Potser la recordo
dels temps en que viatjava amb vaixell. O potser dels temps immediatament
posteriors. Qui sap si va ser en els temps immediatament posteriors, lligats
als temps en que treballava al vaixell. Qui sap. Ara, m’ha tornat als pensament
i no puc parar de reproduir-la mentalment.
Roxanne, you don’t have to put on the red lights/
those days are over, you don’t have to sell your body to the night.
La primera versió
que vaig escoltar va ser la del grup The Police, però la que recordo amb més
nitidesa va ser la versió que en va fer
George Michael, per la calidesa i la tendresa que se’n desprenia. És aquesta la
que no puc para de reproduir incansablement.
És ara quan se’m
mesclen les imatges. Totes aquelles llums. Totes aquelles Roxannes dignes,
altívoles, poderoses. L’aigua, el vaixell i les postes de sol a bord. Les
minifaldilles i la cuina del vaixell. Les canyes del riu i els somriures
atrevits. Les postes de sol a l’horitzó i els seus cabell llargs.
Aquí sota no hi
ha ni vaixells, ni Roxannes. Però em costa poc canviar la realitat de tot el
que m’envolta.
