The Lost Underground Station

martes, 1 de noviembre de 2011

La música que pot estar a les teves mans.

El so d’unes tecles de piano, que repiquen dintre el meu cap i estan a punt de fer-lo esclatar. El so d’una nota de violí, continua i llarga, que m’omple les oïdes, fent que me les hagi de tapar. Tot això no ho puc suportar.

“És massa tard. Ets massa gran, per començar amb la música”, em digueren. I a mi, que vaig descobrir-la tard, se’m va ensorrar el món. M’imaginava tocant les peces líriques d’Edvarg Grieg, sol, a casa. O les de Robert Schuman. O m’imaginava fregant les cordes de pell de cavall al meu violí, com un aprenent de Paganini. Sempre tocaria al costat de la finestra. I quan imaginava això, la pell se m’eriçava.

Llavors em van dir que era massa tard. Però “mai és massa tard per la música si l’estimes i tens oïda” em va dir aquell geni. Així que vaig decidir que el pròxim any començaria a estudiar piano o violí. I aquest –piano o violí- va ser el dilema que em tindria capficat durant una bona temporada. Em vaig decantar pel violí. Però el piano vindria després.

Si me’n vaig sortir no us ho diré. No vull transgredir les normes del temps. Explicant les coses del passat, no és bo encabir-hi el futur. S’ha de deixar que arribi el seu moment –del futur, vull dir-.

(A toni)

No hay comentarios:

Publicar un comentario