“No hi ha ningun problema. Pots fer-me caminar sota la pluja. De fet, m’agrada”- li digué la noieta a l’escriptor. L’acabava de crear i ja parlava. “En canvi, l’home aquell que has creat és una mica vell... Has fet que estigui tocant l’acordió a la cantonada. Amb la que està caient no crec que pugui aguantar massa estona sota la pluja. A més hi és l’acordió... Sembla que li tingui molta estima, al seu acordió. Hauries de replantejar-te aquesta part de la història”- continuà la noieta.
L’escriptor va recolzar l’esquena a la cadira i va tirar el cap enrere. Semblava cansat. Sota els ulls se li dibuixaven unes grans bosses blaves i, pareixia que en uns mesos hagués envellit molts anys. Es va llevar les ulleres, grosses, que va deixar amb molta cura a sobre l’escriptori.
Des de feia algun temps, quan creava personatges, alguns se li resistien, cobraven vida i intentaven rectificar-li les novel·les. No tots, es clar. Alguns simplement ocupaven el seu lloc, immòbils, com correspon a personatges creats pel seu Déu -escriptor. Feien el que els tocava fer i no es plantejaven el seu destí. Però n’hi havia una altres que s’oposaven al que l’escriptor els manava: ells tenien unes altres idees.
“Però a l’home de l’acordió, ja li va bé ser a la cantonada tocant el seu instrument. Jo ho he decidit així i de moment no tinc planejat que mori constipat” –digué per fi l’escriptor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario