-Pot ser que se’t tanqui la ment? Així, de sobte?-li pregunto al rodamóns professional, qui de tant en tant em fa una visita fugaç. Veig com la meva pregunta l’agafa desprevingut. Es nota el seu desconcert.-Que set’ tanqui la ment... –dubta sobre el significat de les meves paraules. Intenta buscar una espècie de sortida d’emergència, esbrinar de què parlo, tot sol. El Sr. Born és així, necessita controlar la situació.
-Si..-intento buscar les paraules exactes per exposar els fets de la manera el més clara possible –em vull referir a que de sobte la ment se’t tanqui i que deixí de ser permeable, com si de sobte hagués deixat d’existir, com si hagués marxat de sobte i això fes que fossis incapaç de crear bones històries, com abans. Històries realment bones, em refereixo.
Però el Sr. Born no contesta. S’ha quedat adormit. No el culpo per aquest fet, sempre he pensat que és massa vell per exercir de rodamóns professional. A més hi és aquell carret ple de llibres (el gran tresor, com ell l’anomena) que deu pesar massa per estirar-lo amunt i avall.
El seu gossot negre em mira impassible i tranquil. Intenta disculpar el seu amo. “No passa res Mr. Brooks” li dic i li faig un copet al cap.
Més tard descobriré que quan el Sr. Born no pot oferir una resposta convincent (fet que no pot suportar) recorrirà al son.
(pintura de Jordi MBoixader)
No hay comentarios:
Publicar un comentario