Semblava desorientat, mirant el seu voltant, perplex. Els peus li giraven lentament, fent que tot el seu cos girés, sense adonar-se'n. Duia barret i gavardina, com els detectius dels films clàssics. Potser per aquest motiu vaig convertir tots els colors de l'escena en blanc i negre, per donar-li un aire més clàssic. Tan clàssic, que fins i tot podia sentir el crepitar que fan les màquines de cinema antigues.
-On sóc?-em preguntà al veure'm assegut prop seu, amb un fil de veu.
-No ets en ningun lloc. Pots fer el que més desitges-li vaig contestar, intentant calmar-lo. Al cap i a la fi, havia arribat a una estació de metro possiblement imaginada. On arriben personatges imaginats.
El viatger va fer un somriure que va intentar amagar. Se'l veia alleujat. Semblava com si s'hagués tret un pes de sobre. S'assegué al terra i es va llevar el barret i el va deixar al terra amb molta cura. Es va estirar al terra, de costat i es posà amb posició fetal, com si tornés als inicis, a la seguretat del ventre matern, fent el que feia tan i tan de temps que desitjava. Dormir. Llavors tot va d e sa pa r è i x e rr rr...
No hay comentarios:
Publicar un comentario