The Lost Underground Station

lunes, 4 de marzo de 2013

Trossos.


La seva pell és molt blanca. La seva mirada mostra una gran nostàlgia, tot i que no m’hagi explicat mai si troba alguna cosa a faltar o no. S’asseu amb les cames creuades i recolza el cap sobre una mà. Dóna una sensació de fragilitat tan gran que arriba a preocupar-me. Mai he sabut que porta a dintre la motxilla. Sempre em fixo amb les piguetes minúscules que hi ha sota els seus ulls.

-Per què has deixat de parlar- em pregunta amb un aire desesperat. Quan acaba mira cap un costat. S’està enfadant. –Abans no deixaves de parlar. Mira’t ara, tot murri. Ja no parles de tot el que parlaves abans. Han desaparegut les pluges? Ha desaparegut el mont Fugi i els bonsais? Han desaparegut totes aquelles històries que inventaves? Que se n’ha fet d’aquell pont metàl·lic immens que unia dues illes? I tota la música que recordàvem? Ha mort Terry Callier i el Mambo Solitario?

Quan li veig la primera llàgrima corrent per la galta, m’aixeco. I sense dir-li res me’n vaig. Té raó i això em trasbalsa d’una manera que no es pot imaginar. De sobte, sense que res hagi canviat, m’he trobat en un món de caos, on tot el que abans estava ben estructurat, ara es va fent miques i va caient al buit. M’afanyo a plegar els trossets i en recupero algun. El poso al seu lloc.

“No ho hauries de deixar?” em pregunto molts cops, però em fa tanta por deixar aquest món que prefereixo reconstruir tot el que tenia amb els trossets que vaig recollint i pensant amb tot aquest univers que no deixaré caure.

Caminant, he arribat a la boca del metro, per on vaig descendir fa un anys. La llum que hi entra em provoca curiositat. Però també m’aterra. Tornaré al meu lloc i començaré de nou.