El Sr. Bones i Mr. Brooks.

El primer cop que el vaig veure, estava palplantat amb les mans al darrera, mirant com la gent pujava i baixava dels trens. A pesar de la pressa que duia tothom i la rapidesa del seu voltant, ell s'estava quiet i a cops, es reia fortament de "la gent que havia perdut el nord". 

Amb ell, assegut als seus peus, estava el seu gossot negre, gran i magre, estranya característica per un gos rodamóns. Mr. Brooks, el gos, era el company més fidel que el sr. Bones (rodamóns professional) havia pogut tenir mai. Des de que el gos era un cadell havien voltat junts innombrables països, sempre caminant i s'havien partit les restes de menjar que havien trobat o els havien donat. I quan arribava el temps del fred i no havien trobat allotjament en un alberg, el pèl d'aquell gos s'havia convertit en el millor remei contra el fred. El sr. Bones, però, també escalfava el seu gos.

Tant l'home com el gos ja eren vells. A l'home se li notava fàcilment pels pèls blancs, que quedaven amagats sota un barret. La cara, però, també ho demostrava. Així, també podies endevinar que el gos era vell pels pèls blancs que tenia sota el musell i al voltant dels ulls.

"Mira Mr. Brooks. Mira tota aquesta gent. No has de fer mai el que fa aquesta tota gent. Si algun dia se m'acudís fer el que fan ells, m'hauries d'abandonar." El gos i l'home es van quedar mirant. El rodamóns professional va agafar la seva vella i atrotinada maleteta amb rodes (un regal de feia molt de temps) i va mirar al seu voltant. A la maleta només hi duia llibres.

Quan va veure que l'estava mirant, es dirigí cap a mi. "Escolta camarada, que et fa res que em quedi amb tu una estoneta?". Jo no sóc un rodamóns, vaig pensar, tan sols un fugitiu. Tot i així, aquell home simpàtic em queia bé. "L'altra gent, els que s'autodenominen normals, em tracten de boig per que faig coses que no estan massa normalitzades en la ment quadrada i decreixent de la societat. Ric en veu alta sense motiu (aparent) i em miren per la vora de l'ull...", digué. Aquell era un home intel·ligent.

Quan aquell bon home s'asseia i li deia al seu gos que s'assegués, arribà la Cristina, la dona de la netega. "Ho sento nois, però us haureu d'apartar una estona. I també m'haureu de retirar tot el que dúieu amb vosaltres. Tardaré poc, com sempre". La Cristina era un altre ésser incomprès, però amb una ànima amistosa incomparable. Alguna vegada s'havia quedat a parlar amb mi una estona. Sempre reia molt.

Així, Mr Bones, el seu gos Mr. Brooks i jo ens en anàrem caminant cap a un punt indeterminat. Parlant sense parar. Per que aquell home era una font inesgotable. I a mi m'encantava escoltar-lo. El seu gos ens seguia feixugament