"Fa temps que no plou, allà dalt. Tothom s'està posant nerviós"-em diu tranquil·lament el rodamóns professional. "Tothom necessita una mica de pluja, de tant en tant. Fins i tot aquells a qui no agrada que plogui. La pluja renova. Activa algun mecanisme que desconeixem. Com l’atmosfera després de ploure, jo em sento nét, després d'un bon ruixat -continua, aliè a tot el que l'envolta. Com tota aquella gent, que camina depressa, buscant arribar al seu destí. Ningú parla, tan sols caminen amb pressa.
Després d'aquelles paraules del viatger incansable els dos restem callats, com si l'altre no hi fos. Jo, m'he n'he adonat que he perdut la pluja. He oblidat com cau i quin olor fa quan cau. El cel fosc i els núvols, que es desfan. El soroll que fa en caure sobre tot tipus de superfícies. Ja no recordo com mirava per la finestra. Ni quan em passava hores mirant-ho. Tampoc recordo aquella sensació d'alegria continguda, quan plovia, ni les ganes de que mai deixés de fer-ho.
El meu amic em diu que ja em portarà alguna fotografia d'un dia plujós. "Ara no en tinc cap", em diu. Però coneix algú que li'n pot donar. Després es posa a tossir. És un rodamóns amb la gola malmesa. Se que quan era més jove fumava massa, però els anys voltant per les ciutats també hi han fet forat. El seu gos, negre i envellit, aixeca el cap i el mira. Quan al seu amo li passa l'atac de tos, torna a recolzar el cap al terra i continua dormint.
No hay comentarios:
Publicar un comentario