(flash-back) Abans de mr.Wandering potser era la figura del camerí

" Tot està preparat.Al camerí,el nostre personatge dóna una última ullada al seu guió.Alguns llums del pèssim espill que utilitza per retocar-se la cara,s'han fos,signe irrevocable de la decadència que sofreix aquesta gran casa ambulant que recorre enormes ciutats i petits llogaters..."

El descens.

             Tot i que hauria de ser el mes més calorós i assolellat de l’estiu plou bastant i els dies són frescos i grisos.

             Ara està plovent. Ho se perque m’arriba una remor llunyana que entra per alguna de les boques del metro. També m’ho fa saber el fet que els pocs usuaris del metro entren corrent o tancant un paraigua. Fan cara de desorientats. Crec que mullar-se no els agrada gens.

            Aquest mes els que utilitzen el metro són molt menys que els altres mesos. La majoria de persones són de vacances i, amb el seu vehicle, fugen tan lluny com poden d’aquesta aglomeració asfixiant. Estan condemnats a fer-ho durant tota la seva vida, com si ho portessin programat amb un xip. Aquestes dues o tres setmanes els serveixen per imaginar que són uns altres. Que són afortunats.

 Tot i així els passatgers que viatgen pel subterrani de la ciutat no són pas pocs. Però són diferents dels que estem acostumats a veure. No van ben vestits amb tratge i corbata ni porten un maletí a les mans. Tampoc hi van estudiants sorollosos amb les bosses a l’esquena. No hi ha ni cops de puny ni rialles estridents.

Ara tan sols hi van turistes amb xancletes que es perden en el mapa del metro i persones que s’han quedat a la ciutat i volen arribar més ràpidament al seu destí. També hi ha alguna persona que ha hagut de treballar aquest mes. Camina amb desgana i puc llegir la tristesa als seus ulls.

            Assegut al terra em poso a pensar. Arribo a la conclusió de que he escollit el millor mes per instal·lar-me a la meva nova casa.

            De les poques persones que passen, uns ni em miren. Deuen estar acostumats a aquest tipus de presència. Uns altres, en canvi, se’m queden mirant, potser involuntàriament, i s’aparten. No saben que veig com em controlen de reüll. No faig mala pinta.

            Ara m’aixeco, he de buscar un lloc on instal·lar-me eternament. Potser al costat d’uns lavabos. O sota una cartellera de cinema. Però mai ho faria a la boca d’entrada. Odio la llum d’allà dalt.

            Començo a caminar per aquella estació tan llarga i em començo a sentir com a casa. No fa ni dos minuts que he baixat al regne del silenci i ja em sento com a casa. La mitja foscor m’envolta i ara només se sent el soroll llunyà d’un tren que és a punt d’arribar.

            Ah! Home, sweet home!

Benvinguts a l'estació de metro perduda.

El llum del sol em molestava. No tenia ningun lloc per anar. Pràcticament havia sortit de casa per sortir. Després de passar per multitud d’aparadors, passos de vianants, edificis emblemàtics i creuar-me amb gent de totes les edats, races i colors i amb gossos sense amo ho vaig veure clar. Allí, en aquell senyal que ficava “Metro”, vaig veure la meva salvació. Mentre baixava les escales mecàniques el món de la llum i de la confusió va deixar pas al món de les foscors. Allí dintre tot era diferent, es respirava un ambient totalment diferent. De sobte tot es va paralitzar: havia decidit que em quedaria a viure allí. Benvinguts a The Lost Underground Station (l'Estació de metro perduda). Teniu tot el regne de les profunditats per vosaltres