Obro els ulls i la veig mirant-me. De sobte dóna uns copets al micròfon i es posa a cantar. Una veu finíssima, que m’hipnotitza. No se quin idioma és, però m’encanta. Està sobre un petit escenari de fusta. Davant no hi ha ningú, tan sols jo, que la miro perplex i miro al meu voltant, on no veig ningú.
La seva veu s’acompanya per una música sublim. No entenc res, hi ha instruments ben posats al seu voltant, però no hi ha músics. Tot i així aquells instruments fan música.
Em senyala amb la mà mentre canta i es porta la mà al cos. Ho fa molts cops. I els seus moviments són lents i sensuals. Així que deixo de mirar al meu voltant i em concentro amb aquesta dona que canta per mi. La cançó és eterna i els seus moviments, juntament amb la seva veu fan que perdi la noció de la realitat. Ja no em pregunto com uns instruments poden tocar –se a sí mateixos, o com pot haver un concert a plena nit al metro, quan està tancat. També deixo de preguntar-me on pot ser el vell guarda de seguretat o com pot no sentir aquell concert.
De sobte venen les llums. De tot arreu surten uns focus que apunten cap aquí i cap allà amb la seva llum, creant un ambient força diàfan. No se d’on surten però em sento afortunat de ser en un local de concerts particular. Només per mi. Aquelles llums fan que li brilli el pèl o que la meitat de la seva cara quedi en penombra. Fan que vegi la seva figura a contra llum, tota fosca o que la vegi completament il·luminada. Me n’adono que és molt bonica. Bonica i delicada com la porcellana.
Així, m’adormo, en aquest estat d’èxtasis total i quan em desperto, a l’arribada dels primers usuaris de metro, encara sento el transfons de la seva melodia, molt llunyana. Tinc la extranya sensació que no ha estat un somni.
No em pregunto per què em passa això. No m’he de preguntar tan de cops el per que de tot plegat. Hi ha coses que simplement no tenen explicació.
Vaig a rentar-me la cara als lavavos.
No hay comentarios:
Publicar un comentario