Essència de boira al cafè.

Els altres dies es trobaven al mateix lloc. Era el mateix lloc de grans finestrals, que deixaven entreveure els llums dels vehicles a través de la pluja. La mateixa taula petitona. El mateix cafè. La mateixa boira, que ho transforma tot en irreal.

També hi era el mateix dia gris, plujós, emboirat. El carrer, més enllà de la finestra, desapareixia, xuclat per una mena de no-res incorpori, que provocava un efecte il·lusori als ulls. Només s’endevinaven uns llums rojos i blancs fantasmagòrics. I de tant en tant, alguna figura que passava capficada per davant el finestral.

Ella sempre imagina que darrera el finestral acaba tota existència possible, una espècie de finis mundi.  Un lloc on no se sap que hi pot existir. Es mira el rellotge. “No tardarà”,  es diu per no impacientar-se.

El torna a veure. Ben posat, com sempre, amb la llarga gavardina entreoberta, que li deixa veure un tros de la corbata. El seu barret du una cinta negra. La seva figura li recorda a les pel·lícules clàssiques. Camina decidit, sense dubtar en cap moment. El mira sense preguntar-se algunes preguntes que molts altres es farien. Entra al cafè i va a demanar a la cambrera.  No es miren quan li passa pel costat i ni tan sola li ha sentit la veu ni una sola vegada. No parlen.

Sent les seves passes, tranquil·les i decidides quan se li aproximen. I com sempre, se li asseu al davant, a la mateixa tauleta. Com sempre fan quan hi ha boira. I com sempre faran quan hi hagi boira. Aquest és el seu pacte secret i silenciós. S’estaran així fins que ell se’n vagi. Al cap i a la fi, ell, és l’home de la boira. L’home que surt de la boira.

El Sr. Sakamoto sempre toca quan jo escric.

Aquest Ryuichi Sakamoto, és un tipus extrany. I com em passa sovint amb les persones extranyes, m'agradaria coneixer-lo. No vol dir que no el conegui totalment, esclar, ja que les seves composicions musicals fan que dibuixi una certa imatge de la seva persona. Una imatge que guardo al meu cap i que tinc por que em sigui canviada. Extravagant, com la seva música, que alhora és genial i impossible de classificar. Però no se si és com jo el dibuixo. Per aquest motiu em guardo la llicència per poder retocar-lo i fer que sigui al meu gust. "Continua tocant per mi, Sr. Sakamoto", li dic molts cops al dia, encara que ens separin mileris i milers de Kilòmetres. Us recomano que l'escolteu, segur que us dibuixarà infinitat d'imatges mentals que haureu de plasmar en paper.

Parmènides, el tren i el conductor.

Passa per la meva estació però no s'atura. En un obrir i tancar d'ulls ja no veig el tren, que deixa una remor,  que s'apaga a la llunyania. Molts passatgers, que l'esperaven, indignats,  venten els braços. Se' ls veu realment emprenyats. Alguns pregunten què ha degut passar per a que el tren no parés.  Altres contesten –sense pensar realment el que diuen- que “els frens de l’aparell es deuen haver espatllat i que el comboi acabarà estavellant-se al final de la línia. O que “el conductor, que no ha dormit durant la nit anterior, ha passat l’estació sense adonar-se, fruit del seu cansament”. En sento moltes altres.

Totes aquestes teories em porten fins Parmènides. Si ell els sentís! “El que és, és. El que no és, no és”. I així, el filòsof diferenciava la “doxa” (la aparença, que sempre cal eliminar) de la “episteme” (el coneixement científic)

No aplicant l’episteme caiem en la doxa. No aplicant l’episteme, no llegim el cartell que reza “estació fora de servei”, la doxa. I quan caiem a la doxa, el conductor, que ha passat tota la nit despert, estavellarà el comboi al final de la línea.

Em quedo on sóc. Assegut amb l’esquena recolzada a la paret, aprofitant que el meu coneixement científic em permet copsar que, durant uns dies (o potser un espai de  temps encara més indeterminat), aquesta estació quedarà estranyament desconeguda, sense  el ritual de l’arribada i la fugida, dels nervis i la tranquil·litat que provoquen l’arribada d’un tren.

La música que pot estar a les teves mans.

El so d’unes tecles de piano, que repiquen dintre el meu cap i estan a punt de fer-lo esclatar. El so d’una nota de violí, continua i llarga, que m’omple les oïdes, fent que me les hagi de tapar. Tot això no ho puc suportar.

“És massa tard. Ets massa gran, per començar amb la música”, em digueren. I a mi, que vaig descobrir-la tard, se’m va ensorrar el món. M’imaginava tocant les peces líriques d’Edvarg Grieg, sol, a casa. O les de Robert Schuman. O m’imaginava fregant les cordes de pell de cavall al meu violí, com un aprenent de Paganini. Sempre tocaria al costat de la finestra. I quan imaginava això, la pell se m’eriçava.

Llavors em van dir que era massa tard. Però “mai és massa tard per la música si l’estimes i tens oïda” em va dir aquell geni. Així que vaig decidir que el pròxim any començaria a estudiar piano o violí. I aquest –piano o violí- va ser el dilema que em tindria capficat durant una bona temporada. Em vaig decantar pel violí. Però el piano vindria després.

Si me’n vaig sortir no us ho diré. No vull transgredir les normes del temps. Explicant les coses del passat, no és bo encabir-hi el futur. S’ha de deixar que arribi el seu moment –del futur, vull dir-.

(A toni)

El desconcert el viatger quedarà en no res.

Semblava desorientat, mirant el seu voltant, perplex. Els peus li giraven lentament, fent que tot el seu cos girés, sense adonar-se'n. Duia barret i gavardina, com els detectius dels films clàssics. Potser per aquest motiu vaig convertir tots els colors de l'escena en blanc i negre, per donar-li un aire més clàssic. Tan clàssic, que fins i tot podia sentir el crepitar que fan les màquines de cinema antigues.

-On sóc?-em preguntà al veure'm assegut prop seu, amb un fil de veu.

-No ets en ningun lloc. Pots fer el que més desitges-li vaig contestar, intentant calmar-lo. Al cap i a la fi, havia arribat a una estació de metro possiblement imaginada. On arriben personatges imaginats.

El viatger va fer un somriure que va intentar amagar. Se'l veia alleujat. Semblava com si s'hagués tret un pes de sobre. S'assegué al terra i es va llevar el barret i el va deixar al terra amb molta cura. Es va estirar al terra, de costat i es posà amb posició fetal, com si tornés als inicis, a la seguretat del ventre matern, fent el que feia tan i tan de temps que desitjava. Dormir. Llavors tot va d e sa pa r è i   x   e rr rr...

La reina de les serps o Els vampirs desconeguts.

Quentin Tarantino (guió) i Robert Rodriguez (direcció). Ells són qui m'han ensenyat que hi ha més maneres de beure cervesa. També són ells qui m'han ensenyat que les serps que fan més d'un metre i mig de llargada no sempre es mengen les persones. Que si jugues amb foc, no sempre et cremes. 

Qui no recorda aquest moment de la pel·lícula "From Dusk Till Dawn" (Abierto hasta el amanecer), on Salma Hayek, que representa a una vampiressa que trenca els tòpics, apareix amb una capa, que més tard es lleva. L'envolta una serp blanca que contrasta amb la seva pell bruna. Com l'animal que du al cos, les seves contorsions sensuals, que deixen els vampirs camuflats del bar i els protagonistes del film (George Clooney i el mateix Quentin Tarantino), hipnotitzats als taborets.

Salma Hayek li digué a Robert Rodríguez, el director del film, que li hauria de contractar una coreògrafa per poder fer l'escena del ball. Però Robert Rodríguez, director conegut per la seva capacitat de fer pel·lícules amb baix pressupost i rodatges que no s'allarguen, li contestà que ell no tenia tants diners i que hauria d'improvisar. Aquí teniu el resultat d'aquesta improvisació, que restarà en l'imaginari universal "secula seculorum".

Sempre havia imaginat que els vampirs venien d'Europa de l'est. Que vestien teles gruixudes, que els tapaven tot el cos. I que tenien les pells pàl·lides, fet que els feia parèixer malaltissos. Que no es relacionaven gaire, evitant exposar-se al públic. Després de veure la pel·lícula em vaig quedar una bona estona reflexionant sobre els vampirs. Però ara que se que hi ha vampirs a Mèxic, vampirs de pell bruna i lleugers de roba fa que em pregunti si era mentira tot allò que havia anat coneixent sobre els vampirs des de que era un noiet. 

(Els encarregats de la banda sonora són el grup Tito i Tarántula. En aquest cas, el tema per al ball és "After Dark", del mateix grup. Un tema perfecte per a culminar un moment que et deixa amb ganes de més).

Aquesta pel·lícula va ser prohibida a Irlanda fins el 2000. D'altres països tan sols van optar per censurar alguna escena

Diàleg sobre la ment.

-Pot ser que se’t tanqui la ment? Així, de sobte?-li pregunto al rodamóns professional, qui de tant en tant em fa una visita fugaç. Veig com la meva pregunta l’agafa desprevingut. Es nota el seu desconcert.

-Que set’ tanqui la ment... –dubta sobre el significat de les meves paraules. Intenta buscar una espècie de sortida d’emergència, esbrinar de què parlo, tot sol. El Sr. Born és així, necessita controlar la situació.

-Si..-intento buscar les paraules exactes per exposar els fets de la manera el més clara possible –em vull referir a que de sobte la ment se’t tanqui i que deixí de ser permeable, com si de sobte hagués deixat d’existir, com si hagués marxat de sobte i això fes que fossis incapaç de  crear bones històries, com abans. Històries realment bones, em refereixo.

Però el Sr. Born no contesta. S’ha quedat adormit. No el culpo per aquest fet, sempre he pensat que és massa vell per exercir de rodamóns professional. A més hi és aquell carret ple de llibres (el gran tresor, com ell l’anomena) que deu pesar massa per estirar-lo amunt i avall.

El seu gossot negre em mira impassible i tranquil. Intenta disculpar el seu amo. “No passa res Mr. Brooks” li dic i li faig un copet al cap.

Més tard descobriré que quan el Sr. Born no pot oferir una resposta convincent (fet que no pot suportar) recorrirà al son.

(pintura de Jordi MBoixader)