Parmènides, el tren i el conductor.

Passa per la meva estació però no s'atura. En un obrir i tancar d'ulls ja no veig el tren, que deixa una remor,  que s'apaga a la llunyania. Molts passatgers, que l'esperaven, indignats,  venten els braços. Se' ls veu realment emprenyats. Alguns pregunten què ha degut passar per a que el tren no parés.  Altres contesten –sense pensar realment el que diuen- que “els frens de l’aparell es deuen haver espatllat i que el comboi acabarà estavellant-se al final de la línia. O que “el conductor, que no ha dormit durant la nit anterior, ha passat l’estació sense adonar-se, fruit del seu cansament”. En sento moltes altres.

Totes aquestes teories em porten fins Parmènides. Si ell els sentís! “El que és, és. El que no és, no és”. I així, el filòsof diferenciava la “doxa” (la aparença, que sempre cal eliminar) de la “episteme” (el coneixement científic)

No aplicant l’episteme caiem en la doxa. No aplicant l’episteme, no llegim el cartell que reza “estació fora de servei”, la doxa. I quan caiem a la doxa, el conductor, que ha passat tota la nit despert, estavellarà el comboi al final de la línea.

Em quedo on sóc. Assegut amb l’esquena recolzada a la paret, aprofitant que el meu coneixement científic em permet copsar que, durant uns dies (o potser un espai de  temps encara més indeterminat), aquesta estació quedarà estranyament desconeguda, sense  el ritual de l’arribada i la fugida, dels nervis i la tranquil·litat que provoquen l’arribada d’un tren.