El Sr. Sakamoto sempre toca quan jo escric.

Aquest Ryuichi Sakamoto, és un tipus extrany. I com em passa sovint amb les persones extranyes, m'agradaria coneixer-lo. No vol dir que no el conegui totalment, esclar, ja que les seves composicions musicals fan que dibuixi una certa imatge de la seva persona. Una imatge que guardo al meu cap i que tinc por que em sigui canviada. Extravagant, com la seva música, que alhora és genial i impossible de classificar. Però no se si és com jo el dibuixo. Per aquest motiu em guardo la llicència per poder retocar-lo i fer que sigui al meu gust. "Continua tocant per mi, Sr. Sakamoto", li dic molts cops al dia, encara que ens separin mileris i milers de Kilòmetres. Us recomano que l'escolteu, segur que us dibuixarà infinitat d'imatges mentals que haureu de plasmar en paper.

Parmènides, el tren i el conductor.

Passa per la meva estació però no s'atura. En un obrir i tancar d'ulls ja no veig el tren, que deixa una remor,  que s'apaga a la llunyania. Molts passatgers, que l'esperaven, indignats,  venten els braços. Se' ls veu realment emprenyats. Alguns pregunten què ha degut passar per a que el tren no parés.  Altres contesten –sense pensar realment el que diuen- que “els frens de l’aparell es deuen haver espatllat i que el comboi acabarà estavellant-se al final de la línia. O que “el conductor, que no ha dormit durant la nit anterior, ha passat l’estació sense adonar-se, fruit del seu cansament”. En sento moltes altres.

Totes aquestes teories em porten fins Parmènides. Si ell els sentís! “El que és, és. El que no és, no és”. I així, el filòsof diferenciava la “doxa” (la aparença, que sempre cal eliminar) de la “episteme” (el coneixement científic)

No aplicant l’episteme caiem en la doxa. No aplicant l’episteme, no llegim el cartell que reza “estació fora de servei”, la doxa. I quan caiem a la doxa, el conductor, que ha passat tota la nit despert, estavellarà el comboi al final de la línea.

Em quedo on sóc. Assegut amb l’esquena recolzada a la paret, aprofitant que el meu coneixement científic em permet copsar que, durant uns dies (o potser un espai de  temps encara més indeterminat), aquesta estació quedarà estranyament desconeguda, sense  el ritual de l’arribada i la fugida, dels nervis i la tranquil·litat que provoquen l’arribada d’un tren.

La música que pot estar a les teves mans.

El so d’unes tecles de piano, que repiquen dintre el meu cap i estan a punt de fer-lo esclatar. El so d’una nota de violí, continua i llarga, que m’omple les oïdes, fent que me les hagi de tapar. Tot això no ho puc suportar.

“És massa tard. Ets massa gran, per començar amb la música”, em digueren. I a mi, que vaig descobrir-la tard, se’m va ensorrar el món. M’imaginava tocant les peces líriques d’Edvarg Grieg, sol, a casa. O les de Robert Schuman. O m’imaginava fregant les cordes de pell de cavall al meu violí, com un aprenent de Paganini. Sempre tocaria al costat de la finestra. I quan imaginava això, la pell se m’eriçava.

Llavors em van dir que era massa tard. Però “mai és massa tard per la música si l’estimes i tens oïda” em va dir aquell geni. Així que vaig decidir que el pròxim any començaria a estudiar piano o violí. I aquest –piano o violí- va ser el dilema que em tindria capficat durant una bona temporada. Em vaig decantar pel violí. Però el piano vindria després.

Si me’n vaig sortir no us ho diré. No vull transgredir les normes del temps. Explicant les coses del passat, no és bo encabir-hi el futur. S’ha de deixar que arribi el seu moment –del futur, vull dir-.

(A toni)

El desconcert el viatger quedarà en no res.

Semblava desorientat, mirant el seu voltant, perplex. Els peus li giraven lentament, fent que tot el seu cos girés, sense adonar-se'n. Duia barret i gavardina, com els detectius dels films clàssics. Potser per aquest motiu vaig convertir tots els colors de l'escena en blanc i negre, per donar-li un aire més clàssic. Tan clàssic, que fins i tot podia sentir el crepitar que fan les màquines de cinema antigues.

-On sóc?-em preguntà al veure'm assegut prop seu, amb un fil de veu.

-No ets en ningun lloc. Pots fer el que més desitges-li vaig contestar, intentant calmar-lo. Al cap i a la fi, havia arribat a una estació de metro possiblement imaginada. On arriben personatges imaginats.

El viatger va fer un somriure que va intentar amagar. Se'l veia alleujat. Semblava com si s'hagués tret un pes de sobre. S'assegué al terra i es va llevar el barret i el va deixar al terra amb molta cura. Es va estirar al terra, de costat i es posà amb posició fetal, com si tornés als inicis, a la seguretat del ventre matern, fent el que feia tan i tan de temps que desitjava. Dormir. Llavors tot va d e sa pa r è i   x   e rr rr...

La reina de les serps o Els vampirs desconeguts.

Quentin Tarantino (guió) i Robert Rodriguez (direcció). Ells són qui m'han ensenyat que hi ha més maneres de beure cervesa. També són ells qui m'han ensenyat que les serps que fan més d'un metre i mig de llargada no sempre es mengen les persones. Que si jugues amb foc, no sempre et cremes. 

Qui no recorda aquest moment de la pel·lícula "From Dusk Till Dawn" (Abierto hasta el amanecer), on Salma Hayek, que representa a una vampiressa que trenca els tòpics, apareix amb una capa, que més tard es lleva. L'envolta una serp blanca que contrasta amb la seva pell bruna. Com l'animal que du al cos, les seves contorsions sensuals, que deixen els vampirs camuflats del bar i els protagonistes del film (George Clooney i el mateix Quentin Tarantino), hipnotitzats als taborets.

Salma Hayek li digué a Robert Rodríguez, el director del film, que li hauria de contractar una coreògrafa per poder fer l'escena del ball. Però Robert Rodríguez, director conegut per la seva capacitat de fer pel·lícules amb baix pressupost i rodatges que no s'allarguen, li contestà que ell no tenia tants diners i que hauria d'improvisar. Aquí teniu el resultat d'aquesta improvisació, que restarà en l'imaginari universal "secula seculorum".

Sempre havia imaginat que els vampirs venien d'Europa de l'est. Que vestien teles gruixudes, que els tapaven tot el cos. I que tenien les pells pàl·lides, fet que els feia parèixer malaltissos. Que no es relacionaven gaire, evitant exposar-se al públic. Després de veure la pel·lícula em vaig quedar una bona estona reflexionant sobre els vampirs. Però ara que se que hi ha vampirs a Mèxic, vampirs de pell bruna i lleugers de roba fa que em pregunti si era mentira tot allò que havia anat coneixent sobre els vampirs des de que era un noiet. 

(Els encarregats de la banda sonora són el grup Tito i Tarántula. En aquest cas, el tema per al ball és "After Dark", del mateix grup. Un tema perfecte per a culminar un moment que et deixa amb ganes de més).

Aquesta pel·lícula va ser prohibida a Irlanda fins el 2000. D'altres països tan sols van optar per censurar alguna escena

Diàleg sobre la ment.

-Pot ser que se’t tanqui la ment? Així, de sobte?-li pregunto al rodamóns professional, qui de tant en tant em fa una visita fugaç. Veig com la meva pregunta l’agafa desprevingut. Es nota el seu desconcert.

-Que set’ tanqui la ment... –dubta sobre el significat de les meves paraules. Intenta buscar una espècie de sortida d’emergència, esbrinar de què parlo, tot sol. El Sr. Born és així, necessita controlar la situació.

-Si..-intento buscar les paraules exactes per exposar els fets de la manera el més clara possible –em vull referir a que de sobte la ment se’t tanqui i que deixí de ser permeable, com si de sobte hagués deixat d’existir, com si hagués marxat de sobte i això fes que fossis incapaç de  crear bones històries, com abans. Històries realment bones, em refereixo.

Però el Sr. Born no contesta. S’ha quedat adormit. No el culpo per aquest fet, sempre he pensat que és massa vell per exercir de rodamóns professional. A més hi és aquell carret ple de llibres (el gran tresor, com ell l’anomena) que deu pesar massa per estirar-lo amunt i avall.

El seu gossot negre em mira impassible i tranquil. Intenta disculpar el seu amo. “No passa res Mr. Brooks” li dic i li faig un copet al cap.

Més tard descobriré que quan el Sr. Born no pot oferir una resposta convincent (fet que no pot suportar) recorrirà al son.

(pintura de Jordi MBoixader)

Quan els personatges de la novel·la cobren vida.

“No hi ha ningun problema. Pots fer-me caminar sota la pluja. De fet, m’agrada”- li digué la noieta a l’escriptor. L’acabava de crear i ja parlava. “En canvi, l’home aquell que has creat és una mica vell... Has fet que estigui tocant l’acordió a la cantonada. Amb la que està caient no crec que pugui aguantar massa estona sota la pluja. A més hi és l’acordió... Sembla que li tingui molta estima, al seu acordió. Hauries de replantejar-te aquesta part de la història”- continuà la noieta.

L’escriptor va recolzar l’esquena a la cadira i va tirar el cap enrere.  Semblava cansat. Sota els ulls se li dibuixaven unes grans bosses blaves i, pareixia que en uns mesos hagués envellit molts anys. Es va llevar les ulleres, grosses, que va deixar amb molta cura a sobre l’escriptori.

Des de feia algun temps, quan creava personatges, alguns se li resistien, cobraven vida i intentaven rectificar-li  les novel·les. No tots, es clar. Alguns simplement ocupaven el seu lloc, immòbils, com correspon a personatges creats pel seu Déu -escriptor. Feien el que els tocava fer i no es plantejaven el seu destí. Però n’hi havia una altres que s’oposaven al que l’escriptor els manava: ells tenien unes altres idees.

“Però a l’home de l’acordió, ja li va bé ser a la cantonada tocant el seu instrument. Jo ho he decidit així i de moment no tinc planejat que mori constipat” –digué per fi l’escriptor.

Sobre el text d'un Samurai

Porto tant de temps intentant escriure el text del "La tardor del Samurai"" que ja no se si aquest text acabarà veient la llum. L'he escrit infinitats de cops. També l'he estripat moltes vegades. I només queda l'idea primigènia: el Samurai corrent entremig del bosc amb les seves sandàlies de fusta. El color verd, típic d'un bosc japonès, és per tot arreu. Fulles d'arços altíssims i molsa que s'escampa sobre les roques. Troncs caiguts sobre les fulles seques. I el pas constant de la carrera del Samurai, que fa tard a la seva cita. Fa un esforç enorme, però la seva cara és immutable, gràcies a una educació estricta. Quan arriba al lloc de reunió l'espera l'home de la ciutat que té a la noia agafada i no la deixa anar. Ella fa cara d'espantada. Els dos homes creuen les mirades sense dir res. A continuació tot passa molt ràpid. Nosaltres, però, podem ralentitzar l'acció, que a càmera lenta ens permetrà observar l'acció com a les pel·lícules, augmentant la sensació de gravetat d'aquest moment. Mentre el Samurai es treu les dues espases (una gran i l'altra petita) que du al cinturó i fa un salt cap a l'home de la ciutat que reten la noia, aquest últim, amb un somriure maliciós treu una pistola i li fa un tret. El Samurai, rep el tret quan encara és a l'aire. S'adona que tot ha acabat. Encara observant l'acció a càmera lenta, veiem com les robes del Samurai volen a l'aire. Com li canvia la cara en rebre el tret. I com poc a poc va caient al terra, on farà un últim esforç per mantenir-se dempeus. La noia caurà de genolls i es posarà a plorar.

Aquest és, bàsicament, el text que he començat centenars de cops. Mai m'agrada com l'escric. Potser algun dia el podreu llegir. De moment continuo estripant papers, intentant donar la dignitat que li pertoca a un moment tant poètic.

Nit al desert.

Em desperto amb una sensació de fred a la pell i quan obro els ulls em trobo en un inacavable espai obert. Estic estirat a sobre un desert de sorra. I la sorra, les dunes de sorra, arriben molt més lluny des d'on m'arriba la vista. 

Tot i que la nit ha caigut amb tota la seva força, la lluna, resplandent amb la seva brillantor metàl·lica, il·lumina el desert amb un extrany color blau. 

Comença a refrescar amb força i no es veu ni un arbust al meu voltant.

Un puntet lluminós em crida l'atenció a la llunyania. El seu to roginós em fa endevinar que es tracta de foc. El puntet de foc es va fent més gran i es multiplica en infinitats de puntets de foc que es mouen, cap a mi.

Quan són suficientment prop meu encerto a veure nítidament una filera d'homes a sobre els seus respectius camells. Un turbant de color blau els tapa el cap i bona part del rostre Duen torxes. Els seus vestits també són blaus. També hi ha que van a peu, calçats amb sandàlies. I també duen torxes.

Quan arriben al meu davant encara estic estirat al terra. Dos homes -potser són els tuareg que veia en llibres de pobles nòmades quan era petit- desmonten els seus camell i s'aproximen cap a mi. Em carreguen a pols i em munten un d'aquells camell. La marxa es reanuda de nou. El camell avança pesadament, arrossegant sorra amb les peülles. 

Arribem a un petit oasi i desparen una tenda grandiosa. M'inviten a dormir a sobre un coixí inmens És tan comfortable que m'adormo amb segons. Ni tan sols em pregunto que hi faig allà, tan lluny del meu refugi.

Un soroll metl·lic em desperta. Acaba de passar un tren per la meva estació. Miro al meu voltant. Torno a estar a l'estació de metro on visc. En realitat no estic segur si l'he abandonat algun cop. Però tinc un coixí immens a sota meu.

Burger Queen. La reina del Burger.

No hi havia ningun motiu per anar-hi tots els dies. O potser no hi havia ningun motiu per anar a fer el que la resta de la gent anava a fer allà. Menjar.  Demanava un refresc a la cambrera i esperava -amb el seu estat de timidesa- que arribés, assegut a la barra de l'hamburgueseria, enrrojolit per por a ser descobert.

 Els neons lluminosos rodejaven els aparadors del restaurant. Durant el dia restaven apagats. A la nit, però, els engegaven, decadents, rojos. També hi eren aquelles tauletes-compartiment. I els cambrers malcarats. I els clients que menjaven sense mirar res en concret. La maonesa que queia pels costats i el formatge fos.

Si tenia sort, apareixeria sola. S'asseuria i, demanaria una hamburguesa a la cambrera, qui no obriria la boca en tot moment i qui es giraria cap al noi, que notaria com el món se li ensorrava en ser descobert. Aquesta, però, mai diria res. Llavors la noia trauria els seus llibres de literatura i començaria a devorar-los, apartant-se el pèl que li queia a la cara de quant en quant. Continuaria absorta quan la cambrera li deixaria la hamburguesa a la taula. I la mossegaria amb aquella gràcia especial que tenen alguns per menjar hamburgueses sense que els caigui ni un trosset del que acompanya l'hamburguesa.

Si no tenia sort, el noi de la barra veuria com aquella noia a qui va a veure tots els dies apareixeria amb tres nois. Sempre els mateixos. "Amics de l'infantesa"- pensa el ell. Però aquesta companyia l'obliga a no treure el llibres, sinó el seu seu reproductor portàtil de música i a enfonsar-se els cascs a les orelles. Ells, fan el mateix, ningú diu res. Demanen la mateixa hamburguesa que la seva companya i de reüll, miren el noi de la barra, qui no para de mirar-se la seva companya. Riuen d'amagatotis, entre ells. I és diuen "l’hauríem d'invitar a seure". Els noi de la barra ho sent, però mai arriba el dia de l’invitació.

I així passa els dies el noi de la barra, Observant la reina de l'hamburgueseria, éssent observat - secretament-  per la cambrera i els companys de la noia. Però la noia no el veu.

A dos taules de distància s'hi asseu una noia massa tímida que ve cada dia per observar un noi que sempre s'asseu a la barra. La cambrera ho sap. Però sempre ho mantindran com un secret.

L'empedradriu de les pagodes.

"Sóc l'emperadriu de les pagodes", em digué aquella figura femenina vestida amb sedes i transparències. Em feu un somriure i es posà de genollons, al meu davant, llevant-se el vel transparent que li cobria el rostre. Un ajudants li havien posat un coixinet per a que hi fiqués el genolls. I així, agenollada se'm quedà mirant.

Al seu darrere hi tenia una amplia comitiva. Unes figures, seminues, duien fruits; unes altres instruments. D'altres només duien torxes, que il·luminaven l'estació d'una manera característica.

Com em passava sovint, el meu estat de perplexitat era gran. Ja em costava determinar el que era realitat del que era somni.

Desorientat per la manera que havia estat despertat -devien ser les tres de la matinada- només vaig poder contestar "quina emperadriu de les pagodes?"

La dona, s'emportà una mà a la boca i rigué amb timidesa. "Aquella a qui Maurice Ravel va dedicar una peça musical fa tants anys..."

Una mussa menys.

Tinc el cap enfuscat i no consigueixo aixecar-me d'on sóc. Costa imaginar que no tornarem a veure aquella dona-tempesta amb el pèl recollit d'aquella manera tan característica. Que aquella veu tanh poderosa s'ha apagat per sempre. Que no tornarà a crear himnes tan profunds i tan directes com els que creava. Bàlsams per a ànimes maltracrades. 

Figura perseguida, escanyolida però que atreia, apareixia constantment en la meva ment i m'era font d'inspiració. La veia amb moviment segurs i amb un caràcter tan fort. Recostada al costat d'un llit mirant-me amb cara seriosa. Parlavem, sobretot, de coses que, en realitat no tenien massa importància. Però passavem hores així.

La seva veu, continuarà fent mal al meu cervell. Ella, continuarà visitant-me. 

Sembla ser que, de moment, tot i no ser físicament en aquest món, res ha canviat per a mi. Massa cansat per pensar vaig a intentar curar el meu mal humor dormint una miqueta. Vaig a provar sort intentant no sentir la mala notícia que tothom -els que van amb pressa per aquí els subterranis- du a la boca.

Paisatges

Puc passar-me hores contemplant com passen els trens. De fet puc passar-me tot el dia embadalit, notant com després del relatiu silenci, neix un soroll que va augmentant. Notant com el terra cada cop vibra més. I el frenessí, un cop el tren ha parat al meu davant i tothom puja amb pressa. Llavors marxa i se'n va. El soroll decreix fins que desapareix. És llavors quan es reinicia el cicle i em creixen, un altre cop les ganes de que torni a passar. 

Ho puc arribar a veure tantes vegades que tot es distorsiona. Els sorolls es van perdent i es fan llunyans. Les formes es difuminen i apareixen colors per tot arreu.

Expectació.

Vaig ficar-me el telèfon a l'orella sense obrir els ulls ni el llum. No vaig ser capaç de mirar qui em trucava i em va costar reaccionar a aquella veu. Vaig trigar una estona en reconeixer-la. La sorpresa va arribar a continuació. 

"He trobat el llibre". No vaig saber que dir. Havia trobat el llibre que jo tant havia buscat i que no trobava enlloc. L'havia trobat en un supermercat, lluny de les llibreries de culte, on tant l'havia anat a cercar. "L'he comprat. El dissabte el tindràs a les mans". I ens vam despedir. El sentiment inicial de vergonya de permanèixer a aquelles hores del dia al llit,  va deixar pas a un seguit de seqüències en blanc i negre, imaginatives (més o menys) de les escenes on aquell llibre em  transportaria. Tot i que sabia molt per damunt de què tractava, m'imaginava els seus personatges (molt semblants a altres del mateix autor) en situacions inverossímils, on realitat i irrealitat són separats per una línea tan fina que costa de veure. 

Contava els dies que faltaven per trobar-me amb aquell llibre. Cada dia imaginava què podria contenir entre les seves pàgines. Recordava altres obres del mateix autor. M'adormia pensant que tornaria a entrar en un món com aquell.

Vaig estar content de que ell hagués trobat el llibre, perque així el llibre també passaria a ser un víncle d'unió.

Ara encara recordo el llibre i tot el seu món. El mal que em va fer al llegir-lo. Un mal plaenter.

Li he explicat aquesta història al vell guarda, en un moment de la seva ronda. Ell sempre m'escolta amb atenció. Ara ha marxat per continuar amb la vigilància del túnels. I jo aprofito per dormir amb aquest record tan dolç de la meva vida passada.

Una bola de gelat sobre l'asfalt.

Si, estava marxant. Encara que ell sabia que això havia de passar, va oblidar-ho. Tot i que ella havia de marxar en algun moment, van entregar-se a un món passional i desenfrenat. Tancats en una habitació amb olor de salabror i amb mobles vells i antics, amb un espill on la humitat havia fet els seus estralls. O a la petita cala a la vora del mar, a mitja tarda.

“Com a les pel·lícules”, pensava ell amb sovintesa. “Massa bonic”, pensava ella mentre, estant estirats al terra, els núvols els corrien per sobre i el mar picava contra les roques. Allò, com a les películ·les, duraria sempre.

I ara, aquell adolescent imberbe, amb el gelat a la mà (la bola de maduixa del qual li havia caigut al terra) i amb la camisa mig descordada, contemplava paralitzat com els pares d’aquella dea terrenal, posaven totes les seves pertinences al cotxe, tancaven la porta del portamaletes i s’allunyaven amb la noia, qui només va poder retornar una mirada fugaç cap atràs.

Ara, aquell noi només volia formar part del gelat de maduixa que havia caigut a l’asfalt, fondre’s lentament i quedar-se una taca. Però allí es quedà, amb la neula del seu gelat a la mà i la camisa descordada, petrificat, incapaç d’assimilar que demà no hi hauria ni habitació de mobles monstruosos ni caleta a mitja tarda, quan el sol ja no calenta tant. Els cotxes li pitaven quan passaven pel seu costat.

I és que no havien vist a les pelis que també hi ha adéus fugaços, idèntics al seu? Potser mai havien vist una pel·licula “d’adeu fugaç” i per això ho havien fet. Potser si n’haguessin vist alguna no haurien fet el que havien fet, sabent que arribaria el moment de dir-se adéu.

Quant em d’aprendre de la televisió...

Despertar.

Noto una forta presió al cap i em desperto amb dificultat. Em fan mal els ulls quan els obro, amb un enorme esforç. Em pesen les parpelles i em molesta la llum. Em costa pensar, el meu cervell resta entomit, com si hagués estat dintre un recipient de vidre, submergit amb formol. El, cap també em pesa i em costa mantindre'l dret. Tinc l'escena recolzada a la paret de sempre però alguna cosa ha canviat. Miro els vianants i la seva roba ha canviat. Sembla que ara tothom té calor. Dirigeixo la meva mirada al meu rellotge i m'adono que he estat més de mig mes dormint. M'agradaria fer-ho algun altre cop, això. Però no se si em tornarà a sortir.

Absent-minded

Quan parles amb ell, t'adones que realment no està amb tu,sinó en un altre lloc.Aquesta falta d'educació li és perdonada per la cara que fa.Segurament és en un  paradís mental,on ell és la capacitat de totes les coses.

inSoMniS

UF! em dic,mentre respiro conscientment la claror de la lluna al terrat de casa(visc en un bloc de pisos en una ciutat).Estic acompanyat de la roba estesa de la veïna del 4art B;porto els peus descalços(no soporto les sabatilles a quadres ni les xancles) i noto una suau frescor que em proporciona l'oxígen necessari per continuar.

És un UF! amb multitud de connotacions i engloba un munt de vicissituds que ara no vénen al cas.Tot un dia experimentat i "viscut" (un dia més,un dia menys..),fent de saltimbanqui i mostrant la meva millor cara.Al metro m'he topat de morros amb aquella noia que un dia va abraçar-me i va cuinar uns macarrons amb verduretes i salseta funghi(estaven ben bons i ella també).La NOIA per excel.lència;la que va dormir al meu sofà quatre nits i una al meu llit(total  cinc a casa).La que va anar a comprar croissants.

Quina lluna més bonica! UF! UF!

Aquí,dalt de tot,sense poder dormir;sense poder buidar la ment.Envio un SMS al meu amic;a l'únic que m'acull les nits d'insommi:"tenrecordes dl dia q vam correr sota la pluja?"

La roba de la veïna és seca.La trec,la plego,la deso al rivell.Sóc una espècie de follet nocturn i màgic.

unes sabates petites

Va noi! has de ser capaç d'escriure un petit conte sobre unes sabates petites!!
I assimilo la frase animosa,forçant un mig somriure.
Ho intento...sense ganes...a veure...(respiro)...

Unes sabates petites vivien en un lloc molt llunyà.Havien trobat uns peus on instal.lar-se.Eren uns peus massa grans...no existeix la perfecció...o sí...bé....   però al cap i a la fi éren uns peus.I aquells peus massa grans pertanyien a un noi a qui tothom anomevava 'petitet'.

Estripo el full;esborro l'arxiu del meu cap.Apago l'ordinador?...faig un zapping.Replantejo les coses.

Més tard,uns segles abans o després,un príncep blau i desesperat per pillar a una bona mossa i dolça damisel.la,acaba tancat en un psiquiàtric anomenat El Balneari  al haver perdut la xaveta intentant trobar el peu adeqüat que encaixés dins la sabata fashion trobada per casualitat(?) a l'escalinata de Palau.Els peus d'aquella época eren molt molt grans per una sabata tan minúscula.Probablement aquella sabata li havia caigut a una nina d'alguna nena que corria o passava per allí.

Em ve al cap una història que un amic m'ha explicat...

En l'actualitat,en aquests dies d'indignació i confusions,existeixen,molt apropet nostre,unes sabates que un pare amb peus petits ha deixat en herència al seu fill,que te uns peus petits però més grans.I el fill que és un bon noi cada matí  es calça les sabates petites per mantenir viu el record i ser fidel als desitjos del pare.Li fan una mica de mal els dits dels peus i camina amb molta cura;fent saltirons.(Fa gràcia si el veus des de fóra).De vegades se li escapa una llagrimeta rodolant galtes avall,però el noi ho dissimula bé amb un somriure franc i transparent...i els dies van passant,1 2 3 4 i molts més,i què?...
dons que arriba el dia en que els peus se li han fet una mica més petits.I grans i petits,tots contents!!Les sabates ,a la fi,han trobat uns peus a la seva mida.Quin final més bonic.

Un final així no em sembla coherent;he de consultar l'hemeroteca dels finals màgics del contes petits.
(2 hores més tard)
Diu la versió oficial que les coses no van anar ben bé així.Us ho aclareixo.
Resulta que els peus grans no es van fer més petits;tot al contrari.Van crèixer i crèixer fins rebentar les sabates,permetent amb aquest fet,que el noi descobrís que era molt millor caminar descalç.I el noi va començar a caminar i caminar,xino-xano.I va arribar a una terra fresca,verda i humida on hi va trobar un castelldefusta i va descobrir que en realitat era un príncepcasat amb una princesaqueduiaunessabatesmoltspetitesdecristallenunspeuspetitetspetitetspetitets.

Ja acabaré i faré les correcions més tard.De moment guardo l'esborrany.

La ciutat de la mort o la mort dels paraigües.

Quan arriba a l’estació ja és ben entrada la nit. Baixa del tren amb tranquil·litat, 

és l’únic que ho fa. No queda ningú més. S’adona que ha estat plovent. 

Tot el dia, li diu un operari.

Deixa l’estació i es posa a caminar pels carrers d’aquella ciutat. L’humitat és palpable. Però hi ha una altra cosa que fa endevinar que ha estat plovent. El viatger es troba amb un paraigua trencat, al terra. Se’l mira amb compassió. El vent no n’ha tingut amb ell, de compassió.

Així, aquell home, que ha arribat a una ciutat enmig de la nit continua el seu trajecte. Es troba un altre paraigua trencat, a sobre un banc. Es para al seu davant i es fica la mà a la barbeta. Dos paraigües trencats, pensa. I continua el viatge.

En una paperera hi ha un altre paraigua, esguerrat. L’home no se’n sap avenir. Aixeca el cap i mira al seu voltant, on descobreix les restes d’una cruenta batalla. Hi ha moltíssims paraigües abandonats. Paraigües que han cedit contra la tempesta i que, al perdre la seva funció han estat tirats.

N’hi ha per tot arreu, per tots els carrers. A sobre els bancs i a la gespa. Enfront els aparadors i a les boques de metro. A la vorera i a sobre els cotxes. A les papereres.

L’home, que no pot suportar allò que veu, obre la bossa que porta penjada i, en veure el seu paraigua, pensa que el pròxim cop que plogui no l’obrirà. Li evitarà d’aquesta manera la lluita contra els capricis de vents i tempestes.

(A Laura, Joan i Jessica)

aquest sóc jo?

Potser.

He baixat al refugi del meu amic per fer-li una visita sorpresa.Em dic mr.Kimberly i pertanyo a l'univers dels solitaris que busquen a d'altres solitaris per compartir la solitud.Això sembla una estació de metro perduda en una gran ciutat.En aquestes hores només puc sentir el ressó d'allò que ha succeït durant el dia.Ara els passadissos dormen.No hi ha ningú,però les càmeres de seguretat em vigilen.El vigilant vol veure el que faig.Sóc un ratolí dins el laberint;un experiment.I ben bé no sé ni com ni per què són aquí.Quina de les meves últimes decisions ha fet que hagi acceptat el joc.Començo a sentir els nervis al pit.I no trobo a mr.Wandering.Fins i tot podria ser que ara mateix estigués en un món oníric creat per la meva ment evasiva o tot això fos fruit d'una de les meves borratxeres de tetra-brick.

Sóc jo aquest que veig? i tu,em veus a mi? La meva inconstància?

Digue'm alguna veritat;ho necessito.Fes-me un senyal.

Tots els dies a la mateixa hora.

Tots els dies a la mateixa hora deixa de concentrar-me en els llibre que el mantenen absort. Fica els punts de llibres corresponents a les pàgines que pertoquen i tanca els llibres.

                Tots els dies a la mateixa hora s’aixeca de la cadira i s’aproxima a la finestra, que obre per mirar a l’exterior, assomant-se al pati de llums.

                Tots els dies a la mateixa sap quan és el moment de fer el descans a l’àrdua feina d’estudi. De sobte una rítmica melodia sobrevé la pau en que es trobava immers l’edifici. Veu com totes les finestres de l’edifici que miren el pati de llums sobren i allí els tenim, tots els veïns traient el nas, mirant cap a la mateixa direcció.

                Tots els dies a la mateixa hora tots els veïns ens trobem al so de “Stealin’ Apples”.

                Hi és l’arquitecte del davant, amb els seus  vestits d’etiqueta; hi és la senyora amb bata que començava a fer el dinar quan la música ha començat a sonar; hi és la noia jove, que mira amb les celles frunzides, preocupada; hi és la parella de la noia jove, que mira des d’una altra finestra. També hi és ell, que com tots els dies assoma el cap al pati de llums per mirar la finestra de l’àtic. I com tots els dies a la mateixa hora, ningú veu res del que passa a l’interior.

                Quan aquella música s’atura, quan s’acaba, tothom torna al que s’estava fent. Com si no hagués hagut cap lapse en el temps.

                Mai sabrem què fa quan fa sonar aquella rítmica i diabòlicament enganxosa melodia. No es deixa veure. I allò queda com un vincle secret entre els veïns, que no se suporten.

Be my man (Asa) i la bogeria.

Aquell dia no m’havia aixecat amb bon peu i semblava que ningú ho hagués fet. Amb lentitud i desgana em vaig vestir i vaig baixar a esmorzar al lloc de sempre, on vaig comprovar que la lentitud i la desgana eren la dinàmica del dia a totes parts. Els personatges que de costum habitaven aquell tuguri s’estaven allí, impassibles a la translació i la rotació del planeta. Com de costum. Ningú tenia una meta fixa. Uns s’estaven a la barra, on tenien el seu lloc assignat  per sempre (tothom ho sabia i ho respectava), els altres s’estaven a les tauletes. A ningú li molestava prendre’s el cafè al  costat del ketchup i la maonesa.

Els propietaris del local seguien discutint en l’etern enfrontament de tots els matins: si els treballadors s’havien d’espavilar  o no. Ella estava molt enfadada, ell ho intentava suavitzar. Un altre dia, com tots els altres dies que havia esmorzat en aquell local, no m’hagués importat sentir aquella discussió, que ja formava part de la meva rutina diària. Però aquell dia m’havia despertat amb el peu equivocat. Hi havia dies que, estant a la feina, em preguntava com seria el dia sense haver-lo començat sentint aquella discussió.

Un d’aquells parroquians assidus, es va aixecar i va engegar el reproductor del local (una d’aquelles maquinetes  que introdueixes una moneda i sona la música que tu vols), va escollir una cançó i va revolucionar el local al complet.

Tothom va embogir. Es van aixecar sobtadament de les seves taules i es van posar a ballar. Moviments rítmics i espasmòdics. Cossos que es flexionaven d’una manera impossible. Saltaven, rodaven. Pujaven a sobre les taules. O tan sols ballaven asseguts als taborets de la barra, contagiats per aquella bogeria.

Jo, des del meu lloc estant, després de la sorpresa inicial i mirant-m’ho des de la distància, no vaig poder evitar que les meves cames es moguessin sota la taula.

La música va parar. Tothom va quedar quiet. La seva cara de desconcert mostrava que no entenien què feien fora del seu lloc pre-assignat al local. Tothom va tornar al seu lloc, uns a la barra, els altres a la seva tauleta. Els propietaris van començar a discutir sobre els treballadors. El ketchup i la maonesa seguien estant a totes les taules. A la meva hi havia la tasseta de cafè buida. El ritme del matí allí dintre tornava a ser el lent de tots els dies

Després de pagar, vaig sortir. Pel camí cap al treball tenia aquella cançó al cap. Per què no m’havia aixecat a ballar amb tota aquella bogeria?

Mambo Solitario

Des que la vaig sentir per primer cop, me’n vaig quedar enamorat. Tot mirant “Mapa del Sons de Tòquio”, vaig sentir aquesta peça, a l’inici del film.

La cançó, composta per Kraak and Smack apareixia de fons, acompanyant un seguit de plànols de canals que travessaven la ciutat de Tòquio. També hi havia ponts i vaixells. I moltes llums.  Vaig pensar que imatge i so, es mesclaven perfectament i conformaven una autèntica obra poètica. Vaig sortir del cinema, i pensava amb aquella cançó, que s’anava esborrant (molt a pesar meu) de la meva memòria.

Un dia vam decidir fer un viatge a una altra ciutat. Una ciutat molt gran, on vaig trobar la películ·la i me la vaig comprar per poder-la veure tan cops com m’agradés. Vaig buscar el nom de la cançó als crèdits i immediatament vaig cercar-la.

No parava d’escoltar-la. Ara encara la sento i l’escolto. I sempre que ho faig em venen infinitats d’idees a la ment, un bombardejament massiu d’imatges i lletres, que m’obliguen a escriure o a somiar.

Sempre que tania l’ocasió em posava l’inici de la pel·lícula, el “viatge pels canals” i amb el “mambo solitario” de fons, em gitava a la barca en que viatjava, mirant al cel. Aquest era interromput pels ponts que salvaven els canals. Intermitents com una llum parpadejant, com un núvol que passa davant el sol.

Quan acabava el meu viatge, tancava el reproductor de DVD i la TV i em quedava en silenci. Tan sols em quedava el record de mil imatges nocturnes i silencioses, que avançaven, com en la pel·lícula. Tots els llums d’una ciutat parpadejant. I el so d’una trompeta

La sensació que em produeixen els trens.

     S’aproxima un tren. Sento el soroll quan s’aproxima i la vibració del terra. Sempre em produeix una certa emoció quan arriba un d’aquests vehicles subterranis allargassats,  un ésser metàl·lic que recorre els túnels foscos a tota velocitat. Sembla que tingui vida pròpia.

           Quan un tren s’atura, es carrega de gent i marxa, tot torna a començar, infinitats d’històries noves i mons paral·lels que es creuen, canviant per sempre. Els nervis es poden notar: pesen moltíssim a l’ambient quan una multitud està esperant.

            I així és. El tren para, les portes s’obren, uns baixen i els de l’estació es fan lloc per entrar. Es tanquen les portes i, lentament comença una cursa que es acabarà sent vertiginosa. El seu soroll, semblant al d’una aspiradora, es va apagant, perdent-se en la llunyania. L'aire que desprén, també.

            A l’estació, les poques persones que queden, noten una sensació ambigua. No saben que els passa. Exactament, no se’n adonen que acaben de presenciar el principi i la fi.

            De sobte, observant tot això des de la llunyania, he tingut una idea. Canviaré el color de la meva perspectiva. Ara quan arribi un tren, tot es veurà en blanc i negre o potser, en tons sèpia. Així tot desprendrà una certa melancolia alegre, com aquells que sostenen la felicitat d’uns temps passats.

            Potser també hi posaré alguna música de fons, com alguna banda de jazz, que remarcarà els sentiments produïts pels colors

            Tot serà moviment. Un anar i tornar frenètic.

Desconexió.

(gràcies a Jordi MBoixader per la fotografia i el text)

La cerimònia del te.

     Tots els dies repetia la mateixa cerimònia i ningú el superava en solemnitat i parsimònia. Des de que havia alquilat aquella habitació d’hotel, tots els dies feia el mateix, a la mateixa hora.

     Els treballadors de l’hotel ja el coneixien prou bé per deixar-lo fer. Aquell personatge estrambòtic  no era, en absolut, un risc per als altres clients i encara que la seva particular cerimònia deixava a més d’un una mica confòs, ell continuava fent, aliè a les mirades que li venien dels seus veïns, també inquilins d’aquella casa de passada. Ni els mirava. Res havia de pertorbar la cerimònia. Tot havia d’estar mil·limètricament calculat i res podia sortir malament.

     El matí el passava a fora. Ningú sabia on podia anar. A la mateixa hora, tots els dies, creuava la porta d’entrada a l’hotel i s’asseia a la zona de descans. Els mobles eren vells, desfasats, testimonis d’una altra època, un altre gust. Hi havia qui deia que tan sols era mal gust. S’asseia sempre al mateix lloc. Llavors posava l’aigua a bullir, a la tauleta on s’hi trobava la lampareta.  S’esperava que l’aigua bullís, apagava el foc. Posava l’aigua a la tasseta i hi posava el sobret del te. S’esperava uns minuts perque el te fos enllestit per veure. Amb una mà aguantava el plateret i amb l’altra s’emportava la tassa a la boca. No entenia com hi havia algú a qui no agradés el gust d’un te ben calentó.

     Molts cops a recepció es rebien queixes sobre un home que feia veure que bevia alguna cosa invisible, completament absort, completament aliè al seu voltant. “No s’espanti senyora, és l’hora de te”.