La ciutat de la mort o la mort dels paraigües.

Quan arriba a l’estació ja és ben entrada la nit. Baixa del tren amb tranquil·litat, 

és l’únic que ho fa. No queda ningú més. S’adona que ha estat plovent. 

Tot el dia, li diu un operari.

Deixa l’estació i es posa a caminar pels carrers d’aquella ciutat. L’humitat és palpable. Però hi ha una altra cosa que fa endevinar que ha estat plovent. El viatger es troba amb un paraigua trencat, al terra. Se’l mira amb compassió. El vent no n’ha tingut amb ell, de compassió.

Així, aquell home, que ha arribat a una ciutat enmig de la nit continua el seu trajecte. Es troba un altre paraigua trencat, a sobre un banc. Es para al seu davant i es fica la mà a la barbeta. Dos paraigües trencats, pensa. I continua el viatge.

En una paperera hi ha un altre paraigua, esguerrat. L’home no se’n sap avenir. Aixeca el cap i mira al seu voltant, on descobreix les restes d’una cruenta batalla. Hi ha moltíssims paraigües abandonats. Paraigües que han cedit contra la tempesta i que, al perdre la seva funció han estat tirats.

N’hi ha per tot arreu, per tots els carrers. A sobre els bancs i a la gespa. Enfront els aparadors i a les boques de metro. A la vorera i a sobre els cotxes. A les papereres.

L’home, que no pot suportar allò que veu, obre la bossa que porta penjada i, en veure el seu paraigua, pensa que el pròxim cop que plogui no l’obrirà. Li evitarà d’aquesta manera la lluita contra els capricis de vents i tempestes.

(A Laura, Joan i Jessica)