Nit al desert.

Em desperto amb una sensació de fred a la pell i quan obro els ulls em trobo en un inacavable espai obert. Estic estirat a sobre un desert de sorra. I la sorra, les dunes de sorra, arriben molt més lluny des d'on m'arriba la vista. 

Tot i que la nit ha caigut amb tota la seva força, la lluna, resplandent amb la seva brillantor metàl·lica, il·lumina el desert amb un extrany color blau. 

Comença a refrescar amb força i no es veu ni un arbust al meu voltant.

Un puntet lluminós em crida l'atenció a la llunyania. El seu to roginós em fa endevinar que es tracta de foc. El puntet de foc es va fent més gran i es multiplica en infinitats de puntets de foc que es mouen, cap a mi.

Quan són suficientment prop meu encerto a veure nítidament una filera d'homes a sobre els seus respectius camells. Un turbant de color blau els tapa el cap i bona part del rostre Duen torxes. Els seus vestits també són blaus. També hi ha que van a peu, calçats amb sandàlies. I també duen torxes.

Quan arriben al meu davant encara estic estirat al terra. Dos homes -potser són els tuareg que veia en llibres de pobles nòmades quan era petit- desmonten els seus camell i s'aproximen cap a mi. Em carreguen a pols i em munten un d'aquells camell. La marxa es reanuda de nou. El camell avança pesadament, arrossegant sorra amb les peülles. 

Arribem a un petit oasi i desparen una tenda grandiosa. M'inviten a dormir a sobre un coixí inmens És tan comfortable que m'adormo amb segons. Ni tan sols em pregunto que hi faig allà, tan lluny del meu refugi.

Un soroll metl·lic em desperta. Acaba de passar un tren per la meva estació. Miro al meu voltant. Torno a estar a l'estació de metro on visc. En realitat no estic segur si l'he abandonat algun cop. Però tinc un coixí immens a sota meu.

Burger Queen. La reina del Burger.

No hi havia ningun motiu per anar-hi tots els dies. O potser no hi havia ningun motiu per anar a fer el que la resta de la gent anava a fer allà. Menjar.  Demanava un refresc a la cambrera i esperava -amb el seu estat de timidesa- que arribés, assegut a la barra de l'hamburgueseria, enrrojolit per por a ser descobert.

 Els neons lluminosos rodejaven els aparadors del restaurant. Durant el dia restaven apagats. A la nit, però, els engegaven, decadents, rojos. També hi eren aquelles tauletes-compartiment. I els cambrers malcarats. I els clients que menjaven sense mirar res en concret. La maonesa que queia pels costats i el formatge fos.

Si tenia sort, apareixeria sola. S'asseuria i, demanaria una hamburguesa a la cambrera, qui no obriria la boca en tot moment i qui es giraria cap al noi, que notaria com el món se li ensorrava en ser descobert. Aquesta, però, mai diria res. Llavors la noia trauria els seus llibres de literatura i començaria a devorar-los, apartant-se el pèl que li queia a la cara de quant en quant. Continuaria absorta quan la cambrera li deixaria la hamburguesa a la taula. I la mossegaria amb aquella gràcia especial que tenen alguns per menjar hamburgueses sense que els caigui ni un trosset del que acompanya l'hamburguesa.

Si no tenia sort, el noi de la barra veuria com aquella noia a qui va a veure tots els dies apareixeria amb tres nois. Sempre els mateixos. "Amics de l'infantesa"- pensa el ell. Però aquesta companyia l'obliga a no treure el llibres, sinó el seu seu reproductor portàtil de música i a enfonsar-se els cascs a les orelles. Ells, fan el mateix, ningú diu res. Demanen la mateixa hamburguesa que la seva companya i de reüll, miren el noi de la barra, qui no para de mirar-se la seva companya. Riuen d'amagatotis, entre ells. I és diuen "l’hauríem d'invitar a seure". Els noi de la barra ho sent, però mai arriba el dia de l’invitació.

I així passa els dies el noi de la barra, Observant la reina de l'hamburgueseria, éssent observat - secretament-  per la cambrera i els companys de la noia. Però la noia no el veu.

A dos taules de distància s'hi asseu una noia massa tímida que ve cada dia per observar un noi que sempre s'asseu a la barra. La cambrera ho sap. Però sempre ho mantindran com un secret.

L'empedradriu de les pagodes.

"Sóc l'emperadriu de les pagodes", em digué aquella figura femenina vestida amb sedes i transparències. Em feu un somriure i es posà de genollons, al meu davant, llevant-se el vel transparent que li cobria el rostre. Un ajudants li havien posat un coixinet per a que hi fiqués el genolls. I així, agenollada se'm quedà mirant.

Al seu darrere hi tenia una amplia comitiva. Unes figures, seminues, duien fruits; unes altres instruments. D'altres només duien torxes, que il·luminaven l'estació d'una manera característica.

Com em passava sovint, el meu estat de perplexitat era gran. Ja em costava determinar el que era realitat del que era somni.

Desorientat per la manera que havia estat despertat -devien ser les tres de la matinada- només vaig poder contestar "quina emperadriu de les pagodes?"

La dona, s'emportà una mà a la boca i rigué amb timidesa. "Aquella a qui Maurice Ravel va dedicar una peça musical fa tants anys..."

Una mussa menys.

Tinc el cap enfuscat i no consigueixo aixecar-me d'on sóc. Costa imaginar que no tornarem a veure aquella dona-tempesta amb el pèl recollit d'aquella manera tan característica. Que aquella veu tanh poderosa s'ha apagat per sempre. Que no tornarà a crear himnes tan profunds i tan directes com els que creava. Bàlsams per a ànimes maltracrades. 

Figura perseguida, escanyolida però que atreia, apareixia constantment en la meva ment i m'era font d'inspiració. La veia amb moviment segurs i amb un caràcter tan fort. Recostada al costat d'un llit mirant-me amb cara seriosa. Parlavem, sobretot, de coses que, en realitat no tenien massa importància. Però passavem hores així.

La seva veu, continuarà fent mal al meu cervell. Ella, continuarà visitant-me. 

Sembla ser que, de moment, tot i no ser físicament en aquest món, res ha canviat per a mi. Massa cansat per pensar vaig a intentar curar el meu mal humor dormint una miqueta. Vaig a provar sort intentant no sentir la mala notícia que tothom -els que van amb pressa per aquí els subterranis- du a la boca.

Paisatges

Puc passar-me hores contemplant com passen els trens. De fet puc passar-me tot el dia embadalit, notant com després del relatiu silenci, neix un soroll que va augmentant. Notant com el terra cada cop vibra més. I el frenessí, un cop el tren ha parat al meu davant i tothom puja amb pressa. Llavors marxa i se'n va. El soroll decreix fins que desapareix. És llavors quan es reinicia el cicle i em creixen, un altre cop les ganes de que torni a passar. 

Ho puc arribar a veure tantes vegades que tot es distorsiona. Els sorolls es van perdent i es fan llunyans. Les formes es difuminen i apareixen colors per tot arreu.

Expectació.

Vaig ficar-me el telèfon a l'orella sense obrir els ulls ni el llum. No vaig ser capaç de mirar qui em trucava i em va costar reaccionar a aquella veu. Vaig trigar una estona en reconeixer-la. La sorpresa va arribar a continuació. 

"He trobat el llibre". No vaig saber que dir. Havia trobat el llibre que jo tant havia buscat i que no trobava enlloc. L'havia trobat en un supermercat, lluny de les llibreries de culte, on tant l'havia anat a cercar. "L'he comprat. El dissabte el tindràs a les mans". I ens vam despedir. El sentiment inicial de vergonya de permanèixer a aquelles hores del dia al llit,  va deixar pas a un seguit de seqüències en blanc i negre, imaginatives (més o menys) de les escenes on aquell llibre em  transportaria. Tot i que sabia molt per damunt de què tractava, m'imaginava els seus personatges (molt semblants a altres del mateix autor) en situacions inverossímils, on realitat i irrealitat són separats per una línea tan fina que costa de veure. 

Contava els dies que faltaven per trobar-me amb aquell llibre. Cada dia imaginava què podria contenir entre les seves pàgines. Recordava altres obres del mateix autor. M'adormia pensant que tornaria a entrar en un món com aquell.

Vaig estar content de que ell hagués trobat el llibre, perque així el llibre també passaria a ser un víncle d'unió.

Ara encara recordo el llibre i tot el seu món. El mal que em va fer al llegir-lo. Un mal plaenter.

Li he explicat aquesta història al vell guarda, en un moment de la seva ronda. Ell sempre m'escolta amb atenció. Ara ha marxat per continuar amb la vigilància del túnels. I jo aprofito per dormir amb aquest record tan dolç de la meva vida passada.

Una bola de gelat sobre l'asfalt.

Si, estava marxant. Encara que ell sabia que això havia de passar, va oblidar-ho. Tot i que ella havia de marxar en algun moment, van entregar-se a un món passional i desenfrenat. Tancats en una habitació amb olor de salabror i amb mobles vells i antics, amb un espill on la humitat havia fet els seus estralls. O a la petita cala a la vora del mar, a mitja tarda.

“Com a les pel·lícules”, pensava ell amb sovintesa. “Massa bonic”, pensava ella mentre, estant estirats al terra, els núvols els corrien per sobre i el mar picava contra les roques. Allò, com a les películ·les, duraria sempre.

I ara, aquell adolescent imberbe, amb el gelat a la mà (la bola de maduixa del qual li havia caigut al terra) i amb la camisa mig descordada, contemplava paralitzat com els pares d’aquella dea terrenal, posaven totes les seves pertinences al cotxe, tancaven la porta del portamaletes i s’allunyaven amb la noia, qui només va poder retornar una mirada fugaç cap atràs.

Ara, aquell noi només volia formar part del gelat de maduixa que havia caigut a l’asfalt, fondre’s lentament i quedar-se una taca. Però allí es quedà, amb la neula del seu gelat a la mà i la camisa descordada, petrificat, incapaç d’assimilar que demà no hi hauria ni habitació de mobles monstruosos ni caleta a mitja tarda, quan el sol ja no calenta tant. Els cotxes li pitaven quan passaven pel seu costat.

I és que no havien vist a les pelis que també hi ha adéus fugaços, idèntics al seu? Potser mai havien vist una pel·licula “d’adeu fugaç” i per això ho havien fet. Potser si n’haguessin vist alguna no haurien fet el que havien fet, sabent que arribaria el moment de dir-se adéu.

Quant em d’aprendre de la televisió...