El sopar dels muts.

"Corria l’any 1925. M’havien invitat a una d’aquelles festes de rics totpoderosos, on quasi tot és daurat i has de mantenir les formes. En aquell temps jo era un reporter d’un diari  prestigiós i allí em vaig veure, palplantat entre tota aquella gent, amagant la meva humilitat i traient una falsa seguretat que mai havia tingut. Una copa d’escumós a la mà, rient sonorament. Éssent presentat a tothom.

Quan ens vam asseure a sopar, una cantant afroamericana va pujar a l’escenari i, un cop instal·lats els seus músics va començar a cantar “Cry me a river” d’una manera lànguida i sensual, però commensurada. Duia un vestit que ni tan sols es podia permetre. Una legió de cambrers impol·luts va començar a servir el sopar.

-Va tot bé estimada?- preguntà el senyor Witaker a la seva senyora. Eren una de les parelles més joves de la taula.  La senyora Witaker no digué res, es va mirar la falda, on tenia l’estovalla estirada. Feia estona que es comportava d’una manera extranya. No reia dels acudits i no responia a les preguntes corteses que se li feien.

La remor de converses pròximes es mesclava amb sorolls de brindis i de coberteria en tocar els plats. En veure que havia desconnectat de la conversa de la meva taula vaig intentar sobreposar-me. “...no és així, sr. Witaker? Ha ha ha!”, deia un dels comensals al personatge que m’havia invitat a la festa. Però el senyor Witaker no contestà. Es va limitar a fer una cara extranya, preocupat per alguna cosa que als demés se’ns escapava.

Com més avançava el sopar, més silenciosa es tornava la festa. Fins i tot jo em vaig quedar callat. No sabria com explicar-ho. Hi havia alguna cosa que impossibilitava que poguéssim articular paraula alguna. I tothom n’era conscient. Tothom tenia ganes de parlar pels descosits, però no podia.

Així és com tots els comensals de la festa es van quedar callats, menjant en silenci. Tristos, acceptant un fet que se’ls escapava. Els sons típics d’un sopar ressonaven a la sala.

A l’escenari, la cantant havia emmudit. Amb una mà al micròfon mirava cap al públic amb la mirada plorosa. Al seu darrere, els músics continuaven les notes de la cançó, com si res hagués passat"