The Lost Underground Station

martes, 14 de diciembre de 2010

El Somriure de Ryo.

                                                    


     Ryo havia deixat aquell home, que quasi no coneixia, adormit a l’habitació del love hotel que tenia forma de vagó de metro. Abans que ell es despertés va agafar la seva bossa de mà i, sense fer soroll, va marxar.  

     Al creuar la porta de sortida, va abaixar la mirada i va somriure en secret. Ja no era la mateixa. Encara que seguiria portant la mateixa vida  d’abans, no seria la mateixa. Ara, fins i tot es podia permetre el luxe de somriure.

     Quan jo la vaig veure, baixava les escales mecàniques del metro. Ben posada, però amagant un somriure  tímid, com quan un nen petit ha fet una entremaliadura. Va passar per davant meu i em va somriure.  Va aturar-se per esperar el pròxim tren.

     Quan aquest va arribar, va pujar-hi tranquil·lament. Recordo com somreia quan el tren va accelerar.

lunes, 6 de diciembre de 2010

The Virgins Suicides (Las Vírgenes suicidas, 1999)




Els nois, que encara estaven entrant al sensacional món de l’adolescència, s’estaven asseguts al davant de la casa, observant-la de fit a fit. No volien perdre’s res del que passava allà dintre.
Embadalits, intentaven veure encara que fos un petitíssim tros de pell o el reflex ros dels cabells d’alguna d’aquelles germanes, al passar per davant una finestra o alsortir de casa per ficar-se ràpidament al cotxe, sota l’atenta i estricta mirada de la mare i la mirada perduda del pare.
Les germanes Lisbon, encara que no sortien gaire de casa (gràcies a una mare ultracatòlica i un pare sense veu ni vot) eren com un mite, com unes dees que vivien tancades a un palau, a la part més alta del mont Olimp. Tot i així, ningú podia parar de pensar en elles.
La pressió que exercien els seus progenitors, feu que prengueren una dràstica desició: suïcidar-se. I aquest fet, que encara reforçà més el mite de les germanes Lisbon, se’ns explica de la manera més poètica i subtil.
Tothom les recorda. Sempre que passen per davant de la seva antiga casa, ningú pot evitar girar el cap per recordar alguna imatge d’aquelles noies que van transformar les ments de tothom qui havia tingut contacte visual amb elles.

         “The virgins suïcides” (Las vírgenes suicidas, 1999) fou el debut cinematografic de la directora Sofia Coppola. Aquesta producció nord-americana està basada amb la novela homònima de Jeffrey Eugenides. Explica la història de la bellesa, de la torbació. El món del barri es trenca quan una de les cinc germanes es suïcida. Llavors els nois que sospiren per les germanes no poden unir la idea d’una bellesa tan pura com la que habita en aquella casa i una història tan tràgica. El mite de les noies de pell blanca i pèl ros acaba quan decideixen siucidar-se totes. Al barri res tornarà a ser el mateix.

viernes, 26 de noviembre de 2010

L'olor de l'herba després de la pluja.

L’olor de l’herba mullada per la pluja li omplia els narius. Inspirava fort, fent que aquesta olor li entrés tant dintre com pogués. Aquesta era aquella olor que anhelava feia tant temps.  La mateixa que no el deixava dormir per les nits. Rebuscava entre els seus arxius cerebrals, però mai obtenia resposta. Sabia que hi havia una olor que no havia sentit des de feia molt temps. A pesar de no recordar quina era, la trobava a faltar irremeiablement. Tots els dies i totes les nits.

Però aquell dia, aquell dia que havia de ser fatídic, la va sentir. Conduïa amb el cotxe, cavil·lant els motius pels quals s’havia auto-acomiadat de la feina. Va abaixar la finestra del cotxe per a que l’airet fresc de després la pluja li refresqués la cara. I aquella olor magnífica va penetrar dintre el cotxe.

Va reduir la velocitat del cotxe, fins que el va detenir a la vora de la carretera. Va baixar del vehicle, completament encisat. El soroll del mar sonava somort, al fons. Havia arribat, per fi, al final de la seva recerca existencial.

Es va ficar a córrer tan ràpid com podia. L’intermitent dret del cotxe es va quedar parpellejant i la porta del conductor, oberta.  Signes inequívocs de que aquell home, que feia una estona estava perdut, havia canviat de vida. Mentre corria pel penya-segat, amb el tratge polit de l’oficina, i amb els braços oberts, va tirar el maletí que duia per anar a treballar, que va caure al terra fent un gran escampatall de papers. Ja no el necessitaria més. Ara tornava a ser aquell nen petit a qui encantava l’olor de l’herba mullada per la pluja.

El cel continuava gris. El mar continuava llançant-se contra les roques del penya-segat. L’home seguia corrent, enfollit per l’alegria. I l’olor continuava allí, embolcallant-lo.

Què tenen els olors, que ens poden canviar el món del seu emplaçament original?

domingo, 21 de noviembre de 2010

Botins de Colors

El peu, calçat amb el botí marró, va avançar sense fer soroll al xafar el terra. Després va venir el torn de l’altre peu, el que era calçat amb el botí vermell, que tampoc feia soroll al xafar el terra. Botí marró i botí vermell s’anaven alternant i els seus colors contrastaven amb el color insípid del terra.

Al cap d’una estona d’estar observant-me els peus, amb aquell joc de colors, em vaig sentir volàtil, com si els meus peus s’aixequessin del terra i caminessin uns centímetres per sobre la superfície. Podia volar, o almenys m’ho semblava.

lunes, 8 de noviembre de 2010

El soroll de la pluja des de l'escriptori.

     L’escriptor, que estava a punt de finalitzar la seva obra magna, es va aturar un moment en la seva tasca i va mirar per la finestra. A fora estava caient una pluja finíssima que, al repicar contra la casa feia un soroll molt agradable. Era un soroll de buidedat, “com si estigués la casa buida”, va pensar l’home. Però a pesar de no ser la casa buida, també sentia el soroll de la pluja provinent de les altres habitacions.
            Per un moment va deixar de pensar, hipnotitzat per aquell soroll. Va treure les  mans del teclat de l’ordinador, que van caure de l’escriptori i es van quedar penjades. A la pantalla, l’ultima frase de l’obra que el catapultaria a l’èxit, es va quedar per acabar. Va deixar els ulls mig tancats. Respirava profundament,sense fer massa soroll, per no trencar aquell microcosmos de sorolls, on estava immers. Aquella pluja era una benedicció.
            A fora, l’aigua queia per desaigüe de la teulada, com un gran broll. Les petites roses es mullaven. La gespa, xuclava tota l’aigua que volia. Els animalons s’afanyaven a amagar-se. Els veïns entaven a casa ràpidament amb diaris al cap. Els nens corrien contents sota la pluja, les seves mares els renyien. La pila de llenya es mullava. El cargols començaven a sortir del seu son.
            I ell... L’escriptor, tan sols tenia una frase que acabar.

 “... de sobte, una pluja purificadora, vinguda del no res, va esborrar tots i cadascun dels problemes que la gent d’aquell petit llogaret havia anat acumulant durant tant de temps.   FI.

domingo, 24 de octubre de 2010

En La Cama (In Bed)



Com de profunda pot ser una relació entre dos desconeguts? I com de profunda pot ser si aquests dos desconeguts s’han conegut en una festa nomes fa unes hores? Pot convertir-se el sexe d’una nit en alguna cosa més?
En la cama (2005) és una producció xileno-alemana, dirigida pel director argentí Matías Bize. En aquest film, Daniela i Bruno (encarnats per l’actriu Blanca Lewin i per l’actor Gonzalo Valenzuela), dos complets desconeguts que s’han trobat en una festa, comparteixen moments sexualment tòrrids amb altres més íntims. S’obren l’un a l’altre, compartint moments del seu passat, uns dolorosos, d’altes no tant. A base de secrets s’acabaran coneixent profundament. Però després d’aquesta trobada no es veuran mai més. Ella es casa prompte amb el seu marit, qui algun cop li ha posat la mà a sobre. Però l’amor que ha sorgit entre Daniela i Bruno, tancats tot un dia en la habitació d’un hotel de Santiago, farà que el sentit de la vida els canviï per sempre, segurament, fruit del record que es guardaran.
El vídeo pertany a un dels moment culminants de la pel·lícula. Mentre ella va al servei, ell sintonitza alguna emissora a l’atzar i troba una de les cançons preferides de Daniela, qui no dubta en obsequiar el seu amant amb aquest ball tan sensual.

sábado, 23 de octubre de 2010

Laurel Canyon (La calle de las Tentaciones)


Sam (Christian Bale) fa una pausa al seu món difícil i hostil. Agafa aire i s’enfonsa a la piscina. 

Fa un moment, la seva descontrolada mare (la veterana actriu Frances Mc Dormand) li acaba de confessar que a pesar de tots els errors que ha comés, continua estimant-lo. Mentre estava parlant amb la seva mare, ha rebut una trucada. A l'altra banda del cable era la Sara (Natascha McElhone), qui li deia que les paraules d'amor que li havia dit la nit anterior no eren de veritat. El telèfon li ha portat Ian (Alessandro Nivola), el xicot de la seva mare i personificació del plaer i el desenfrè. Necessita desconnectar. La nit anterior del protagonista va ser complerta. A més de tenir un "affaire" en Sara, va adonar-se del trio amorós que la seva xicota, Alex (Kate Beckinsale) estava tenint amb la seva mare i el seu xicot. La vida es pot descontrolar en poc temps, quan descobreixes el plaer de les temptacions.

Sota l'aigua, un món silenciós, tot sembla més fàcil. Allí, encara que només sigui per un moment, no existeix res. Has tornat a neixer. Mai pots estar segur en un món on tot canvia tan ràpid. Però l'aigua, que t'envolcalla, esmorteeix tots els sons i fa que les coses semblin irreals.

"Laurel Canyon" (2002) està dirigida per la directora nord-americana Lisa Chodolenko. A la pel·lícula una parella de joves estudiants s'instal·len a una casa, on viu la liberal mare del protagonista, Jane, qui, juntament amb el seu xicot Ian, derrumbaran el món ordenat que, fins ara, duia la parella.

martes, 19 de octubre de 2010

Concert a mitjanit

Obro els ulls i la veig mirant-me. De sobte dóna uns copets al micròfon i es posa a cantar. Una veu finíssima, que m’hipnotitza. No se quin idioma és, però m’encanta. Està sobre un petit  escenari de fusta. Davant no hi ha ningú, tan sols jo, que la miro perplex i miro al meu voltant, on  no veig ningú.
La seva veu s’acompanya per una música sublim. No entenc res, hi ha instruments ben posats al seu voltant, però no hi ha músics. Tot i així aquells instruments fan música.
Em senyala amb la mà mentre canta i es porta la mà al cos. Ho fa molts cops. I els seus moviments són lents i sensuals. Així que deixo de mirar al meu voltant i em concentro amb aquesta dona que canta per mi. La cançó és eterna i els seus moviments, juntament amb la seva veu fan que perdi la noció de la realitat. Ja no em pregunto com uns instruments poden tocar –se a sí mateixos, o com pot haver un concert a plena nit al metro, quan està tancat. També deixo de preguntar-me on pot ser el vell guarda de seguretat o com pot no sentir aquell concert.
De sobte venen les llums. De  tot arreu surten uns focus que apunten cap aquí i cap allà amb la seva llum, creant un ambient força diàfan. No se d’on surten però em sento afortunat de ser en un local de concerts particular. Només per mi. Aquelles llums fan que li brilli el pèl o que la meitat de la seva cara quedi en penombra. Fan que vegi la seva figura a contra llum, tota fosca o que la vegi completament il·luminada. Me n’adono que és molt bonica. Bonica i delicada com la porcellana.
Així, m’adormo, en aquest estat d’èxtasis total i quan em desperto, a l’arribada dels primers usuaris de metro, encara sento el transfons de la seva melodia, molt llunyana. Tinc la extranya sensació que no ha estat un somni.
No em pregunto per què em passa això. No m’he de preguntar tan de cops el per que de tot plegat. Hi ha coses que simplement no tenen explicació.
Vaig a rentar-me la cara als lavavos.

jueves, 14 de octubre de 2010

El Sr. Bones i Mr. Brooks.

El primer cop que el vaig veure, estava palplantat amb les mans al darrera, mirant com la gent pujava i baixava dels trens. A pesar de la pressa que duia tothom i la rapidesa del seu voltant, ell s'estava quiet i a cops, es reia fortament de "la gent que havia perdut el nord". 

Amb ell, assegut als seus peus, estava el seu gossot negre, gran i magre, estranya característica per un gos rodamóns. Mr. Brooks, el gos, era el company més fidel que el sr. Bones (rodamóns professional) havia pogut tenir mai. Des de que el gos era un cadell havien voltat junts innombrables països, sempre caminant i s'havien partit les restes de menjar que havien trobat o els havien donat. I quan arribava el temps del fred i no havien trobat allotjament en un alberg, el pèl d'aquell gos s'havia convertit en el millor remei contra el fred. El sr. Bones, però, també escalfava el seu gos.

Tant l'home com el gos ja eren vells. A l'home se li notava fàcilment pels pèls blancs, que quedaven amagats sota un barret. La cara, però, també ho demostrava. Així, també podies endevinar que el gos era vell pels pèls blancs que tenia sota el musell i al voltant dels ulls.

"Mira Mr. Brooks. Mira tota aquesta gent. No has de fer mai el que fa aquesta tota gent. Si algun dia se m'acudís fer el que fan ells, m'hauries d'abandonar." El gos i l'home es van quedar mirant. El rodamóns professional va agafar la seva vella i atrotinada maleteta amb rodes (un regal de feia molt de temps) i va mirar al seu voltant. A la maleta només hi duia llibres.

Quan va veure que l'estava mirant, es dirigí cap a mi. "Escolta camarada, que et fa res que em quedi amb tu una estoneta?". Jo no sóc un rodamóns, vaig pensar, tan sols un fugitiu. Tot i així, aquell home simpàtic em queia bé. "L'altra gent, els que s'autodenominen normals, em tracten de boig per que faig coses que no estan massa normalitzades en la ment quadrada i decreixent de la societat. Ric en veu alta sense motiu (aparent) i em miren per la vora de l'ull...", digué. Aquell era un home intel·ligent.

Quan aquell bon home s'asseia i li deia al seu gos que s'assegués, arribà la Cristina, la dona de la netega. "Ho sento nois, però us haureu d'apartar una estona. I també m'haureu de retirar tot el que dúieu amb vosaltres. Tardaré poc, com sempre". La Cristina era un altre ésser incomprès, però amb una ànima amistosa incomparable. Alguna vegada s'havia quedat a parlar amb mi una estona. Sempre reia molt.

Així, Mr Bones, el seu gos Mr. Brooks i jo ens en anàrem caminant cap a un punt indeterminat. Parlant sense parar. Per que aquell home era una font inesgotable. I a mi m'encantava escoltar-lo. El seu gos ens seguia feixugament

miércoles, 13 de octubre de 2010

Amy Winehouse (Just Friends)


Estem tan acostumats a que la premsa del cor i d'altres mitjans ens mostrin una Amy Winehouse fosca que no ens en hem adonat que aquella noia dolenta que està enganxada a les drogues i l'alcohol és una icona musical del s. XXI. Assenyalada com la nova reina del soul, que també toca jazz i blues, Amy Winehouse ja va sorprendre des del seu primer àlbum "Frank" (2004) i es va consolidar al nivell més alt amb el seu segon treball "Back to Black" (2007) que la va fer mundialment reconeguda, gràcies a cançons com "Rehab".

Quan li pregunto a algú si li agrada Amy Winehouse (musicalment parlant), quasi sempre em responen amb paraules o frases que contenen "boja", "addicta a les drogues", "alcoholica", "extravagant" i un llarg etc. Cada dia mirem la TV i ens quedem indiferents, però la vida privada d'una cantant ens exalta d'allò més.

Havieu escoltat mai una veu així, tan poderosa? I unes lletres tan directes com les d'aquesta cantant? Encara que sovint hi solti una paraula malsonant, la conjunció d'aquesta veu amb les seves lletres fa que la seva música no deixi indiferent. Si no em creieu, us invito a comprovar-ho.-

I a partir d'aquesta opinió,us convido a que reflexioneu sobre l'art,els artistes,els límits,la transgressió,les cadenes que ens mantenen lligats a allò que anomenem personalitat,els judicis i prejudicis socials i les llibertats individuals.Potser l'ésser humà ha de sofrir per poder ser artista? O l'artista sofreix perquè no pot ser humà?
I si ens decidim a trascendir les nostres personalitats? Creieu que perdriem la identitat?.Sigui com sigui,tots som addictes a alguna cosa.Addictes emocionals,al cap i a la fi (ei!,no ho dubtis).Però em pregunto,¿tots podem ser artistes? Quan dic,sóc artista o escriptor...ho sóc?
T'estimo Amy
(Mr.Wandering&Mr.Kimberly)

lunes, 11 de octubre de 2010

Buffalo '66






Un dels moment culminants del film "Buffalo '66" (U.S.A. 1998) és aquest, quan la seva protagonista Layla (Cristina Ricci) protagonitza aquesta escena de ball, que no deixa indiferent ningú.

"Buffalo '66" està escrita i dirigida pel polifacètic Vincent Gallo, qui també donarà vida a la mateixa pel·lícula, al protagonista masculí Billie Brown. La gran major part de la banda sonora del film, a més, està composada per ell mateix. Amb aquesta pel·lícula independent, Vincent Gallo, va debutar en el món cinematogràfic.

Segons el director, aquest film té alguna pinzellada autobiogràfica i ens explica des d'una òptica que barreja drama i comèdia, la trista vida d'en Billie. Aquest, acaba de sortir de la presó, on va ser tancat per un crim que no va cometre. Després d'una trucada als seus pares, que no són precisament el prototip dels pares perfectes, Billie, per impressionar-los, decideix segrestar  Layla (C. Ricci), una estudiant de dança. El joc és ben senzill: ella es farà passar per la seva dona i els haurà d'explicar la vida bucòlica que estan vivint junts. Després podrà marxar. Però Billie encara s'ha d’enfrontar al seu pitjor temor, la visita a casa dels seus pares . Un cop són a casa dels seus especials progenitors, el director ens introdueix al passat del protagonista, mitjançant flashbacks, que mostren el trist passat d’en Billie i les difícils relacions amb els seus pares. Però la soledat d'ambdós, fan que la compenetració sigui tan gran que s'acabin fent amics, com ànimes bessones. Tot i així, Billie decideix marxar de l'habitació d'hotel que han alquilat els dos, per acomplir una venjança. Sembla que, aquí els camins d'aquesta peculiar parella se separen. Però Billie reflexiona a temps i pren una decisió, la que el farà feliç la resta de la vida. 

martes, 5 de octubre de 2010

Notícies sobre Quetzacoatl.

Caminant sense rumb per aquestes profunditats m'he trobat una revista. Algú l'ha tirat o l'ha oblidat. Tracta diferents temes, diferents entre sí. Dono una ullada ràpida i em paro en un article sobre la fi del món el pròxim 2012.

Quants cops he sentit o he llegit sobre la fi del món segons el calendari maya, segons el qual el 2012 hi haurà alguna cosa com un cataclisme i tot s’acabarà. Esfereïdor. Mai n'he fet cas. Quants cops al llarg de la història la humanitat s'ha vist avessada a la fi i no ha passat res del que s'esperava.

Així, segons la revista, un explorador i periodista dit Daniel Pinchbeck, assegura que, després de prendre una droga dita "ayahuasca" -una droga indígena que es prengué quan era amb una tribu al bell mig de l’Amazona - se li aparegué el deu maya Quetzacoatl (que vol dir Serp amb Plomes). Intento imaginar-me l'escena amb l'aparició del principal déu del panteó maya apareixent davant un occidental al mig de la selva i no se exactament com fer-ho. Tindran els deus de la selva prous mitjos per crear un fort efecte psicològic com en altres religions o simplement es tan natural com sembla?

Segons el deu emplomallat, la fi del món començarà (i ara agafeu aire) amb una crisi financera a nivell mundial. Sorpresa. Després, la fi del món.

Però Quetzacoatl també li va dir que el món podria ser salvat si els humans canviem la manera de pensar. No se si es deu referir al tema del calentament global i la contaminació.

Jo no se què pensar. Prefereixo no pensar en segons quins temes. Però sempre hi ha algú qui  t'ho fa recordar.

Guardo la revista per llegir els altres temes a la nit, abans d'anar a dormir i poder parlar sobre algun tema amb el vell guarda del metro. 

Quatzacoatl. Com deu ser una serp emplomallada? Quin gust deu tenir la "ayahuasca"? Deu haver alguna relació entre ambdues coses?


lunes, 20 de septiembre de 2010

Com a bon americà.

       Aquell és un americà com cal. Botes de punta, barret de cowboy i tota l’indumentària que li cal portar a un americà de debò. Caràcter cent per cent genuí.
            Surt de la carretera que creua els Estats Units de punta a punta i després de fer una  gran polseguera amb els pneumàtics de la seva ranxera “BobCat” (genuïnament americana) aparca el vehicle al pàrquing d’un bar polsegós de carretera. Apaga el motor de la ranxera i el “cassette” country que ha estat escoltant deixa de sonar. No tanca el cotxe amb clau perquè tothom sap que aquell és un cotxe americà d’un americà com cal, que es fa respectar.
            Caminant amb fatxenderia i tocant-se els pèls del bigoti es dirigeix cap a la porta d’entrada del local. Hi ha un cartell que resa “obert les 24 h”. No totes les lletres es poden llegir, tal com mana el codi del perfecte bar de carretera americà. De quant en quant s’apaga amb un soroll elèctric, però es torna a encendre al cap de poca estona.
            Entra i tothom se’l queda mirant. Forma una respectuosa estampa. La llum li pega per darrera i ell queda a les fosques. Els que són asseguts a la barra es tapen la vista perquè el sol els enlluerna. Algun remuga, però no s’atreveix a dir-ho gaire alt. Aquell de la porta és molt americà i amb aquesta gent de l’Amèrica profunda no t’hi pots posar.
            Per la cara  que posa la cambrera al veure’l arribar, endevina que avui no tindran sexe a la part del darrera del bar. Des de que va trobar un pou de petroli a la seva finca poques dones es resisteixen als seus “encants”. Tot i així avui no hi haurà res de res.
            Sense dir res s’asseu al típic compartiment de bar de carretera i es queda mirant als homes de la barra que el miren. Al veure’s descoberts, aquests es giren cap a les seves begudes. Quan la cambrera va a prendre-li nota ell la mira de dalt a baix i fa una ganyota obscena. “Avui no” diu ella. Però ja és massa tard. L’home de la cambrera, un americà com un armari, ha estat observant l'escena des de la cuina, esperant que aparegui el que li fa l’amor a la seva dona. Ara ja l’ha descobert i allí se’n munta una de ben americana, amb cops de punys, insults i botelles trencades.
            Quan  l’autèntic americà surt del local amb diverses ferides i l’orgull americà ferit es troba que li han punxat les rodes de la ranxera. Les seves botes genuïnes hauran de demostrar de quina pell és el país on han estat fetes. El barret de cowboy s’ha quedat dintre del bar però les botes, l’únic que no ha rebut una bona estomacada, les porta posades. Així comença a caminar pel desèrtic paratge tan típic de l’interior Yanqui.
            Com a bon americà tornarà i es venjarà.I prega a Déu que la seva ranxera segueixi al lloc on és aparcada.
            I més val que el “cassete”country hi sigui a dins.

miércoles, 8 de septiembre de 2010

L'engany.

     M’adormo i començo a somiar, com tants altres cops, amb aquell viatge que vaig fer fa uns quants anys. Sol i amb tan sols una motxilla per equipatge faig cap, des d’un punt indeterminat d’Europa, fins el Japó. Sempre m’ha cridat l’atenció la seva cultura, la seva música, la seva gent... De la mateixa manera que Europa crida l’atenció dels japonesos. La cultura europea i la japonesa són com dos gegants, que tot i estar ben separats, allarguen els braços per intentar tocar-se. S’atreuen per ser completament diferents.

     De les quatre illes que formen el Japó, el meu destí és la més petita, la de Shikoku. Un pont metàl•lic magnificent la connecta amb la illa Honshu, la més gran i on es troba la capital, Tokio. Aquell pont em va fer sentir insignificant.
     A l’estació d’autocars de la petita cuitat on vaig arribar hi ha una gran multitud atrafegada amb corre-cuita en tots direccions, però un cop fora, la petita ciutat on he arribat és un mar de tranquil•litat. Fins aquí el somni és ben bé clavat a la realitat. Arribats fins aquest punt, però, la cosa es torça. I el punt d’inflexió sempre el marca el vell temple sintoista.
     Quan passo per davant seu no entro a visitar aquella tipologia templaria, amb el seu característic jardinet , com vaig fer al viatge. Passo de llarg. I quan estic a punt de deixar-lo enrere una veu em crida pel meu nom.
- ******, on vas?
     Aquella veu em clava al terra. No em deixa moure, m’ha petrificat els músculs. Tot i així no em giro per mirar qui em parla. No puc, a pesar de les ganes que tinc de fer-ho. Tinc la mirada clavada en un punt indeterminat, en el mar de cirerers florits.
- Per què no et gires, ******? - insisteix aquella veu càndia.
-Tinc por a canviar l’ordre de les coses- contesto jo. Quasi no em surt la veu i he de fer un esforç ingent. –Jo tan sols he de passar el temple. L’he de passar com ho vaig fer al viatge que vaig fer de veres- continuo.
-I que significa “de veres””? On és la línia que separa la “realitat” del somni? Per que no pots ser ara a la realitat i ser en un somni quan et penses que tot és real?.
-No em diràs qui ets... Porto interminables nits somiant amb tu i no en se el teu nom- li pregunto desafiant-la.
-Portes interminables nits somiant amb mi i no saps qui sóc. Portes tantes nits somiant amb mi i encara no t’has girat per veure qui sóc... - noto com la seva veu es va esmorteint.
     Així, poc a poc, quan tinc el valor suficient per girar-me, quan l’idea de girar-me i el gest per fer-ho es concentra a lla meva cintura, quan començo fer realitat el fet de girar, veig com tot s’esvaneix. Els cirerers perden la forma, els edificis també i la veu es fa cada cop més silenciosa. La gent que va d’aquí cap allà es converteixen en remolins i perden el color, la forma.
    
     Em desperto suat, miro el meu voltant i veig una estació de metro buida. Sóc al costat d’una màquina de fotos. El rellotge marca les 03:45 de la matinada i el soroll somort de la ciutat de dalt m’arriba tan esmorteït que sembla irreal. No estic acostumat a ser on sóc en silenci. Mai hagués pensat que el silenci es podes sentir així. Em falta el soroll de la gent i el tràfec d’aquesta cap aquí i cap allà. Això em trasbalsa i fa que pensi amb els conceptes realitat-somni, fins el punt de preguntar-me on estic vivint realment, que és realitat i que és somni.
     Aquest somni persistent encara em martiritzarà moltes nits més, fent que em desperti amb una suor freda i sobresaltat. S’han preguntat mai on som realment?
     Ara mateix no se on sóc. Recapitulo: sóc en una estació de metro a l’hora més fosca de la nit. No se que pensar.

Et voilà! El joc de la ment.

lunes, 30 de agosto de 2010

(flash-back) Abans de mr.Wandering potser era la figura del camerí

" Tot està preparat.Al camerí,el nostre personatge dóna una última ullada al seu guió.Alguns llums del pèssim espill que utilitza per retocar-se la cara,s'han fos,signe irrevocable de la decadència que sofreix aquesta gran casa ambulant que recorre enormes ciutats i petits llogaters..."






domingo, 29 de agosto de 2010

El descens.

             Tot i que hauria de ser el mes més calorós i assolellat de l’estiu plou bastant i els dies són frescos i grisos.

             Ara està plovent. Ho se perque m’arriba una remor llunyana que entra per alguna de les boques del metro. També m’ho fa saber el fet que els pocs usuaris del metro entren corrent o tancant un paraigua. Fan cara de desorientats. Crec que mullar-se no els agrada gens.
            Aquest mes els que utilitzen el metro són molt menys que els altres mesos. La majoria de persones són de vacances i, amb el seu vehicle, fugen tan lluny com poden d’aquesta aglomeració asfixiant. Estan condemnats a fer-ho durant tota la seva vida, com si ho portessin programat amb un xip. Aquestes dues o tres setmanes els serveixen per imaginar que són uns altres. Que són afortunats.
 Tot i així els passatgers que viatgen pel subterrani de la ciutat no són pas pocs. Però són diferents dels que estem acostumats a veure. No van ben vestits amb tratge i corbata ni porten un maletí a les mans. Tampoc hi van estudiants sorollosos amb les bosses a l’esquena. No hi ha ni cops de puny ni rialles estridents.
Ara tan sols hi van turistes amb xancletes que es perden en el mapa del metro i persones que s’han quedat a la ciutat i volen arribar més ràpidament al seu destí. També hi ha alguna persona que ha hagut de treballar aquest mes. Camina amb desgana i puc llegir la tristesa als seus ulls.
            Assegut al terra em poso a pensar. Arribo a la conclusió de que he escollit el millor mes per instal·lar-me a la meva nova casa.
            De les poques persones que passen, uns ni em miren. Deuen estar acostumats a aquest tipus de presència. Uns altres, en canvi, se’m queden mirant, potser involuntàriament, i s’aparten. No saben que veig com em controlen de reüll. No faig mala pinta.
            Ara m’aixeco, he de buscar un lloc on instal·lar-me eternament. Potser al costat d’uns lavabos. O sota una cartellera de cinema. Però mai ho faria a la boca d’entrada. Odio la llum d’allà dalt.
            Començo a caminar per aquella estació tan llarga i em començo a sentir com a casa. No fa ni dos minuts que he baixat al regne del silenci i ja em sento com a casa. La mitja foscor m’envolta i ara només se sent el soroll llunyà d’un tren que és a punt d’arribar.
            Ah! Home, sweet home!

jueves, 19 de agosto de 2010

Benvinguts a l'estació de metro perduda.

El llum del sol em molestava. No tenia ningun lloc per anar. Pràcticament havia sortit de casa per sortir. Després de passar per multitud d’aparadors, passos de vianants, edificis emblemàtics i creuar-me amb gent de totes les edats, races i colors i amb gossos sense amo ho vaig veure clar. Allí, en aquell senyal que ficava “Metro”, vaig veure la meva salvació. Mentre baixava les escales mecàniques el món de la llum i de la confusió va deixar pas al món de les foscors. Allí dintre tot era diferent, es respirava un ambient totalment diferent. De sobte tot es va paralitzar: havia decidit que em quedaria a viure allí. Benvinguts a The Lost Underground Station (l'Estació de metro perduda). Teniu tot el regne de les profunditats per vosaltres