteix en una caixa de percussions.

Quan hi arriba, potser si que ha deixat de ploure, però l’ambient és contradictori. Quiet i amenaçador.

"Cafè, si-us-plau".

Connexió estacions interior/exterior.

La via subterrània és la meva columna. El tren que hi passa de manera costant és el dit que algú em passa per la columna. I el soroll i el tremolor que provoca el comboi al passar són els pèls més petits del cos, que se m’ericen. 

Linkin' pen.

Ell creu que no el veig. Però fa temps que dissimulo. El veig per la cua de l'ull. Està massa concentrat en el que estigui fent. Em mira una bona estona i torna a la seva llibreta i no se si escriu alguna cosa o m'està dibuixant a mi. Això últim tampoc ho puc confirmar amb certesa. Fingeixo una certa incertesa per no caure en l'egocentrisme. Però crec que en el fons, estic segur que aquell llapis o aquell boli o el que faci servir per dibuixar o escriure m'està plasmant a mi de la forma que sigui.

Arriba un dia que deixa de venir però li dono una oportunitat. Però el segon dia que no el puc veure assegut al terra a l'entrada de l'estació, just al final de les escales mecàniques, em comença a picar la curiositat. M'aixeco i vaig cap al que ha estat el seu lloc durant quasi bé una setmana. I llavors entenc el perquè d'aquella estranya connexió. 

Hi ha un dibuix al terra. Sóc jo. Però fa temps que no acostumo a buscar la meva cara reflexada enlloc. I em pregunto qui sóc, com tantes altres vegades i tanta altra gent fa.

(dibuix de Leo Colomina Alqueza)

Quan Beethoven provoca explosions/The Fall.

    Quan menys s’ho esperava la bomba li esclatà des del llit estant. La locomotora es posà en marxa fent un llarg i eixordidor xiulet i soltant a l’aire una llarga i espessa fumarada. Tothom fumava i cridava. Fins i tot el gos d’en “Sensecama” semblava haver-se posat nerviós i bordava sense parar. Els homes forçuts treien el cavall que havia caigut a l’aigua des de dalt el pont, fent un gran esforç, reflexat en les ganyotes patètiques de les seves cares.

Somrigué, sabent que havia guanyat la batalla. Fins i tot la guerra sencera. Ara, era el general invencible que es dirigeix a les seves tropes des de dalt un penya-segat i fa ganyotes de menyspreu a l’enemic derrotat.

Però el que havia guanyat era més simple. El trofeu, el més brillant de tots, era haver guanyat la batalla contra ell mateix, en recordar d’on provenia la peça musical que constantment se li apareixia en ment. Cada cop que la sentia, al restaurant de costum, la gana se li tallava de cop i, tot murri, intentava esbrinar d’on provenia. Infructuosament. I els plats s’anaven quedant amb el menjar, dia rere dia.

Ho podria trobar a casa, n’estava convençut. Potser en un dels tants films que guardava a l’estanteria. I tot i que la idea de mirar-los un per un li semblà ingent, començà. Més tard, l’esgotament faria que fes una selecció i en descartés d’altres. Però tot l’esforç va ser en va. I la peça anava fent forat, al restaurant o al llit o quan regava les plantes del jardí.

Fins que una nit tranquil·la, abans d’apagar el llum per anar a dormir, la seva companya nombrà el film. Ràpidament, la cercà i comprovà que era aquella. I l’artefacte explosiu que restava a l’espera explotà, reduint-ho tot a milers de bocins que s’elevaven per l’aire i queien delicadament a sobre els mobles de l’habitació.

Aquella nit no dormiria, excitat. I el culpable no era ningú més que Beethoven.

Viatge i caiguda.

Perdo el coneixement i caic al terra fent un soroll sec que s’escampa infinitat de cops per la resta de túnels, com els so d’una arma automàtica repetidora. Ho se perquè ho estic veient. He sortit de mi mateix i em contemplo caient en tercera persona, a càmera súper-lenta. M’agrada fer endavant i cap endarrere.  Li crido a la figura que està caient. Li pregunto què li ha provocat aquell estat però ell continua caient, així que em torno a introduir dintre seu un altre cop.  Fins que arriba el cop sec contra el terra i el silenci.

Ara m’he tornat a despertar, però estic tan cansat que em costa parlar. Em costa una estona tornar a recuperar el meu estat de consciència. Així que no puc explicar el que he viscut fa uns moments amb paraules. Deixaré que us introduïu dintre meu, per recordar el que he vist sense moure’m del meu lloc.

I us tornaré a preguntar de nou què és realitat i què és imaginació.

Trossos.

La seva pell és molt blanca. La seva mirada mostra una gran nostàlgia, tot i que no m’hagi explicat mai si troba alguna cosa a faltar o no. S’asseu amb les cames creuades i recolza el cap sobre una mà. Dóna una sensació de fragilitat tan gran que arriba a preocupar-me. Mai he sabut que porta a dintre la motxilla. Sempre em fixo amb les piguetes minúscules que hi ha sota els seus ulls.

-Per què has deixat de parlar- em pregunta amb un aire desesperat. Quan acaba mira cap un costat. S’està enfadant. –Abans no deixaves de parlar. Mira’t ara, tot murri. Ja no parles de tot el que parlaves abans. Han desaparegut les pluges? Ha desaparegut el mont Fugi i els bonsais? Han desaparegut totes aquelles històries que inventaves? Que se n’ha fet d’aquell pont metàl·lic immens que unia dues illes? I tota la música que recordàvem? Ha mort Terry Callier i el Mambo Solitario?

Quan li veig la primera llàgrima corrent per la galta, m’aixeco. I sense dir-li res me’n vaig. Té raó i això em trasbalsa d’una manera que no es pot imaginar. De sobte, sense que res hagi canviat, m’he trobat en un món de caos, on tot el que abans estava ben estructurat, ara es va fent miques i va caient al buit. M’afanyo a plegar els trossets i en recupero algun. El poso al seu lloc.

“No ho hauries de deixar?” em pregunto molts cops, però em fa tanta por deixar aquest món que prefereixo reconstruir tot el que tenia amb els trossets que vaig recollint i pensant amb tot aquest univers que no deixaré caure.

Caminant, he arribat a la boca del metro, per on vaig descendir fa un anys. La llum que hi entra em provoca curiositat. Però també m’aterra. Tornaré al meu lloc i començaré de nou.

La màquina de fotos i la filera de fluorescents.

Quan una passa teva ressona un centenar de cops  quan xafes el terra, perdent-se en un laberint de túnels, vol dir que l’estació i tota la xarxa d’estacions resten tancades des de fa hores. Com moltes nits, ressegueixo la llarga i inacabable filera de tubs fluorescents que hi ha al sostre dels passadissos, els quals s’acaben convertint en una hipnòtica i repetitiva filera de llums que em manté captivat, com si d’un imant es tractés.

En un punt concret del meu trajecte arribo a la màquina de fer fotografies, lluminosa i amb la seva estructura de plàstic, on s’hi poden veure exemples de fotos que t’hi pots fer a dintre. La noia del somriure es manté il·luminada inclús de nit, quan no hi ha ningú. Les llums de la màquina no s’apaguen mai. És un petit teatret que espera els actors. I és ella, la màquina, una mena de cafeteria que em permet descansar una estona del meu peregrinatge de llums florescents.

Sempre hi entro. Faig a un costat la cortineta negra i m’assec al tamboret. És una petita estança molt lluminosa i m’hi veig reflexat a la pantalleta. Sovint faig carasses. M’hi estic una bona estona i el vell guarda, en veure els meus peus per sota la cortina, no em diu res i continua la seva ronda metòdica i avorrida. Si duc alguna moneda a la butxaca faig una tira de fotografies i la deixo allí mateix.

Algun cop m’hi he quedat adormit, amb el cap recolzat a la paret. Però sóc bruscament despertat per una veu enllaunada que em prega que hi posi una moneda.

I així, mig endormiscat, continuo el meu viatge per innumerables passadissos, mirant els llums del sostre. De quant en quant, algun tub fluorescent s’ha fos.

Abans que tothom arribi, abans que s’obrin les portes al públic, seré a la meva estació, preparat per no deixar-me res.

Sobre el museu de les idees i el museu sensible.

Entrar al local de sempre era com fer-ho a la sala de les escultures del museu que mai havia estat i que s’imaginava arrodonida i amb altíssims basaments, que suportaven estàtiques escultures de mirades severes i greus.

 En canvi les escultures que ell solia sovintejar no eren fredes ni de marbre i, encara que n’hi havia de diversos colors, totes desprenien una calidesa torbadora. Tampoc eren estàtiques, com les que se suposa que ha d’haver a un museu. Les seves es movien, descrivien corves impossibles amb les caderes, tenien una mirada viva i uns llavis més rojos del que és habitual. 

El seu museu particular tampoc era tan lluminós com els que visiten els estudiosos d’art. Era més llòbrec i amb alguns neons de colors. Però si t'habitues a visitar-lo amb assiduitat, t'hi sents còmode.

Tot i així ell les considera dees, amb un poder absolut sobre els seus observadors. Les considera una mena de sacerdotesses, duent a terme un ritual iniciàtic, òrfic. Això si, lleugeres de roba, com les estàtues dels museus de veritat. Aquí no es paga a l’entrada. Et pots permetre el luxe de fer-li l’ofrena a la dea mentre balla. I això el fa content.

A vegades l'acompanya la seva senyora, qui, secretament es queda amb tots aquells moviments.

Terry Callier.

Quan el  miro fixament a la cara no li veig el rostre. Hi veig els anys cincuanta a Amèrica del nord. Hi veig un tren polsegós amb vagons de fusta. Alguns són oberts. Hi veig rodamóns a dintre, xerrant sobre música. Hi veig guitarres que surten del no res i veus que canten a l'ànima. Hi veig maletes destartalades.

El tren avança feixugament creuant l'interior del país. El sol cau amb tota la seva força.

Com més ràpid corris existirà un món o un altre.

"Com més ràpid corris, més ràpid es desdibuixaran les 

figures al teu voltant", es diu a si mateix, accelerant la velocitat de la seva carrera. Sap que si ho fa, totes aquelles persones que es va trobant pel carrer es transformaran en siluetes sinuoses, pinzellades d’un Munch inexistent al present. No existiran ni vehicles ni carrers, convertits en línies borroses i colors difuminats. El món conegut perdrà, com sempre que ho fa, el seu significat, per renàixer en un altre que tothom diu “irreal”. Tot i això, i encara que ningú estigui dacord, ell creu que el món vertader és el de les línies i colors difuminats. No suporta l’altre, tan ben definit. Fa molt temps que va decidir quin seria, per ell, el món real i quin seria l’imaginari.