Tots els dies a la mateixa hora deixa de concentrar-me en els llibre que el mantenen absort. Fica els punts de llibres corresponents a les pàgines que pertoquen i tanca els llibres.
Tots els dies a la mateixa hora s’aixeca de la cadira i s’aproxima a la finestra, que obre per mirar a l’exterior, assomant-se al pati de llums.
Tots els dies a la mateixa sap quan és el moment de fer el descans a l’àrdua feina d’estudi. De sobte una rítmica melodia sobrevé la pau en que es trobava immers l’edifici. Veu com totes les finestres de l’edifici que miren el pati de llums sobren i allí els tenim, tots els veïns traient el nas, mirant cap a la mateixa direcció.
Tots els dies a la mateixa hora tots els veïns ens trobem al so de “Stealin’ Apples”.
Hi és l’arquitecte del davant, amb els seus vestits d’etiqueta; hi és la senyora amb bata que començava a fer el dinar quan la música ha començat a sonar; hi és la noia jove, que mira amb les celles frunzides, preocupada; hi és la parella de la noia jove, que mira des d’una altra finestra. També hi és ell, que com tots els dies assoma el cap al pati de llums per mirar la finestra de l’àtic. I com tots els dies a la mateixa hora, ningú veu res del que passa a l’interior.
Quan aquella música s’atura, quan s’acaba, tothom torna al que s’estava fent. Com si no hagués hagut cap lapse en el temps.
Mai sabrem què fa quan fa sonar aquella rítmica i diabòlicament enganxosa melodia. No es deixa veure. I allò queda com un vincle secret entre els veïns, que no se suporten.
