La màquina de fotos i la filera de fluorescents.

Quan una passa teva ressona un centenar de cops  quan xafes el terra, perdent-se en un laberint de túnels, vol dir que l’estació i tota la xarxa d’estacions resten tancades des de fa hores. Com moltes nits, ressegueixo la llarga i inacabable filera de tubs fluorescents que hi ha al sostre dels passadissos, els quals s’acaben convertint en una hipnòtica i repetitiva filera de llums que em manté captivat, com si d’un imant es tractés.

En un punt concret del meu trajecte arribo a la màquina de fer fotografies, lluminosa i amb la seva estructura de plàstic, on s’hi poden veure exemples de fotos que t’hi pots fer a dintre. La noia del somriure es manté il·luminada inclús de nit, quan no hi ha ningú. Les llums de la màquina no s’apaguen mai. És un petit teatret que espera els actors. I és ella, la màquina, una mena de cafeteria que em permet descansar una estona del meu peregrinatge de llums florescents.

Sempre hi entro. Faig a un costat la cortineta negra i m’assec al tamboret. És una petita estança molt lluminosa i m’hi veig reflexat a la pantalleta. Sovint faig carasses. M’hi estic una bona estona i el vell guarda, en veure els meus peus per sota la cortina, no em diu res i continua la seva ronda metòdica i avorrida. Si duc alguna moneda a la butxaca faig una tira de fotografies i la deixo allí mateix.

Algun cop m’hi he quedat adormit, amb el cap recolzat a la paret. Però sóc bruscament despertat per una veu enllaunada que em prega que hi posi una moneda.

I així, mig endormiscat, continuo el meu viatge per innumerables passadissos, mirant els llums del sostre. De quant en quant, algun tub fluorescent s’ha fos.

Abans que tothom arribi, abans que s’obrin les portes al públic, seré a la meva estació, preparat per no deixar-me res.

Sobre el museu de les idees i el museu sensible.

Entrar al local de sempre era com fer-ho a la sala de les escultures del museu que mai havia estat i que s’imaginava arrodonida i amb altíssims basaments, que suportaven estàtiques escultures de mirades severes i greus.

 En canvi les escultures que ell solia sovintejar no eren fredes ni de marbre i, encara que n’hi havia de diversos colors, totes desprenien una calidesa torbadora. Tampoc eren estàtiques, com les que se suposa que ha d’haver a un museu. Les seves es movien, descrivien corves impossibles amb les caderes, tenien una mirada viva i uns llavis més rojos del que és habitual. 

El seu museu particular tampoc era tan lluminós com els que visiten els estudiosos d’art. Era més llòbrec i amb alguns neons de colors. Però si t'habitues a visitar-lo amb assiduitat, t'hi sents còmode.

Tot i així ell les considera dees, amb un poder absolut sobre els seus observadors. Les considera una mena de sacerdotesses, duent a terme un ritual iniciàtic, òrfic. Això si, lleugeres de roba, com les estàtues dels museus de veritat. Aquí no es paga a l’entrada. Et pots permetre el luxe de fer-li l’ofrena a la dea mentre balla. I això el fa content.

A vegades l'acompanya la seva senyora, qui, secretament es queda amb tots aquells moviments.

Terry Callier.

Quan el  miro fixament a la cara no li veig el rostre. Hi veig els anys cincuanta a Amèrica del nord. Hi veig un tren polsegós amb vagons de fusta. Alguns són oberts. Hi veig rodamóns a dintre, xerrant sobre música. Hi veig guitarres que surten del no res i veus que canten a l'ànima. Hi veig maletes destartalades.

El tren avança feixugament creuant l'interior del país. El sol cau amb tota la seva força.

Com més ràpid corris existirà un món o un altre.

"Com més ràpid corris, més ràpid es desdibuixaran les 

figures al teu voltant", es diu a si mateix, accelerant la velocitat de la seva carrera. Sap que si ho fa, totes aquelles persones que es va trobant pel carrer es transformaran en siluetes sinuoses, pinzellades d’un Munch inexistent al present. No existiran ni vehicles ni carrers, convertits en línies borroses i colors difuminats. El món conegut perdrà, com sempre que ho fa, el seu significat, per renàixer en un altre que tothom diu “irreal”. Tot i això, i encara que ningú estigui dacord, ell creu que el món vertader és el de les línies i colors difuminats. No suporta l’altre, tan ben definit. Fa molt temps que va decidir quin seria, per ell, el món real i quin seria l’imaginari.

Moviment.

Tot gira al meu voltant. Les línies rectes es tornen corbes i tot es veu borrós. Al principi tot comença amb un soroll metal·lic. “Click”. Alguna cosa s’ha disparat i és aquí quan tot es comença a bellugar. Sóc al centre, quiet. I tot comença a girar. Perdo de vista l’home del maletí que s’avorreix esperant el pròxim convoi. Més tard el tornaré a veure. Veuré de reüll com puja al vagó i no veuré com marxa el tren, perquè estaré observant l’altre costat. Vaig veient tot el que rodeja el meu petit món. Les escales d’accés, la màquina de fotografiar, les vies. Tot es repeteix. Però cada cop la velocitat de gir és fa més intensa fins que arriba un moment en que tot es torna borrós. Tanco els ulls. Sóc al centre del caos. Els sorolls es confonen, com els colors. I noto com alguna cosa dintre meu s’eleva i vol sortir a fora.

'Òpera Prima'

-Per què no deixen "Summertime" en pau?-em pregunta el jove afroamericà. Du el pèl afro i roba de colors. Llavis carnosos.

-És una peça realment bona. Jo mateix, l'he sentida infinitats de cops, aquí sota.-li contesto. Però ell sembla irritar-se. Parla acompanyant-ho amb gesticulacions exagerades.

-A això em vull referir! L'explotació que està sofrint! Cada dia algú la canta al metro. La puc sentir amb milers de versions imaginables. Pop, disco, samba... No cal destuir-la, tampoc. Hi ha una pel·li, on s'utilitza de fons per a l'hora dels crims! És cantada a programes musicals. Si que hi posen empenta, noi... Però la fan malbé.

-De qui és aquest tema? Vull dir, qui el va crear?- faig jo per intentar calmar-lo. Sembla que aquesta pregunta li ha agradat. I fa un somriure mig dissimulat. Em preparo per rebre una cascada imformativa. -Vull tots els pèls i senyals- li dic abans que comenci a parlar-. Ell s'asseu bé i es frega les mans.

-Et creuries que va ser composada per una òpera?-. Faig cara d'incredulitat i ell sembla emocionar-se. - Si... és una cancó de bressol composada per George Gershwin, amb lletra de Bubose i Dorothy Heyward i Ira Gershwin, que va formar part de l'opera Porgy and Bess, del 1935. Va tenir tant d'èxit que forma part del Gran llibre americà de les cançons...-continua.

I la cosa no acaba aquí. M'explica quins artistes l'han versionat. Que no li molesta que ells ho hagin fet, perquè "són grans" i la tracten amb delicadesa. Però que es fica de mal humor quan veu que no se la pren seriosament.

Veig com, quan va parlant, és en un món de grandesa. Està sol i només l'enfoca un focus des de dalt. I ell parla i parla. Si hi hagués algú en restaria embadalit, com faig jo. Aquest és el seu moment.

Roxanne i el vaixell.

Potser la recordo dels temps en que viatjava amb vaixell. O potser dels temps immediatament posteriors. Qui sap si va ser en els temps immediatament posteriors, lligats als temps en que treballava al vaixell. Qui sap. Ara, m’ha tornat als pensament i no puc parar de reproduir-la mentalment.

Roxanne, you don’t have to put on the red lights/ those days are over, you don’t have to sell your body to the night.

La primera versió que vaig escoltar va ser la del grup The Police, però la que recordo amb més nitidesa  va ser la versió que en va fer George Michael, per la calidesa i la tendresa que se’n desprenia. És aquesta la que no puc para de reproduir incansablement.

És ara quan se’m mesclen les imatges. Totes aquelles llums. Totes aquelles Roxannes dignes, altívoles, poderoses. L’aigua, el vaixell i les postes de sol a bord. Les minifaldilles i la cuina del vaixell. Les canyes del riu i els somriures atrevits. Les postes de sol a l’horitzó i els seus cabell llargs.

Aquí sota no hi ha ni vaixells, ni Roxannes. Però em costa poc canviar la realitat de tot el que m’envolta.

Tot el que cap en un vagó

-I ni tan sols saps si ha pujat a algun vagó?-em pregunta el rodamóns professional.

-Quan he tornat a obrir els ulls ja no hi era. El més curiós és que hi havia ben poca gent, aquella estona... Quan he obert els ulls un altre cop i no hi era, el convoi ha marxat. Primer lentament, com sempre. Després ràpid. Quasi no te n'adones quan accelera. Si no fos pel soroll...-dic jo mig desconcertat.

-El més normal seria que hagués pujat al vagó. Has mirat si era dintre?

No m'atreveixo a dir-li que no. Al Sr. Bones li agrada massa jugar. I avui jo no en tinc ganes, de jugar. Se que es pregunta el mateix que jo. Ens podriem passar hores amb preguntes sense direcció. Sap que no he mirat dintre el vagó. I també sap que no ha entrat dintre el vagó.

-I què has dit que era, exactament?

Le portrait de n'importe qui i els francesos amb bicicleta.

Aquella cançó tan plàcida, que diu "le temps le complice, le temps l'ennemi". Ho fa en francès. "Quina llengua més sensual" em van dir un cop. Però d'això en fa molt de temps. Tan de temps que el temps s'ha convertit en enemic de la meva memòria.

Podem trobar tota aquella gent que recorren al "pas del temps" com al seu tema de conversació preferit. Apologia del pas del temps. Vols anar a fer un cafè i parlar de com ha passat el temps? Ens podem posar nostàlgics d'aquells típics temps millors. (Le temps ennemi). O vols que restem junts durant una estona i parlem de coses realment importants? (Le temps complice).

Ara que m'ha vingut al cap aquesta cançó de l'Anna Roig i que m'he trobat en plena reflexió sobre el temps, imagino francesos amb bicicleta, que van per una carretera gens transitada a aquella hora. La carretera, està rodejada per camps de cereal, pintats de groc. Porten jerseis de ratlles i somriuen els uns als altres. Pedalegen fins que es pon el sol. Le soleil/le nit.

M'agradaria parlar francès i anar amb bicicleta per una carretera rodejada de camps de cereals.

Love Hotel.

Recordo els llibres d’en Murakami. I els seus personatges. Però el que més em crida l’atenció és que l’amor que gasten els japonesos i les japoneses pels love hotel. Aquells hotels on introdueixes els diners i et cauen les claus de l’habitació escollida. Algunes són temàtiques, amb aquell mal gust amb que es pot caure traient les coses del seu context. Totes les habitacions, però, comparteixen les mateixes característiques: la poca durada a l’estança. Una nit sencera, potser. Els refrecs i els gemecs. El silenci “post mortem”. L’olor. El despertar estrany.

Al llibre After Dark, Murakami ja ens va introduïr a l’univers Love hotel. Més tard, seguiria fent-ho amb l’obra Tokio Blues: Norwegian Wood, on el seu protagonista, Toru Watanabe, s’ho feia amb infinitat de noies, per esborrar el record d’aquella noia perduda.

Però seria Isabel Coixet amb el seu film Mapa dels sons de Tòquio, qui ficaria l’espectador dintre una d’aquestes habitacions per explicar la frenètica relació entre Ryu i David. Aquella habitació ambientada amb un vagó de metro, on a les falses finestres hi corria la llum, de manera que semblava que allí hi havia moviment. També hi havia agafadors.

Love hotel. Tan arrelat a la cultura japonesa com la cerimònia del te o el bonsai. Em costa poc imaginar-me les ganes i la pressa. Els secrets que s'hi guarden. Les mirades desconegudes. Els passadissos silenciosos on, de tan en tan s'hi pot sentir algun soroll somort. El soroll de les sabates en trepitjar la catifa del passadís. La foscor. Quedar-se adormit.

La bombolla del lladre.

“Quan preparava algun cop, m’agradava entrar en escena uns dies abans. Al cap i a la fi jo era un lladre clàssic. Com els de les pel·lis clàssiques. Aquelles en blanc i negre, oi que m’entens?” em diu, tot seient al meu davant.

       Al veure el meu desconcert, afegeix “em refereixo a aquells lladres de guant blanc que roben joies de la corona i coses per l’estil. Aquells que baixen amb una corda lligada a la part més alta de la cúpula i que no fan sonar l’alarma. I que van ben vestits. Jo tenia un frac que només treia de l’armari per aquestes grans ocasions”.

Li pregunto què volia dir entrar en escena uns dies abans. “Ah, això...” i baixa la mirada. Sembla avergonyir-se’n, però al cap d’una estona contesta amb una veu i un posat greus “quan ets a punt de fer una cosa així, necessites tota la inspiració possible per no tornar enrere. Jo, per exemple em vestia uns dies abans i actuava de la manera més estirada possible, per casa. Així reafirmava el meu ego. Visc sol. També escoltava música propia de pel·lis de lladres. Però de lladres amb classe, esclar.  Ja saps, com la banda sonora del James Bond –aquest si que en sabia: tot i no ser lladre feia uns bons cops-. De totes les cançons que m’inspiren els dies anteriors al cop, la meva preferida és Summertime, de Julie London. És dels 60 però em val igual. La música no mor, no és així?”

Mira cap als dos costats, se’l veu neguitós. S’aixeca i se’n va, caminant depressa, controlant el seu voltant. Mira de reüll i du les mans a les butxaques.

Ara no anava amb l’uniforme de feina i com parlava en passat, endevino que ha abandonat la professió. Però no em costa imaginar tota la bombolla que creava abans d’un robatori: els guants blancs, impol·luts, ben posats. El seu frac i la corbata. El posat, de senyor altívol. El silenci respectuós. El veig, també, baixant per la corda, enganxada a una cúpula lluminosa d’una gran ciutat francesa. I tot es transforma en una pel·lícula. Potser a fora l’està esperant una senyoreta amb ulleres de sol i mocador de ratlles al cap. 

"Conèixer Mr. Wandering" per JORDI PIJOAN-LÓPEZ (detectiu).

"M’arriba una petició al despatx, formulada per una persona a qui no se li poden rebutjar les ofertes; per una persona de qui no puc revelar el nom. Em demanen que investigui un tal Mr. Wandering, segons el meu client una mena de personatge que penja a la xarxa notes “comprometedores” a través del seu blog The Lost Underground Station. La primera impressió en veure aquesta dada, és que es pot tractar d’un individu que es troba molt perdut en aquest món, travessant pels soterranis de l’existència humana, que no sap cap on va... hom diria un cagadubtes, o bé un escriptor, que a voltes és el mateix. Possiblement, angloparlant; no m’hi escarrasso gaire en plantejar-me aquesta hipòtesi, ja que simplement m’he fixat en la llengua que intitula el propi blog. Mentre el meu client em va parlant, introdueixo el nom del blog al Google i em surt en una posició destacada. Comprovo que el paio d’anglès o ianqui res de res, sinó que és catalanet com servidor, amb certa dèria per fer seguiment de blogs de Terres de l’Ebre. Veig que el blog tracta de cabòries diverses del seu autor. Sembla que la literatura és un tema preponderant. Evidentment, el paio està perdut per a la societat si es vol dedicar a la literatura. També mostra sensibilitat; més perdut encara, i ben als soterranis de l’existència. Possiblement forma part d’una societat secreta, o secta, d’aquella gent estranya que denominen “lletraferits”. A la franja dreta del blog hi ha una fotografia d’un paio amb una maleta a una andana que presumiblement ha de ser ell... però com a detectiu, estic obligat a malfiar quan em posen les pistes fàcils i expresso el meu dubte en veu alta al meu client:

            –Està segur que és un paio?

            –Això m’ho hauria de dir vostè! Que per això el contracto! –se m’indigna. Em vénen ganes d’engegar-lo a pastar fang, però qui paga mana; i crida, si convé.

            –Estic encara en fase de recopilar tota la informació que em pugui abastir. Ara, contesti’m, sisplau... i en cas que no tingui puta idea, m’ho diu també.

            El paio dubta:

            –Si podria ser una dona...? Vés a saber... Corria una foto pel facebook on anava amb faldilla i malles, tot vestint com una meuca roquera, però se li veia més barba que a mi. La foto estava penjada d’un fals perfil... un tal Gerard no-sé-què-més... un troll, vaiga! Mr. Wandering és Mr. Wandering!

            –Uix!, però això de transvestir-se... –afegeixo jo, mirant d’aportar-hi elements.

            –Que vol dir... que potser perd oli? Ja podria ser, perquè tot això de gent que li va la cultura, ja se sap, mig del ram de l’aigua tots... Però en aquest cas no ho crec; si revisa el seu blog, les senyores solen ser font d’inspiració seva...

            –...i la música... i el cinema... –aporto jo, mirant de començar a fer-me meritori dels honoraris que exigiré.

            –Sí, tot plegat, si ho revisa bé, apunta que es tracta d’un subversiu a l’ombra. Una cèl·lula dorment d’alguna conspiració estranya...

            –Amb tots els respectes –interrompo el meu client–, però no s’està emparanoiant una mica vostè?

            –No, i ara! És perillós!

            –En què es basa? –insisteixo jo.

            –Que no se n’adona! “Pensa”, collons; Mr. Wandering “pensa”! Individus d’aquest calibre són un perill per al nou món que jo i els “nostres” volem construir.

            En sentir aquelles paraules, em fixo per primera vegada en el careto del meu client... I no m’ha agradat el que he vist..."

Podeu llegir més sobre Jordi Pijoan-lópez a http://sangcule-novellanegra.blogspot.com/

El sopar dels muts.

"Corria l’any 1925. M’havien invitat a una d’aquelles festes de rics totpoderosos, on quasi tot és daurat i has de mantenir les formes. En aquell temps jo era un reporter d’un diari  prestigiós i allí em vaig veure, palplantat entre tota aquella gent, amagant la meva humilitat i traient una falsa seguretat que mai havia tingut. Una copa d’escumós a la mà, rient sonorament. Éssent presentat a tothom.

Quan ens vam asseure a sopar, una cantant afroamericana va pujar a l’escenari i, un cop instal·lats els seus músics va començar a cantar “Cry me a river” d’una manera lànguida i sensual, però commensurada. Duia un vestit que ni tan sols es podia permetre. Una legió de cambrers impol·luts va començar a servir el sopar.

-Va tot bé estimada?- preguntà el senyor Witaker a la seva senyora. Eren una de les parelles més joves de la taula.  La senyora Witaker no digué res, es va mirar la falda, on tenia l’estovalla estirada. Feia estona que es comportava d’una manera extranya. No reia dels acudits i no responia a les preguntes corteses que se li feien.

La remor de converses pròximes es mesclava amb sorolls de brindis i de coberteria en tocar els plats. En veure que havia desconnectat de la conversa de la meva taula vaig intentar sobreposar-me. “...no és així, sr. Witaker? Ha ha ha!”, deia un dels comensals al personatge que m’havia invitat a la festa. Però el senyor Witaker no contestà. Es va limitar a fer una cara extranya, preocupat per alguna cosa que als demés se’ns escapava.

Com més avançava el sopar, més silenciosa es tornava la festa. Fins i tot jo em vaig quedar callat. No sabria com explicar-ho. Hi havia alguna cosa que impossibilitava que poguéssim articular paraula alguna. I tothom n’era conscient. Tothom tenia ganes de parlar pels descosits, però no podia.

Així és com tots els comensals de la festa es van quedar callats, menjant en silenci. Tristos, acceptant un fet que se’ls escapava. Els sons típics d’un sopar ressonaven a la sala.

A l’escenari, la cantant havia emmudit. Amb una mà al micròfon mirava cap al públic amb la mirada plorosa. Al seu darrere, els músics continuaven les notes de la cançó, com si res hagués passat"

Com t'imagines Mr. Wandering?

Narrador omniscient: Aquell eremita solitari que observa tot el que el rodeja. Aquell personatge que crea històries. Aquell que es visitat infinitat de cops per amics especials. Aquell que a vegades no sap distingir entre la realitat o la ficció. Aquell, assegut amb l’esquena recolzada a la paret i amb la mirada perduda...

Com imagines a Mr. Wandering? Escriu un text (completament lliure) sobre com t’imagines al protagonista del blog “The Lost Undergroung Station” i envia’l a l’adreça thelostundergroundstation@hotmail.com i el publicarem al mateix blog. Podeu escriure amb total llibertat i podeu fer-ho com vulgueu.

Ànims i a crear!"

He perdut la pluja.

"Fa temps que no plou, allà dalt. Tothom s'està posant nerviós"-em diu tranquil·lament el rodamóns professional. "Tothom necessita una mica de pluja, de tant en tant. Fins i tot aquells a qui no agrada que plogui. La pluja renova. Activa algun mecanisme que desconeixem. Com l’atmosfera després de ploure, jo em sento nét, després d'un bon ruixat -continua, aliè a tot el que l'envolta. Com tota aquella gent, que camina depressa, buscant arribar al seu destí. Ningú parla, tan sols caminen amb pressa.

Després d'aquelles paraules del viatger incansable els dos restem callats, com si l'altre no hi fos. Jo, m'he n'he adonat que he perdut la pluja. He oblidat com cau i quin olor fa quan cau. El cel fosc i els núvols, que es desfan. El soroll que fa en caure sobre tot tipus de superfícies. Ja no recordo com mirava per la finestra. Ni quan em passava hores mirant-ho. Tampoc recordo aquella sensació d'alegria continguda, quan plovia, ni les ganes de que mai deixés de fer-ho.

El meu amic em diu que ja em portarà alguna fotografia d'un dia plujós. "Ara no en tinc cap", em diu. Però coneix algú que li'n pot donar. Després es posa a tossir. És un rodamóns amb la gola malmesa. Se que quan era més jove fumava massa, però els anys voltant per les ciutats també hi han fet forat. El seu gos, negre i envellit, aixeca el cap i el mira. Quan al seu amo li passa l'atac de tos, torna a recolzar el cap al terra i continua dormint.

Essència de boira al cafè.

Els altres dies es trobaven al mateix lloc. Era el mateix lloc de grans finestrals, que deixaven entreveure els llums dels vehicles a través de la pluja. La mateixa taula petitona. El mateix cafè. La mateixa boira, que ho transforma tot en irreal.

També hi era el mateix dia gris, plujós, emboirat. El carrer, més enllà de la finestra, desapareixia, xuclat per una mena de no-res incorpori, que provocava un efecte il·lusori als ulls. Només s’endevinaven uns llums rojos i blancs fantasmagòrics. I de tant en tant, alguna figura que passava capficada per davant el finestral.

Ella sempre imagina que darrera el finestral acaba tota existència possible, una espècie de finis mundi.  Un lloc on no se sap que hi pot existir. Es mira el rellotge. “No tardarà”,  es diu per no impacientar-se.

El torna a veure. Ben posat, com sempre, amb la llarga gavardina entreoberta, que li deixa veure un tros de la corbata. El seu barret du una cinta negra. La seva figura li recorda a les pel·lícules clàssiques. Camina decidit, sense dubtar en cap moment. El mira sense preguntar-se algunes preguntes que molts altres es farien. Entra al cafè i va a demanar a la cambrera.  No es miren quan li passa pel costat i ni tan sola li ha sentit la veu ni una sola vegada. No parlen.

Sent les seves passes, tranquil·les i decidides quan se li aproximen. I com sempre, se li asseu al davant, a la mateixa tauleta. Com sempre fan quan hi ha boira. I com sempre faran quan hi hagi boira. Aquest és el seu pacte secret i silenciós. S’estaran així fins que ell se’n vagi. Al cap i a la fi, ell, és l’home de la boira. L’home que surt de la boira.