Aquell dia no m’havia aixecat amb bon peu i semblava que ningú ho hagués fet. Amb lentitud i desgana em vaig vestir i vaig baixar a esmorzar al lloc de sempre, on vaig comprovar que la lentitud i la desgana eren la dinàmica del dia a totes parts. Els personatges que de costum habitaven aquell tuguri s’estaven allí, impassibles a la translació i la rotació del planeta. Com de costum. Ningú tenia una meta fixa. Uns s’estaven a la barra, on tenien el seu lloc assignat per sempre (tothom ho sabia i ho respectava), els altres s’estaven a les tauletes. A ningú li molestava prendre’s el cafè al costat del ketchup i la maonesa.
Els propietaris del local seguien discutint en l’etern enfrontament de tots els matins: si els treballadors s’havien d’espavilar o no. Ella estava molt enfadada, ell ho intentava suavitzar. Un altre dia, com tots els altres dies que havia esmorzat en aquell local, no m’hagués importat sentir aquella discussió, que ja formava part de la meva rutina diària. Però aquell dia m’havia despertat amb el peu equivocat. Hi havia dies que, estant a la feina, em preguntava com seria el dia sense haver-lo començat sentint aquella discussió.
Un d’aquells parroquians assidus, es va aixecar i va engegar el reproductor del local (una d’aquelles maquinetes que introdueixes una moneda i sona la música que tu vols), va escollir una cançó i va revolucionar el local al complet.
Tothom va embogir. Es van aixecar sobtadament de les seves taules i es van posar a ballar. Moviments rítmics i espasmòdics. Cossos que es flexionaven d’una manera impossible. Saltaven, rodaven. Pujaven a sobre les taules. O tan sols ballaven asseguts als taborets de la barra, contagiats per aquella bogeria.
Jo, des del meu lloc estant, després de la sorpresa inicial i mirant-m’ho des de la distància, no vaig poder evitar que les meves cames es moguessin sota la taula.
La música va parar. Tothom va quedar quiet. La seva cara de desconcert mostrava que no entenien què feien fora del seu lloc pre-assignat al local. Tothom va tornar al seu lloc, uns a la barra, els altres a la seva tauleta. Els propietaris van començar a discutir sobre els treballadors. El ketchup i la maonesa seguien estant a totes les taules. A la meva hi havia la tasseta de cafè buida. El ritme del matí allí dintre tornava a ser el lent de tots els dies
Després de pagar, vaig sortir. Pel camí cap al treball tenia aquella cançó al cap. Per què no m’havia aixecat a ballar amb tota aquella bogeria?
sempre em re-connectes.Gràcies.
ResponderEliminar