Crits/L'existència a les vies.

"Prou!", crido fora de mi. "No em facis més preguntes! Ni si puc viure sense menjar! Ni si em dutxo! Ni per si puc satisfer les meves necessitats més bàsiques! Ni si puc viure sempre aquí sota! Prou! No em facis més preguntes! Sóc un personatge! Tan sols sóc un personatge, com tu! Tu mateix ets un personatge! I el més petit gest que fas no és la teva voluntat, sinó la d'Ell! Marxa! Deixa'm en pau!". 

No recordo haver cridat mai. Ara que ho faig, em sento fora de control. Noto com el cap m'és a punt d'explotar. Tothom se'm queda mirant, però passen ràpids i allunyats. Fa una setmana que em persegueix, fent-me preguntes sobre la meva "existència". I fa una setmana que li intento donar la clau. 

Després dels meus crits arronsa les espatlles i baixa a les vies. Tothom comença a cridar. Tothom s'espanta. Uns corren, els altres criden els guardes de l'estació. Ell, es manté inmòbil a les vies i somriu.

"Què fas? Ets boig?", li pregunto.

 "Ah, res, tranquil! Si tot és com tu dius, estic esperant a veure quina és la naturalesa de qui escriu la meva història. O la teva. Perquè, com quedaria la teva si em passés un convoi per sobre?".

La prova.

“Ja no recordava  ni el temps que feia que era a la cabana, tenint com un fet normal la pèrdua de la noció de temps en circumstàncies com les que vivia allà. L’aïllament voluntari al que em vaig sotmetre va fer que les hores, els dies o els mesos fossin una mena de realitat imaginària i paral·lela del món que havia deixat.

Els hiverns eren més durs.

Sotmetia el meu cos a proves continues que tard o d’hora es van convertir en una prova general i continua. M’hi vaig fer, a la prova i la prova es va convertir en la meva vida. Galledes d’aigua freda durant  l’hivern. Un fred rigorós, que tan sols era salvat per  un anorac vell  quan havia d’anar a recollir llenya i aliments i una foguerada a la petita xemeneia a l’única estança de la cabana. Tot i això, el fred em torturava i no em deixava pensar.

El sac de dormir no em salvava del terra fred i dur que em feia de llit. Per això les hores de son no eren massa llargues. Era part de la prova.

Solitud absoluta, que feu que les úniques converses que portava eren amb el fanalet de gas. I que provocava sovint, si no volia que el vent que bufava al tard i que feia tot de sorolls a l’exterior, em tornés boig. “Avui he recollit unes quantes móres, ja veus. No és res comparable al conill que vaig caçar l’altre dia, però si passo gana és per la prova. Com ha anat aquí, mentre jo era fora?” I el fanalet m'explicava què havia passat a la cabana en la seva absència. Sempre era tot més o menys igual.

El color blanc s’escampava a tot arreu. Però el que no podia suportar és que la neu diària cobrís les petjades del dia anterior.

Per tot això, quan el meu vell amic va arribar amb el seu quatre per quatre i em va dir que ja ho estava allargant massa i que havia de tornar a casa, vaig tornar a la cabana i m’hi vaig tancar. Per la finestra vaig veure com començava a nevar tempestuosament i com el meu conegut es refugiava dintre el seu vehicle. Quan va acabar la tempesta, ja no hi era. I la neu havia esborrat les marques de les rodes del seu cotxe."

A Jordi MBoixader, gran amic i soulmate.

Et in Arcadia ego/ Gris-verticalitat.

Els grans finestrals del locals 24 hores de les àrees de servei de les autopistes ofereixen una alternativa obligatòria després de la pluja. Des d’allí pot contemplar el cel gris, amenaçador. I els milions de gotetes als vidres del camions aturats. Els paraigües i les corredisses. El fred humit. I l’olor. I el vidre del costat de la taula, que li transmet un magnetisme, que l’acaba fusionant amb l’exterior. Ja no hi ha ni dintre ni fora. Es crea una mena de no-lloc primigeni. Et in Arcadia ego.

La gavardina és al penja-robes, amb el barret. Sempre li pregunten per què hi ha d’anar allà. Que és perillós. Però ho porta fent tan de temps que s’ha convertit en vital. Els pneumàtics, amb contacte amb l’asfalt moll, fan aquell soroll continu que tan li agrada. Amb el vent, l’aigua de la finestra fa una línia d’aigua. Mai ha acabat de ploure definitivament, durant el viatge des de casa fins l’àrea de servei acostuma a ploure un altre cop, amb menys intensitat. I el vehicle es converteix en una caixa de percussions.

Quan hi arriba, potser si que ha deixat de ploure, però l’ambient és contradictori. Quiet i amenaçador.

"Cafè, si-us-plau".

Connexió estacions interior/exterior.

La via subterrània és la meva columna. El tren que hi passa de manera costant és el dit que algú em passa per la columna. I el soroll i el tremolor que provoca el comboi al passar són els pèls més petits del cos, que se m’ericen. 

Linkin' pen.

Ell creu que no el veig. Però fa temps que dissimulo. El veig per la cua de l'ull. Està massa concentrat en el que estigui fent. Em mira una bona estona i torna a la seva llibreta i no se si escriu alguna cosa o m'està dibuixant a mi. Això últim tampoc ho puc confirmar amb certesa. Fingeixo una certa incertesa per no caure en l'egocentrisme. Però crec que en el fons, estic segur que aquell llapis o aquell boli o el que faci servir per dibuixar o escriure m'està plasmant a mi de la forma que sigui.

Arriba un dia que deixa de venir però li dono una oportunitat. Però el segon dia que no el puc veure assegut al terra a l'entrada de l'estació, just al final de les escales mecàniques, em comença a picar la curiositat. M'aixeco i vaig cap al que ha estat el seu lloc durant quasi bé una setmana. I llavors entenc el perquè d'aquella estranya connexió. 

Hi ha un dibuix al terra. Sóc jo. Però fa temps que no acostumo a buscar la meva cara reflexada enlloc. I em pregunto qui sóc, com tantes altres vegades i tanta altra gent fa.

(dibuix de Leo Colomina Alqueza)

Quan Beethoven provoca explosions/The Fall.

    Quan menys s’ho esperava la bomba li esclatà des del llit estant. La locomotora es posà en marxa fent un llarg i eixordidor xiulet i soltant a l’aire una llarga i espessa fumarada. Tothom fumava i cridava. Fins i tot el gos d’en “Sensecama” semblava haver-se posat nerviós i bordava sense parar. Els homes forçuts treien el cavall que havia caigut a l’aigua des de dalt el pont, fent un gran esforç, reflexat en les ganyotes patètiques de les seves cares.

Somrigué, sabent que havia guanyat la batalla. Fins i tot la guerra sencera. Ara, era el general invencible que es dirigeix a les seves tropes des de dalt un penya-segat i fa ganyotes de menyspreu a l’enemic derrotat.

Però el que havia guanyat era més simple. El trofeu, el més brillant de tots, era haver guanyat la batalla contra ell mateix, en recordar d’on provenia la peça musical que constantment se li apareixia en ment. Cada cop que la sentia, al restaurant de costum, la gana se li tallava de cop i, tot murri, intentava esbrinar d’on provenia. Infructuosament. I els plats s’anaven quedant amb el menjar, dia rere dia.

Ho podria trobar a casa, n’estava convençut. Potser en un dels tants films que guardava a l’estanteria. I tot i que la idea de mirar-los un per un li semblà ingent, començà. Més tard, l’esgotament faria que fes una selecció i en descartés d’altres. Però tot l’esforç va ser en va. I la peça anava fent forat, al restaurant o al llit o quan regava les plantes del jardí.

Fins que una nit tranquil·la, abans d’apagar el llum per anar a dormir, la seva companya nombrà el film. Ràpidament, la cercà i comprovà que era aquella. I l’artefacte explosiu que restava a l’espera explotà, reduint-ho tot a milers de bocins que s’elevaven per l’aire i queien delicadament a sobre els mobles de l’habitació.

Aquella nit no dormiria, excitat. I el culpable no era ningú més que Beethoven.

Viatge i caiguda.

Perdo el coneixement i caic al terra fent un soroll sec que s’escampa infinitat de cops per la resta de túnels, com els so d’una arma automàtica repetidora. Ho se perquè ho estic veient. He sortit de mi mateix i em contemplo caient en tercera persona, a càmera súper-lenta. M’agrada fer endavant i cap endarrere.  Li crido a la figura que està caient. Li pregunto què li ha provocat aquell estat però ell continua caient, així que em torno a introduir dintre seu un altre cop.  Fins que arriba el cop sec contra el terra i el silenci.

Ara m’he tornat a despertar, però estic tan cansat que em costa parlar. Em costa una estona tornar a recuperar el meu estat de consciència. Així que no puc explicar el que he viscut fa uns moments amb paraules. Deixaré que us introduïu dintre meu, per recordar el que he vist sense moure’m del meu lloc.

I us tornaré a preguntar de nou què és realitat i què és imaginació.