El desconcert el viatger quedarà en no res.

Semblava desorientat, mirant el seu voltant, perplex. Els peus li giraven lentament, fent que tot el seu cos girés, sense adonar-se'n. Duia barret i gavardina, com els detectius dels films clàssics. Potser per aquest motiu vaig convertir tots els colors de l'escena en blanc i negre, per donar-li un aire més clàssic. Tan clàssic, que fins i tot podia sentir el crepitar que fan les màquines de cinema antigues.

-On sóc?-em preguntà al veure'm assegut prop seu, amb un fil de veu.

-No ets en ningun lloc. Pots fer el que més desitges-li vaig contestar, intentant calmar-lo. Al cap i a la fi, havia arribat a una estació de metro possiblement imaginada. On arriben personatges imaginats.

El viatger va fer un somriure que va intentar amagar. Se'l veia alleujat. Semblava com si s'hagués tret un pes de sobre. S'assegué al terra i es va llevar el barret i el va deixar al terra amb molta cura. Es va estirar al terra, de costat i es posà amb posició fetal, com si tornés als inicis, a la seguretat del ventre matern, fent el que feia tan i tan de temps que desitjava. Dormir. Llavors tot va d e sa pa r è i   x   e rr rr...

La reina de les serps o Els vampirs desconeguts.

Quentin Tarantino (guió) i Robert Rodriguez (direcció). Ells són qui m'han ensenyat que hi ha més maneres de beure cervesa. També són ells qui m'han ensenyat que les serps que fan més d'un metre i mig de llargada no sempre es mengen les persones. Que si jugues amb foc, no sempre et cremes. 

Qui no recorda aquest moment de la pel·lícula "From Dusk Till Dawn" (Abierto hasta el amanecer), on Salma Hayek, que representa a una vampiressa que trenca els tòpics, apareix amb una capa, que més tard es lleva. L'envolta una serp blanca que contrasta amb la seva pell bruna. Com l'animal que du al cos, les seves contorsions sensuals, que deixen els vampirs camuflats del bar i els protagonistes del film (George Clooney i el mateix Quentin Tarantino), hipnotitzats als taborets.

Salma Hayek li digué a Robert Rodríguez, el director del film, que li hauria de contractar una coreògrafa per poder fer l'escena del ball. Però Robert Rodríguez, director conegut per la seva capacitat de fer pel·lícules amb baix pressupost i rodatges que no s'allarguen, li contestà que ell no tenia tants diners i que hauria d'improvisar. Aquí teniu el resultat d'aquesta improvisació, que restarà en l'imaginari universal "secula seculorum".

Sempre havia imaginat que els vampirs venien d'Europa de l'est. Que vestien teles gruixudes, que els tapaven tot el cos. I que tenien les pells pàl·lides, fet que els feia parèixer malaltissos. Que no es relacionaven gaire, evitant exposar-se al públic. Després de veure la pel·lícula em vaig quedar una bona estona reflexionant sobre els vampirs. Però ara que se que hi ha vampirs a Mèxic, vampirs de pell bruna i lleugers de roba fa que em pregunti si era mentira tot allò que havia anat coneixent sobre els vampirs des de que era un noiet. 

(Els encarregats de la banda sonora són el grup Tito i Tarántula. En aquest cas, el tema per al ball és "After Dark", del mateix grup. Un tema perfecte per a culminar un moment que et deixa amb ganes de més).

Aquesta pel·lícula va ser prohibida a Irlanda fins el 2000. D'altres països tan sols van optar per censurar alguna escena

Diàleg sobre la ment.

-Pot ser que se’t tanqui la ment? Així, de sobte?-li pregunto al rodamóns professional, qui de tant en tant em fa una visita fugaç. Veig com la meva pregunta l’agafa desprevingut. Es nota el seu desconcert.

-Que set’ tanqui la ment... –dubta sobre el significat de les meves paraules. Intenta buscar una espècie de sortida d’emergència, esbrinar de què parlo, tot sol. El Sr. Born és així, necessita controlar la situació.

-Si..-intento buscar les paraules exactes per exposar els fets de la manera el més clara possible –em vull referir a que de sobte la ment se’t tanqui i que deixí de ser permeable, com si de sobte hagués deixat d’existir, com si hagués marxat de sobte i això fes que fossis incapaç de  crear bones històries, com abans. Històries realment bones, em refereixo.

Però el Sr. Born no contesta. S’ha quedat adormit. No el culpo per aquest fet, sempre he pensat que és massa vell per exercir de rodamóns professional. A més hi és aquell carret ple de llibres (el gran tresor, com ell l’anomena) que deu pesar massa per estirar-lo amunt i avall.

El seu gossot negre em mira impassible i tranquil. Intenta disculpar el seu amo. “No passa res Mr. Brooks” li dic i li faig un copet al cap.

Més tard descobriré que quan el Sr. Born no pot oferir una resposta convincent (fet que no pot suportar) recorrirà al son.

(pintura de Jordi MBoixader)

Quan els personatges de la novel·la cobren vida.

“No hi ha ningun problema. Pots fer-me caminar sota la pluja. De fet, m’agrada”- li digué la noieta a l’escriptor. L’acabava de crear i ja parlava. “En canvi, l’home aquell que has creat és una mica vell... Has fet que estigui tocant l’acordió a la cantonada. Amb la que està caient no crec que pugui aguantar massa estona sota la pluja. A més hi és l’acordió... Sembla que li tingui molta estima, al seu acordió. Hauries de replantejar-te aquesta part de la història”- continuà la noieta.

L’escriptor va recolzar l’esquena a la cadira i va tirar el cap enrere.  Semblava cansat. Sota els ulls se li dibuixaven unes grans bosses blaves i, pareixia que en uns mesos hagués envellit molts anys. Es va llevar les ulleres, grosses, que va deixar amb molta cura a sobre l’escriptori.

Des de feia algun temps, quan creava personatges, alguns se li resistien, cobraven vida i intentaven rectificar-li  les novel·les. No tots, es clar. Alguns simplement ocupaven el seu lloc, immòbils, com correspon a personatges creats pel seu Déu -escriptor. Feien el que els tocava fer i no es plantejaven el seu destí. Però n’hi havia una altres que s’oposaven al que l’escriptor els manava: ells tenien unes altres idees.

“Però a l’home de l’acordió, ja li va bé ser a la cantonada tocant el seu instrument. Jo ho he decidit així i de moment no tinc planejat que mori constipat” –digué per fi l’escriptor.

Sobre el text d'un Samurai

Porto tant de temps intentant escriure el text del "La tardor del Samurai"" que ja no se si aquest text acabarà veient la llum. L'he escrit infinitats de cops. També l'he estripat moltes vegades. I només queda l'idea primigènia: el Samurai corrent entremig del bosc amb les seves sandàlies de fusta. El color verd, típic d'un bosc japonès, és per tot arreu. Fulles d'arços altíssims i molsa que s'escampa sobre les roques. Troncs caiguts sobre les fulles seques. I el pas constant de la carrera del Samurai, que fa tard a la seva cita. Fa un esforç enorme, però la seva cara és immutable, gràcies a una educació estricta. Quan arriba al lloc de reunió l'espera l'home de la ciutat que té a la noia agafada i no la deixa anar. Ella fa cara d'espantada. Els dos homes creuen les mirades sense dir res. A continuació tot passa molt ràpid. Nosaltres, però, podem ralentitzar l'acció, que a càmera lenta ens permetrà observar l'acció com a les pel·lícules, augmentant la sensació de gravetat d'aquest moment. Mentre el Samurai es treu les dues espases (una gran i l'altra petita) que du al cinturó i fa un salt cap a l'home de la ciutat que reten la noia, aquest últim, amb un somriure maliciós treu una pistola i li fa un tret. El Samurai, rep el tret quan encara és a l'aire. S'adona que tot ha acabat. Encara observant l'acció a càmera lenta, veiem com les robes del Samurai volen a l'aire. Com li canvia la cara en rebre el tret. I com poc a poc va caient al terra, on farà un últim esforç per mantenir-se dempeus. La noia caurà de genolls i es posarà a plorar.

Aquest és, bàsicament, el text que he començat centenars de cops. Mai m'agrada com l'escric. Potser algun dia el podreu llegir. De moment continuo estripant papers, intentant donar la dignitat que li pertoca a un moment tant poètic.

Nit al desert.

Em desperto amb una sensació de fred a la pell i quan obro els ulls em trobo en un inacavable espai obert. Estic estirat a sobre un desert de sorra. I la sorra, les dunes de sorra, arriben molt més lluny des d'on m'arriba la vista. 

Tot i que la nit ha caigut amb tota la seva força, la lluna, resplandent amb la seva brillantor metàl·lica, il·lumina el desert amb un extrany color blau. 

Comença a refrescar amb força i no es veu ni un arbust al meu voltant.

Un puntet lluminós em crida l'atenció a la llunyania. El seu to roginós em fa endevinar que es tracta de foc. El puntet de foc es va fent més gran i es multiplica en infinitats de puntets de foc que es mouen, cap a mi.

Quan són suficientment prop meu encerto a veure nítidament una filera d'homes a sobre els seus respectius camells. Un turbant de color blau els tapa el cap i bona part del rostre Duen torxes. Els seus vestits també són blaus. També hi ha que van a peu, calçats amb sandàlies. I també duen torxes.

Quan arriben al meu davant encara estic estirat al terra. Dos homes -potser són els tuareg que veia en llibres de pobles nòmades quan era petit- desmonten els seus camell i s'aproximen cap a mi. Em carreguen a pols i em munten un d'aquells camell. La marxa es reanuda de nou. El camell avança pesadament, arrossegant sorra amb les peülles. 

Arribem a un petit oasi i desparen una tenda grandiosa. M'inviten a dormir a sobre un coixí inmens És tan comfortable que m'adormo amb segons. Ni tan sols em pregunto que hi faig allà, tan lluny del meu refugi.

Un soroll metl·lic em desperta. Acaba de passar un tren per la meva estació. Miro al meu voltant. Torno a estar a l'estació de metro on visc. En realitat no estic segur si l'he abandonat algun cop. Però tinc un coixí immens a sota meu.

Burger Queen. La reina del Burger.

No hi havia ningun motiu per anar-hi tots els dies. O potser no hi havia ningun motiu per anar a fer el que la resta de la gent anava a fer allà. Menjar.  Demanava un refresc a la cambrera i esperava -amb el seu estat de timidesa- que arribés, assegut a la barra de l'hamburgueseria, enrrojolit per por a ser descobert.

 Els neons lluminosos rodejaven els aparadors del restaurant. Durant el dia restaven apagats. A la nit, però, els engegaven, decadents, rojos. També hi eren aquelles tauletes-compartiment. I els cambrers malcarats. I els clients que menjaven sense mirar res en concret. La maonesa que queia pels costats i el formatge fos.

Si tenia sort, apareixeria sola. S'asseuria i, demanaria una hamburguesa a la cambrera, qui no obriria la boca en tot moment i qui es giraria cap al noi, que notaria com el món se li ensorrava en ser descobert. Aquesta, però, mai diria res. Llavors la noia trauria els seus llibres de literatura i començaria a devorar-los, apartant-se el pèl que li queia a la cara de quant en quant. Continuaria absorta quan la cambrera li deixaria la hamburguesa a la taula. I la mossegaria amb aquella gràcia especial que tenen alguns per menjar hamburgueses sense que els caigui ni un trosset del que acompanya l'hamburguesa.

Si no tenia sort, el noi de la barra veuria com aquella noia a qui va a veure tots els dies apareixeria amb tres nois. Sempre els mateixos. "Amics de l'infantesa"- pensa el ell. Però aquesta companyia l'obliga a no treure el llibres, sinó el seu seu reproductor portàtil de música i a enfonsar-se els cascs a les orelles. Ells, fan el mateix, ningú diu res. Demanen la mateixa hamburguesa que la seva companya i de reüll, miren el noi de la barra, qui no para de mirar-se la seva companya. Riuen d'amagatotis, entre ells. I és diuen "l’hauríem d'invitar a seure". Els noi de la barra ho sent, però mai arriba el dia de l’invitació.

I així passa els dies el noi de la barra, Observant la reina de l'hamburgueseria, éssent observat - secretament-  per la cambrera i els companys de la noia. Però la noia no el veu.

A dos taules de distància s'hi asseu una noia massa tímida que ve cada dia per observar un noi que sempre s'asseu a la barra. La cambrera ho sap. Però sempre ho mantindran com un secret.