The Lost Underground Station

viernes, 25 de febrero de 2011

Be my man (Asa) i la bogeria.

Aquell dia no m’havia aixecat amb bon peu i semblava que ningú ho hagués fet. Amb lentitud i desgana em vaig vestir i vaig baixar a esmorzar al lloc de sempre, on vaig comprovar que la lentitud i la desgana eren la dinàmica del dia a totes parts. Els personatges que de costum habitaven aquell tuguri s’estaven allí, impassibles a la translació i la rotació del planeta. Com de costum. Ningú tenia una meta fixa. Uns s’estaven a la barra, on tenien el seu lloc assignat  per sempre (tothom ho sabia i ho respectava), els altres s’estaven a les tauletes. A ningú li molestava prendre’s el cafè al  costat del ketchup i la maonesa.
Els propietaris del local seguien discutint en l’etern enfrontament de tots els matins: si els treballadors s’havien d’espavilar  o no. Ella estava molt enfadada, ell ho intentava suavitzar. Un altre dia, com tots els altres dies que havia esmorzat en aquell local, no m’hagués importat sentir aquella discussió, que ja formava part de la meva rutina diària. Però aquell dia m’havia despertat amb el peu equivocat. Hi havia dies que, estant a la feina, em preguntava com seria el dia sense haver-lo començat sentint aquella discussió.
Un d’aquells parroquians assidus, es va aixecar i va engegar el reproductor del local (una d’aquelles maquinetes  que introdueixes una moneda i sona la música que tu vols), va escollir una cançó i va revolucionar el local al complet.
Tothom va embogir. Es van aixecar sobtadament de les seves taules i es van posar a ballar. Moviments rítmics i espasmòdics. Cossos que es flexionaven d’una manera impossible. Saltaven, rodaven. Pujaven a sobre les taules. O tan sols ballaven asseguts als taborets de la barra, contagiats per aquella bogeria.
Jo, des del meu lloc estant, després de la sorpresa inicial i mirant-m’ho des de la distància, no vaig poder evitar que les meves cames es moguessin sota la taula.
La música va parar. Tothom va quedar quiet. La seva cara de desconcert mostrava que no entenien què feien fora del seu lloc pre-assignat al local. Tothom va tornar al seu lloc, uns a la barra, els altres a la seva tauleta. Els propietaris van començar a discutir sobre els treballadors. El ketchup i la maonesa seguien estant a totes les taules. A la meva hi havia la tasseta de cafè buida. El ritme del matí allí dintre tornava a ser el lent de tots els dies
Després de pagar, vaig sortir. Pel camí cap al treball tenia aquella cançó al cap. Per què no m’havia aixecat a ballar amb tota aquella bogeria?

jueves, 17 de febrero de 2011

Mambo Solitario

Des que la vaig sentir per primer cop, me’n vaig quedar enamorat. Tot mirant “Mapa del Sons de Tòquio”, vaig sentir aquesta peça, a l’inici del film.

La cançó, composta per Kraak and Smack apareixia de fons, acompanyant un seguit de plànols de canals que travessaven la ciutat de Tòquio. També hi havia ponts i vaixells. I moltes llums.  Vaig pensar que imatge i so, es mesclaven perfectament i conformaven una autèntica obra poètica. Vaig sortir del cinema, i pensava amb aquella cançó, que s’anava esborrant (molt a pesar meu) de la meva memòria.

Un dia vam decidir fer un viatge a una altra ciutat. Una ciutat molt gran, on vaig trobar la películ·la i me la vaig comprar per poder-la veure tan cops com m’agradés. Vaig buscar el nom de la cançó als crèdits i immediatament vaig cercar-la.

No parava d’escoltar-la. Ara encara la sento i l’escolto. I sempre que ho faig em venen infinitats d’idees a la ment, un bombardejament massiu d’imatges i lletres, que m’obliguen a escriure o a somiar.
Sempre que tania l’ocasió em posava l’inici de la pel·lícula, el “viatge pels canals” i amb el “mambo solitario” de fons, em gitava a la barca en que viatjava, mirant al cel. Aquest era interromput pels ponts que salvaven els canals. Intermitents com una llum parpadejant, com un núvol que passa davant el sol.

Quan acabava el meu viatge, tancava el reproductor de DVD i la TV i em quedava en silenci. Tan sols em quedava el record de mil imatges nocturnes i silencioses, que avançaven, com en la pel·lícula. Tots els llums d’una ciutat parpadejant. I el so d’una trompeta


viernes, 4 de febrero de 2011

La sensació que em produeixen els trens.

     S’aproxima un tren. Sento el soroll quan s’aproxima i la vibració del terra. Sempre em produeix una certa emoció quan arriba un d’aquests vehicles subterranis allargassats,  un ésser metàl·lic que recorre els túnels foscos a tota velocitat. Sembla que tingui vida pròpia.
           Quan un tren s’atura, es carrega de gent i marxa, tot torna a començar, infinitats d’històries noves i mons paral·lels que es creuen, canviant per sempre. Els nervis es poden notar: pesen moltíssim a l’ambient quan una multitud està esperant.
            I així és. El tren para, les portes s’obren, uns baixen i els de l’estació es fan lloc per entrar. Es tanquen les portes i, lentament comença una cursa que es acabarà sent vertiginosa. El seu soroll, semblant al d’una aspiradora, es va apagant, perdent-se en la llunyania. L'aire que desprén, també.
            A l’estació, les poques persones que queden, noten una sensació ambigua. No saben que els passa. Exactament, no se’n adonen que acaben de presenciar el principi i la fi.
            De sobte, observant tot això des de la llunyania, he tingut una idea. Canviaré el color de la meva perspectiva. Ara quan arribi un tren, tot es veurà en blanc i negre o potser, en tons sèpia. Així tot desprendrà una certa melancolia alegre, com aquells que sostenen la felicitat d’uns temps passats.
            Potser també hi posaré alguna música de fons, com alguna banda de jazz, que remarcarà els sentiments produïts pels colors


            Tot serà moviment. Un anar i tornar frenètic.