La seva pell és molt blanca. La seva mirada
mostra una gran nostàlgia, tot i que no m’hagi explicat mai si troba alguna
cosa a faltar o no. S’asseu amb les cames creuades i recolza el cap sobre una
mà. Dóna una sensació de fragilitat tan gran que arriba a preocupar-me. Mai he
sabut que porta a dintre la motxilla. Sempre em fixo amb les piguetes
minúscules que hi ha sota els seus ulls.
-Per què has deixat de parlar- em pregunta amb
un aire desesperat. Quan acaba mira cap un costat. S’està enfadant. –Abans no
deixaves de parlar. Mira’t ara, tot murri. Ja no parles de tot el que parlaves
abans. Han desaparegut les pluges? Ha desaparegut el mont Fugi i els bonsais?
Han desaparegut totes aquelles històries que inventaves? Que se n’ha fet
d’aquell pont metàl·lic immens que unia dues illes? I tota la música que
recordàvem? Ha mort Terry Callier i el Mambo Solitario?
Quan li veig la primera llàgrima corrent per
la galta, m’aixeco. I sense dir-li res me’n vaig. Té raó i això em trasbalsa
d’una manera que no es pot imaginar. De sobte, sense que res hagi canviat, m’he
trobat en un món de caos, on tot el que abans estava ben estructurat, ara es va
fent miques i va caient al buit. M’afanyo a plegar els trossets i en recupero
algun. El poso al seu lloc.
“No ho hauries de deixar?” em pregunto molts
cops, però em fa tanta por deixar aquest món que prefereixo reconstruir tot el
que tenia amb els trossets que vaig recollint i pensant amb tot aquest univers
que no deixaré caure.
Caminant, he arribat a la boca del metro, per
on vaig descendir fa un anys. La llum que hi entra em provoca curiositat. Però
també m’aterra. Tornaré al meu lloc i començaré de nou.