Connexió estacions interior/exterior.

La via subterrània és la meva columna. El tren que hi passa de manera costant és el dit que algú em passa per la columna. I el soroll i el tremolor que provoca el comboi al passar són els pèls més petits del cos, que se m’ericen. 

Linkin' pen.

Ell creu que no el veig. Però fa temps que dissimulo. El veig per la cua de l'ull. Està massa concentrat en el que estigui fent. Em mira una bona estona i torna a la seva llibreta i no se si escriu alguna cosa o m'està dibuixant a mi. Això últim tampoc ho puc confirmar amb certesa. Fingeixo una certa incertesa per no caure en l'egocentrisme. Però crec que en el fons, estic segur que aquell llapis o aquell boli o el que faci servir per dibuixar o escriure m'està plasmant a mi de la forma que sigui.

Arriba un dia que deixa de venir però li dono una oportunitat. Però el segon dia que no el puc veure assegut al terra a l'entrada de l'estació, just al final de les escales mecàniques, em comença a picar la curiositat. M'aixeco i vaig cap al que ha estat el seu lloc durant quasi bé una setmana. I llavors entenc el perquè d'aquella estranya connexió. 

Hi ha un dibuix al terra. Sóc jo. Però fa temps que no acostumo a buscar la meva cara reflexada enlloc. I em pregunto qui sóc, com tantes altres vegades i tanta altra gent fa.

(dibuix de Leo Colomina Alqueza)

Quan Beethoven provoca explosions/The Fall.

    Quan menys s’ho esperava la bomba li esclatà des del llit estant. La locomotora es posà en marxa fent un llarg i eixordidor xiulet i soltant a l’aire una llarga i espessa fumarada. Tothom fumava i cridava. Fins i tot el gos d’en “Sensecama” semblava haver-se posat nerviós i bordava sense parar. Els homes forçuts treien el cavall que havia caigut a l’aigua des de dalt el pont, fent un gran esforç, reflexat en les ganyotes patètiques de les seves cares.

Somrigué, sabent que havia guanyat la batalla. Fins i tot la guerra sencera. Ara, era el general invencible que es dirigeix a les seves tropes des de dalt un penya-segat i fa ganyotes de menyspreu a l’enemic derrotat.

Però el que havia guanyat era més simple. El trofeu, el més brillant de tots, era haver guanyat la batalla contra ell mateix, en recordar d’on provenia la peça musical que constantment se li apareixia en ment. Cada cop que la sentia, al restaurant de costum, la gana se li tallava de cop i, tot murri, intentava esbrinar d’on provenia. Infructuosament. I els plats s’anaven quedant amb el menjar, dia rere dia.

Ho podria trobar a casa, n’estava convençut. Potser en un dels tants films que guardava a l’estanteria. I tot i que la idea de mirar-los un per un li semblà ingent, començà. Més tard, l’esgotament faria que fes una selecció i en descartés d’altres. Però tot l’esforç va ser en va. I la peça anava fent forat, al restaurant o al llit o quan regava les plantes del jardí.

Fins que una nit tranquil·la, abans d’apagar el llum per anar a dormir, la seva companya nombrà el film. Ràpidament, la cercà i comprovà que era aquella. I l’artefacte explosiu que restava a l’espera explotà, reduint-ho tot a milers de bocins que s’elevaven per l’aire i queien delicadament a sobre els mobles de l’habitació.

Aquella nit no dormiria, excitat. I el culpable no era ningú més que Beethoven.

Viatge i caiguda.

Perdo el coneixement i caic al terra fent un soroll sec que s’escampa infinitat de cops per la resta de túnels, com els so d’una arma automàtica repetidora. Ho se perquè ho estic veient. He sortit de mi mateix i em contemplo caient en tercera persona, a càmera súper-lenta. M’agrada fer endavant i cap endarrere.  Li crido a la figura que està caient. Li pregunto què li ha provocat aquell estat però ell continua caient, així que em torno a introduir dintre seu un altre cop.  Fins que arriba el cop sec contra el terra i el silenci.

Ara m’he tornat a despertar, però estic tan cansat que em costa parlar. Em costa una estona tornar a recuperar el meu estat de consciència. Així que no puc explicar el que he viscut fa uns moments amb paraules. Deixaré que us introduïu dintre meu, per recordar el que he vist sense moure’m del meu lloc.

I us tornaré a preguntar de nou què és realitat i què és imaginació.

Trossos.

La seva pell és molt blanca. La seva mirada mostra una gran nostàlgia, tot i que no m’hagi explicat mai si troba alguna cosa a faltar o no. S’asseu amb les cames creuades i recolza el cap sobre una mà. Dóna una sensació de fragilitat tan gran que arriba a preocupar-me. Mai he sabut que porta a dintre la motxilla. Sempre em fixo amb les piguetes minúscules que hi ha sota els seus ulls.

-Per què has deixat de parlar- em pregunta amb un aire desesperat. Quan acaba mira cap un costat. S’està enfadant. –Abans no deixaves de parlar. Mira’t ara, tot murri. Ja no parles de tot el que parlaves abans. Han desaparegut les pluges? Ha desaparegut el mont Fugi i els bonsais? Han desaparegut totes aquelles històries que inventaves? Que se n’ha fet d’aquell pont metàl·lic immens que unia dues illes? I tota la música que recordàvem? Ha mort Terry Callier i el Mambo Solitario?

Quan li veig la primera llàgrima corrent per la galta, m’aixeco. I sense dir-li res me’n vaig. Té raó i això em trasbalsa d’una manera que no es pot imaginar. De sobte, sense que res hagi canviat, m’he trobat en un món de caos, on tot el que abans estava ben estructurat, ara es va fent miques i va caient al buit. M’afanyo a plegar els trossets i en recupero algun. El poso al seu lloc.

“No ho hauries de deixar?” em pregunto molts cops, però em fa tanta por deixar aquest món que prefereixo reconstruir tot el que tenia amb els trossets que vaig recollint i pensant amb tot aquest univers que no deixaré caure.

Caminant, he arribat a la boca del metro, per on vaig descendir fa un anys. La llum que hi entra em provoca curiositat. Però també m’aterra. Tornaré al meu lloc i començaré de nou.

La màquina de fotos i la filera de fluorescents.

Quan una passa teva ressona un centenar de cops  quan xafes el terra, perdent-se en un laberint de túnels, vol dir que l’estació i tota la xarxa d’estacions resten tancades des de fa hores. Com moltes nits, ressegueixo la llarga i inacabable filera de tubs fluorescents que hi ha al sostre dels passadissos, els quals s’acaben convertint en una hipnòtica i repetitiva filera de llums que em manté captivat, com si d’un imant es tractés.

En un punt concret del meu trajecte arribo a la màquina de fer fotografies, lluminosa i amb la seva estructura de plàstic, on s’hi poden veure exemples de fotos que t’hi pots fer a dintre. La noia del somriure es manté il·luminada inclús de nit, quan no hi ha ningú. Les llums de la màquina no s’apaguen mai. És un petit teatret que espera els actors. I és ella, la màquina, una mena de cafeteria que em permet descansar una estona del meu peregrinatge de llums florescents.

Sempre hi entro. Faig a un costat la cortineta negra i m’assec al tamboret. És una petita estança molt lluminosa i m’hi veig reflexat a la pantalleta. Sovint faig carasses. M’hi estic una bona estona i el vell guarda, en veure els meus peus per sota la cortina, no em diu res i continua la seva ronda metòdica i avorrida. Si duc alguna moneda a la butxaca faig una tira de fotografies i la deixo allí mateix.

Algun cop m’hi he quedat adormit, amb el cap recolzat a la paret. Però sóc bruscament despertat per una veu enllaunada que em prega que hi posi una moneda.

I així, mig endormiscat, continuo el meu viatge per innumerables passadissos, mirant els llums del sostre. De quant en quant, algun tub fluorescent s’ha fos.

Abans que tothom arribi, abans que s’obrin les portes al públic, seré a la meva estació, preparat per no deixar-me res.

Sobre el museu de les idees i el museu sensible.

Entrar al local de sempre era com fer-ho a la sala de les escultures del museu que mai havia estat i que s’imaginava arrodonida i amb altíssims basaments, que suportaven estàtiques escultures de mirades severes i greus.

 En canvi les escultures que ell solia sovintejar no eren fredes ni de marbre i, encara que n’hi havia de diversos colors, totes desprenien una calidesa torbadora. Tampoc eren estàtiques, com les que se suposa que ha d’haver a un museu. Les seves es movien, descrivien corves impossibles amb les caderes, tenien una mirada viva i uns llavis més rojos del que és habitual. 

El seu museu particular tampoc era tan lluminós com els que visiten els estudiosos d’art. Era més llòbrec i amb alguns neons de colors. Però si t'habitues a visitar-lo amb assiduitat, t'hi sents còmode.

Tot i així ell les considera dees, amb un poder absolut sobre els seus observadors. Les considera una mena de sacerdotesses, duent a terme un ritual iniciàtic, òrfic. Això si, lleugeres de roba, com les estàtues dels museus de veritat. Aquí no es paga a l’entrada. Et pots permetre el luxe de fer-li l’ofrena a la dea mentre balla. I això el fa content.

A vegades l'acompanya la seva senyora, qui, secretament es queda amb tots aquells moviments.