The Lost Underground Station

jueves, 1 de marzo de 2012

"Conèixer Mr. Wandering" per JORDI PIJOAN-LÓPEZ (detectiu).

"M’arriba una petició al despatx, formulada per una persona a qui no se li poden rebutjar les ofertes; per una persona de qui no puc revelar el nom. Em demanen que investigui un tal Mr. Wandering, segons el meu client una mena de personatge que penja a la xarxa notes “comprometedores” a través del seu blog The Lost Underground Station. La primera impressió en veure aquesta dada, és que es pot tractar d’un individu que es troba molt perdut en aquest món, travessant pels soterranis de l’existència humana, que no sap cap on va... hom diria un cagadubtes, o bé un escriptor, que a voltes és el mateix. Possiblement, angloparlant; no m’hi escarrasso gaire en plantejar-me aquesta hipòtesi, ja que simplement m’he fixat en la llengua que intitula el propi blog. Mentre el meu client em va parlant, introdueixo el nom del blog al Google i em surt en una posició destacada. Comprovo que el paio d’anglès o ianqui res de res, sinó que és catalanet com servidor, amb certa dèria per fer seguiment de blogs de Terres de l’Ebre. Veig que el blog tracta de cabòries diverses del seu autor. Sembla que la literatura és un tema preponderant. Evidentment, el paio està perdut per a la societat si es vol dedicar a la literatura. També mostra sensibilitat; més perdut encara, i ben als soterranis de l’existència. Possiblement forma part d’una societat secreta, o secta, d’aquella gent estranya que denominen “lletraferits”. A la franja dreta del blog hi ha una fotografia d’un paio amb una maleta a una andana que presumiblement ha de ser ell... però com a detectiu, estic obligat a malfiar quan em posen les pistes fàcils i expresso el meu dubte en veu alta al meu client:
            –Està segur que és un paio?
            –Això m’ho hauria de dir vostè! Que per això el contracto! –se m’indigna. Em vénen ganes d’engegar-lo a pastar fang, però qui paga mana; i crida, si convé.
            –Estic encara en fase de recopilar tota la informació que em pugui abastir. Ara, contesti’m, sisplau... i en cas que no tingui puta idea, m’ho diu també.
            El paio dubta:
            –Si podria ser una dona...? Vés a saber... Corria una foto pel facebook on anava amb faldilla i malles, tot vestint com una meuca roquera, però se li veia més barba que a mi. La foto estava penjada d’un fals perfil... un tal Gerard no-sé-què-més... un troll, vaiga! Mr. Wandering és Mr. Wandering!
            –Uix!, però això de transvestir-se... –afegeixo jo, mirant d’aportar-hi elements.
            –Que vol dir... que potser perd oli? Ja podria ser, perquè tot això de gent que li va la cultura, ja se sap, mig del ram de l’aigua tots... Però en aquest cas no ho crec; si revisa el seu blog, les senyores solen ser font d’inspiració seva...
            –...i la música... i el cinema... –aporto jo, mirant de començar a fer-me meritori dels honoraris que exigiré.
            –Sí, tot plegat, si ho revisa bé, apunta que es tracta d’un subversiu a l’ombra. Una cèl·lula dorment d’alguna conspiració estranya...
            –Amb tots els respectes –interrompo el meu client–, però no s’està emparanoiant una mica vostè?
            –No, i ara! És perillós!
            –En què es basa? –insisteixo jo.
            –Que no se n’adona! “Pensa”, collons; Mr. Wandering “pensa”! Individus d’aquest calibre són un perill per al nou món que jo i els “nostres” volem construir.
            En sentir aquelles paraules, em fixo per primera vegada en el careto del meu client... I no m’ha agradat el que he vist..."


Podeu llegir més sobre Jordi Pijoan-lópez a http://sangcule-novellanegra.blogspot.com/

No hay comentarios:

Publicar un comentario