L’olor de l’herba mullada per la pluja li omplia els narius. Inspirava fort, fent que aquesta olor li entrés tant dintre com pogués. Aquesta era aquella olor que anhelava feia tant temps. La mateixa que no el deixava dormir per les nits. Rebuscava entre els seus arxius cerebrals, però mai obtenia resposta. Sabia que hi havia una olor que no havia sentit des de feia molt temps. A pesar de no recordar quina era, la trobava a faltar irremeiablement. Tots els dies i totes les nits.
Però aquell dia, aquell dia que havia de ser fatídic, la va sentir. Conduïa amb el cotxe, cavil·lant els motius pels quals s’havia auto-acomiadat de la feina. Va abaixar la finestra del cotxe per a que l’airet fresc de després la pluja li refresqués la cara. I aquella olor magnífica va penetrar dintre el cotxe.
Va reduir la velocitat del cotxe, fins que el va detenir a la vora de la carretera. Va baixar del vehicle, completament encisat. El soroll del mar sonava somort, al fons. Havia arribat, per fi, al final de la seva recerca existencial.
Es va ficar a córrer tan ràpid com podia. L’intermitent dret del cotxe es va quedar parpellejant i la porta del conductor, oberta. Signes inequívocs de que aquell home, que feia una estona estava perdut, havia canviat de vida. Mentre corria pel penya-segat, amb el tratge polit de l’oficina, i amb els braços oberts, va tirar el maletí que duia per anar a treballar, que va caure al terra fent un gran escampatall de papers. Ja no el necessitaria més. Ara tornava a ser aquell nen petit a qui encantava l’olor de l’herba mullada per la pluja.
El cel continuava gris. El mar continuava llançant-se contra les roques del penya-segat. L’home seguia corrent, enfollit per l’alegria. I l’olor continuava allí, embolcallant-lo.
Què tenen els olors, que ens poden canviar el món del seu emplaçament original?
la meva olor preferida.
ResponderEliminar