The Lost Underground Station

viernes, 26 de noviembre de 2010

L'olor de l'herba després de la pluja.

L’olor de l’herba mullada per la pluja li omplia els narius. Inspirava fort, fent que aquesta olor li entrés tant dintre com pogués. Aquesta era aquella olor que anhelava feia tant temps.  La mateixa que no el deixava dormir per les nits. Rebuscava entre els seus arxius cerebrals, però mai obtenia resposta. Sabia que hi havia una olor que no havia sentit des de feia molt temps. A pesar de no recordar quina era, la trobava a faltar irremeiablement. Tots els dies i totes les nits.

Però aquell dia, aquell dia que havia de ser fatídic, la va sentir. Conduïa amb el cotxe, cavil·lant els motius pels quals s’havia auto-acomiadat de la feina. Va abaixar la finestra del cotxe per a que l’airet fresc de després la pluja li refresqués la cara. I aquella olor magnífica va penetrar dintre el cotxe.

Va reduir la velocitat del cotxe, fins que el va detenir a la vora de la carretera. Va baixar del vehicle, completament encisat. El soroll del mar sonava somort, al fons. Havia arribat, per fi, al final de la seva recerca existencial.

Es va ficar a córrer tan ràpid com podia. L’intermitent dret del cotxe es va quedar parpellejant i la porta del conductor, oberta.  Signes inequívocs de que aquell home, que feia una estona estava perdut, havia canviat de vida. Mentre corria pel penya-segat, amb el tratge polit de l’oficina, i amb els braços oberts, va tirar el maletí que duia per anar a treballar, que va caure al terra fent un gran escampatall de papers. Ja no el necessitaria més. Ara tornava a ser aquell nen petit a qui encantava l’olor de l’herba mullada per la pluja.

El cel continuava gris. El mar continuava llançant-se contra les roques del penya-segat. L’home seguia corrent, enfollit per l’alegria. I l’olor continuava allí, embolcallant-lo.

Què tenen els olors, que ens poden canviar el món del seu emplaçament original?

domingo, 21 de noviembre de 2010

Botins de Colors

El peu, calçat amb el botí marró, va avançar sense fer soroll al xafar el terra. Després va venir el torn de l’altre peu, el que era calçat amb el botí vermell, que tampoc feia soroll al xafar el terra. Botí marró i botí vermell s’anaven alternant i els seus colors contrastaven amb el color insípid del terra.

Al cap d’una estona d’estar observant-me els peus, amb aquell joc de colors, em vaig sentir volàtil, com si els meus peus s’aixequessin del terra i caminessin uns centímetres per sobre la superfície. Podia volar, o almenys m’ho semblava.

lunes, 8 de noviembre de 2010

El soroll de la pluja des de l'escriptori.

     L’escriptor, que estava a punt de finalitzar la seva obra magna, es va aturar un moment en la seva tasca i va mirar per la finestra. A fora estava caient una pluja finíssima que, al repicar contra la casa feia un soroll molt agradable. Era un soroll de buidedat, “com si estigués la casa buida”, va pensar l’home. Però a pesar de no ser la casa buida, també sentia el soroll de la pluja provinent de les altres habitacions.
            Per un moment va deixar de pensar, hipnotitzat per aquell soroll. Va treure les  mans del teclat de l’ordinador, que van caure de l’escriptori i es van quedar penjades. A la pantalla, l’ultima frase de l’obra que el catapultaria a l’èxit, es va quedar per acabar. Va deixar els ulls mig tancats. Respirava profundament,sense fer massa soroll, per no trencar aquell microcosmos de sorolls, on estava immers. Aquella pluja era una benedicció.
            A fora, l’aigua queia per desaigüe de la teulada, com un gran broll. Les petites roses es mullaven. La gespa, xuclava tota l’aigua que volia. Els animalons s’afanyaven a amagar-se. Els veïns entaven a casa ràpidament amb diaris al cap. Els nens corrien contents sota la pluja, les seves mares els renyien. La pila de llenya es mullava. El cargols començaven a sortir del seu son.
            I ell... L’escriptor, tan sols tenia una frase que acabar.

 “... de sobte, una pluja purificadora, vinguda del no res, va esborrar tots i cadascun dels problemes que la gent d’aquell petit llogaret havia anat acumulant durant tant de temps.   FI.