Viatge i caiguda.

Perdo el coneixement i caic al terra fent un soroll sec que s’escampa infinitat de cops per la resta de túnels, com els so d’una arma automàtica repetidora. Ho se perquè ho estic veient. He sortit de mi mateix i em contemplo caient en tercera persona, a càmera súper-lenta. M’agrada fer endavant i cap endarrere.  Li crido a la figura que està caient. Li pregunto què li ha provocat aquell estat però ell continua caient, així que em torno a introduir dintre seu un altre cop.  Fins que arriba el cop sec contra el terra i el silenci.

Ara m’he tornat a despertar, però estic tan cansat que em costa parlar. Em costa una estona tornar a recuperar el meu estat de consciència. Així que no puc explicar el que he viscut fa uns moments amb paraules. Deixaré que us introduïu dintre meu, per recordar el que he vist sense moure’m del meu lloc.

I us tornaré a preguntar de nou què és realitat i què és imaginació.

Trossos.

La seva pell és molt blanca. La seva mirada mostra una gran nostàlgia, tot i que no m’hagi explicat mai si troba alguna cosa a faltar o no. S’asseu amb les cames creuades i recolza el cap sobre una mà. Dóna una sensació de fragilitat tan gran que arriba a preocupar-me. Mai he sabut que porta a dintre la motxilla. Sempre em fixo amb les piguetes minúscules que hi ha sota els seus ulls.

-Per què has deixat de parlar- em pregunta amb un aire desesperat. Quan acaba mira cap un costat. S’està enfadant. –Abans no deixaves de parlar. Mira’t ara, tot murri. Ja no parles de tot el que parlaves abans. Han desaparegut les pluges? Ha desaparegut el mont Fugi i els bonsais? Han desaparegut totes aquelles històries que inventaves? Que se n’ha fet d’aquell pont metàl·lic immens que unia dues illes? I tota la música que recordàvem? Ha mort Terry Callier i el Mambo Solitario?

Quan li veig la primera llàgrima corrent per la galta, m’aixeco. I sense dir-li res me’n vaig. Té raó i això em trasbalsa d’una manera que no es pot imaginar. De sobte, sense que res hagi canviat, m’he trobat en un món de caos, on tot el que abans estava ben estructurat, ara es va fent miques i va caient al buit. M’afanyo a plegar els trossets i en recupero algun. El poso al seu lloc.

“No ho hauries de deixar?” em pregunto molts cops, però em fa tanta por deixar aquest món que prefereixo reconstruir tot el que tenia amb els trossets que vaig recollint i pensant amb tot aquest univers que no deixaré caure.

Caminant, he arribat a la boca del metro, per on vaig descendir fa un anys. La llum que hi entra em provoca curiositat. Però també m’aterra. Tornaré al meu lloc i començaré de nou.

La màquina de fotos i la filera de fluorescents.

Quan una passa teva ressona un centenar de cops  quan xafes el terra, perdent-se en un laberint de túnels, vol dir que l’estació i tota la xarxa d’estacions resten tancades des de fa hores. Com moltes nits, ressegueixo la llarga i inacabable filera de tubs fluorescents que hi ha al sostre dels passadissos, els quals s’acaben convertint en una hipnòtica i repetitiva filera de llums que em manté captivat, com si d’un imant es tractés.

En un punt concret del meu trajecte arribo a la màquina de fer fotografies, lluminosa i amb la seva estructura de plàstic, on s’hi poden veure exemples de fotos que t’hi pots fer a dintre. La noia del somriure es manté il·luminada inclús de nit, quan no hi ha ningú. Les llums de la màquina no s’apaguen mai. És un petit teatret que espera els actors. I és ella, la màquina, una mena de cafeteria que em permet descansar una estona del meu peregrinatge de llums florescents.

Sempre hi entro. Faig a un costat la cortineta negra i m’assec al tamboret. És una petita estança molt lluminosa i m’hi veig reflexat a la pantalleta. Sovint faig carasses. M’hi estic una bona estona i el vell guarda, en veure els meus peus per sota la cortina, no em diu res i continua la seva ronda metòdica i avorrida. Si duc alguna moneda a la butxaca faig una tira de fotografies i la deixo allí mateix.

Algun cop m’hi he quedat adormit, amb el cap recolzat a la paret. Però sóc bruscament despertat per una veu enllaunada que em prega que hi posi una moneda.

I així, mig endormiscat, continuo el meu viatge per innumerables passadissos, mirant els llums del sostre. De quant en quant, algun tub fluorescent s’ha fos.

Abans que tothom arribi, abans que s’obrin les portes al públic, seré a la meva estació, preparat per no deixar-me res.

Sobre el museu de les idees i el museu sensible.

Entrar al local de sempre era com fer-ho a la sala de les escultures del museu que mai havia estat i que s’imaginava arrodonida i amb altíssims basaments, que suportaven estàtiques escultures de mirades severes i greus.

 En canvi les escultures que ell solia sovintejar no eren fredes ni de marbre i, encara que n’hi havia de diversos colors, totes desprenien una calidesa torbadora. Tampoc eren estàtiques, com les que se suposa que ha d’haver a un museu. Les seves es movien, descrivien corves impossibles amb les caderes, tenien una mirada viva i uns llavis més rojos del que és habitual. 

El seu museu particular tampoc era tan lluminós com els que visiten els estudiosos d’art. Era més llòbrec i amb alguns neons de colors. Però si t'habitues a visitar-lo amb assiduitat, t'hi sents còmode.

Tot i així ell les considera dees, amb un poder absolut sobre els seus observadors. Les considera una mena de sacerdotesses, duent a terme un ritual iniciàtic, òrfic. Això si, lleugeres de roba, com les estàtues dels museus de veritat. Aquí no es paga a l’entrada. Et pots permetre el luxe de fer-li l’ofrena a la dea mentre balla. I això el fa content.

A vegades l'acompanya la seva senyora, qui, secretament es queda amb tots aquells moviments.

Terry Callier.

Quan el  miro fixament a la cara no li veig el rostre. Hi veig els anys cincuanta a Amèrica del nord. Hi veig un tren polsegós amb vagons de fusta. Alguns són oberts. Hi veig rodamóns a dintre, xerrant sobre música. Hi veig guitarres que surten del no res i veus que canten a l'ànima. Hi veig maletes destartalades.

El tren avança feixugament creuant l'interior del país. El sol cau amb tota la seva força.

Com més ràpid corris existirà un món o un altre.

"Com més ràpid corris, més ràpid es desdibuixaran les 

figures al teu voltant", es diu a si mateix, accelerant la velocitat de la seva carrera. Sap que si ho fa, totes aquelles persones que es va trobant pel carrer es transformaran en siluetes sinuoses, pinzellades d’un Munch inexistent al present. No existiran ni vehicles ni carrers, convertits en línies borroses i colors difuminats. El món conegut perdrà, com sempre que ho fa, el seu significat, per renàixer en un altre que tothom diu “irreal”. Tot i això, i encara que ningú estigui dacord, ell creu que el món vertader és el de les línies i colors difuminats. No suporta l’altre, tan ben definit. Fa molt temps que va decidir quin seria, per ell, el món real i quin seria l’imaginari.

Moviment.

Tot gira al meu voltant. Les línies rectes es tornen corbes i tot es veu borrós. Al principi tot comença amb un soroll metal·lic. “Click”. Alguna cosa s’ha disparat i és aquí quan tot es comença a bellugar. Sóc al centre, quiet. I tot comença a girar. Perdo de vista l’home del maletí que s’avorreix esperant el pròxim convoi. Més tard el tornaré a veure. Veuré de reüll com puja al vagó i no veuré com marxa el tren, perquè estaré observant l’altre costat. Vaig veient tot el que rodeja el meu petit món. Les escales d’accés, la màquina de fotografiar, les vies. Tot es repeteix. Però cada cop la velocitat de gir és fa més intensa fins que arriba un moment en que tot es torna borrós. Tanco els ulls. Sóc al centre del caos. Els sorolls es confonen, com els colors. I noto com alguna cosa dintre meu s’eleva i vol sortir a fora.