Les vaques a la matinada.

La ciutat vista per l'ànima/Ascenció i decadència de lànima.

“Si, va ser llavors quan vaig decidir que havia d'elevar la meva ànima. I no en un sentit figurat, no, sinó en la realitat més palpable de totes. El que més em preocupava era el fet que la meva ànima, en la seva ascenció, hauria d'arrossegar el meu cos que, tot i no ser massa pesat, no sabia si podria convertir-se en un ésser volàtil, encara que la meva ànima potenciés el seu vol”, diu mentre se li humitegen els ull per la malenconia. Mira el sostre intentant dissimular, però jo l'interromp.

“Què va passar llavors? Va aconseguir arrastrar el cos cap amunt, la teva ànima?”.

“Si, i tant”, diu sobtadament. “I tant que si! Vaig estar durant tota una nit caminant per sobre la ciutat. Tota una nit, jove. Tot era molt extrany allà dalt. Els sorolls s'esmoteïen. Les llums es feien extranyes. Només veia les meves sabates fent passos cap endavant com si estigués xafant el terra. Era com caminar per sobre una plataforma de vidre. I no em vaig cansar gens. Ben al contrari, jove, ben al contrari. Semblava que aixafés la ciutat...” I de sobte torna a callar.

“Què va passar llavors. Ha tornat, allà a dalt?” Em mira desconcertat. L'he ofès sobtadament.

“No, no he pogut tornar-hi mai més, allà dalt, mai més. He intentat pensar molts cops que era hora d'elevar la meva ànima un altre cop, però no ho he pogut elevar-me del terra ni un sol cop més”. S'aixeca tan ràpid com pot i fa un intent de córrer però desisteix. És massa gran per córrer. O potser la seva ànima és incapaç d'arrossegar el seu cos.

Crits/L'existència a les vies.

"Prou!", crido fora de mi. "No em facis més preguntes! Ni si puc viure sense menjar! Ni si em dutxo! Ni per si puc satisfer les meves necessitats més bàsiques! Ni si puc viure sempre aquí sota! Prou! No em facis més preguntes! Sóc un personatge! Tan sols sóc un personatge, com tu! Tu mateix ets un personatge! I el més petit gest que fas no és la teva voluntat, sinó la d'Ell! Marxa! Deixa'm en pau!". 

No recordo haver cridat mai. Ara que ho faig, em sento fora de control. Noto com el cap m'és a punt d'explotar. Tothom se'm queda mirant, però passen ràpids i allunyats. Fa una setmana que em persegueix, fent-me preguntes sobre la meva "existència". I fa una setmana que li intento donar la clau. 

Després dels meus crits arronsa les espatlles i baixa a les vies. Tothom comença a cridar. Tothom s'espanta. Uns corren, els altres criden els guardes de l'estació. Ell, es manté inmòbil a les vies i somriu.

"Què fas? Ets boig?", li pregunto.

 "Ah, res, tranquil! Si tot és com tu dius, estic esperant a veure quina és la naturalesa de qui escriu la meva història. O la teva. Perquè, com quedaria la teva si em passés un convoi per sobre?".

La prova.

“Ja no recordava  ni el temps que feia que era a la cabana, tenint com un fet normal la pèrdua de la noció de temps en circumstàncies com les que vivia allà. L’aïllament voluntari al que em vaig sotmetre va fer que les hores, els dies o els mesos fossin una mena de realitat imaginària i paral·lela del món que havia deixat.

Els hiverns eren més durs.

Sotmetia el meu cos a proves continues que tard o d’hora es van convertir en una prova general i continua. M’hi vaig fer, a la prova i la prova es va convertir en la meva vida. Galledes d’aigua freda durant  l’hivern. Un fred rigorós, que tan sols era salvat per  un anorac vell  quan havia d’anar a recollir llenya i aliments i una foguerada a la petita xemeneia a l’única estança de la cabana. Tot i això, el fred em torturava i no em deixava pensar.

El sac de dormir no em salvava del terra fred i dur que em feia de llit. Per això les hores de son no eren massa llargues. Era part de la prova.

Solitud absoluta, que feu que les úniques converses que portava eren amb el fanalet de gas. I que provocava sovint, si no volia que el vent que bufava al tard i que feia tot de sorolls a l’exterior, em tornés boig. “Avui he recollit unes quantes móres, ja veus. No és res comparable al conill que vaig caçar l’altre dia, però si passo gana és per la prova. Com ha anat aquí, mentre jo era fora?” I el fanalet m'explicava què havia passat a la cabana en la seva absència. Sempre era tot més o menys igual.

El color blanc s’escampava a tot arreu. Però el que no podia suportar és que la neu diària cobrís les petjades del dia anterior.

Per tot això, quan el meu vell amic va arribar amb el seu quatre per quatre i em va dir que ja ho estava allargant massa i que havia de tornar a casa, vaig tornar a la cabana i m’hi vaig tancar. Per la finestra vaig veure com començava a nevar tempestuosament i com el meu conegut es refugiava dintre el seu vehicle. Quan va acabar la tempesta, ja no hi era. I la neu havia esborrat les marques de les rodes del seu cotxe."

A Jordi MBoixader, gran amic i soulmate.

Et in Arcadia ego/ Gris-verticalitat.

Els grans finestrals del locals 24 hores de les àrees de servei de les autopistes ofereixen una alternativa obligatòria després de la pluja. Des d’allí pot contemplar el cel gris, amenaçador. I els milions de gotetes als vidres del camions aturats. Els paraigües i les corredisses. El fred humit. I l’olor. I el vidre del costat de la taula, que li transmet un magnetisme, que l’acaba fusionant amb l’exterior. Ja no hi ha ni dintre ni fora. Es crea una mena de no-lloc primigeni. Et in Arcadia ego.

La gavardina és al penja-robes, amb el barret. Sempre li pregunten per què hi ha d’anar allà. Que és perillós. Però ho porta fent tan de temps que s’ha convertit en vital. Els pneumàtics, amb contacte amb l’asfalt moll, fan aquell soroll continu que tan li agrada. Amb el vent, l’aigua de la finestra fa una línia d’aigua. Mai ha acabat de ploure definitivament, durant el viatge des de casa fins l’àrea de servei acostuma a ploure un altre cop, amb menys intensitat. I el vehicle es converteix en una caixa de percussions.

Quan hi arriba, potser si que ha deixat de ploure, però l’ambient és contradictori. Quiet i amenaçador.

"Cafè, si-us-plau".

Connexió estacions interior/exterior.

La via subterrània és la meva columna. El tren que hi passa de manera costant és el dit que algú em passa per la columna. I el soroll i el tremolor que provoca el comboi al passar són els pèls més petits del cos, que se m’ericen. 

Linkin' pen.

Ell creu que no el veig. Però fa temps que dissimulo. El veig per la cua de l'ull. Està massa concentrat en el que estigui fent. Em mira una bona estona i torna a la seva llibreta i no se si escriu alguna cosa o m'està dibuixant a mi. Això últim tampoc ho puc confirmar amb certesa. Fingeixo una certa incertesa per no caure en l'egocentrisme. Però crec que en el fons, estic segur que aquell llapis o aquell boli o el que faci servir per dibuixar o escriure m'està plasmant a mi de la forma que sigui.

Arriba un dia que deixa de venir però li dono una oportunitat. Però el segon dia que no el puc veure assegut al terra a l'entrada de l'estació, just al final de les escales mecàniques, em comença a picar la curiositat. M'aixeco i vaig cap al que ha estat el seu lloc durant quasi bé una setmana. I llavors entenc el perquè d'aquella estranya connexió. 

Hi ha un dibuix al terra. Sóc jo. Però fa temps que no acostumo a buscar la meva cara reflexada enlloc. I em pregunto qui sóc, com tantes altres vegades i tanta altra gent fa.

(dibuix de Leo Colomina Alqueza)