Quan una passa teva ressona un centenar de
cops quan xafes el terra, perdent-se en
un laberint de túnels, vol dir que l’estació i tota la xarxa d’estacions resten
tancades des de fa hores. Com moltes nits, ressegueixo la llarga i inacabable
filera de tubs fluorescents que hi ha al sostre dels passadissos, els quals s’acaben
convertint en una hipnòtica i repetitiva filera de llums que em manté captivat,
com si d’un imant es tractés.
En un punt concret del meu trajecte arribo a
la màquina de fer fotografies, lluminosa i amb la seva estructura de plàstic,
on s’hi poden veure exemples de fotos que t’hi pots fer a dintre. La noia del
somriure es manté il·luminada inclús de nit, quan no hi ha ningú. Les llums de
la màquina no s’apaguen mai. És un petit teatret que espera els actors. I és
ella, la màquina, una mena de cafeteria que em permet descansar una estona del
meu peregrinatge de llums florescents.
Sempre hi entro. Faig a un costat la cortineta
negra i m’assec al tamboret. És una petita estança molt lluminosa i m’hi veig reflexat
a la pantalleta. Sovint faig carasses. M’hi estic una bona estona i el vell
guarda, en veure els meus peus per sota la cortina, no em diu res i continua la
seva ronda metòdica i avorrida. Si duc alguna moneda a la butxaca faig una tira
de fotografies i la deixo allí mateix.
Algun cop m’hi he quedat adormit, amb el cap
recolzat a la paret. Però sóc bruscament despertat per una veu enllaunada que
em prega que hi posi una moneda.
I així, mig endormiscat, continuo el meu
viatge per innumerables passadissos, mirant els llums del sostre. De quant en
quant, algun tub fluorescent s’ha fos.
Abans que tothom arribi, abans que s’obrin les
portes al públic, seré a la meva estació, preparat per no deixar-me res.
