The Lost Underground Station

domingo, 23 de diciembre de 2012

La màquina de fotos i la filera de fluorescents.


Quan una passa teva ressona un centenar de cops  quan xafes el terra, perdent-se en un laberint de túnels, vol dir que l’estació i tota la xarxa d’estacions resten tancades des de fa hores. Com moltes nits, ressegueixo la llarga i inacabable filera de tubs fluorescents que hi ha al sostre dels passadissos, els quals s’acaben convertint en una hipnòtica i repetitiva filera de llums que em manté captivat, com si d’un imant es tractés.

En un punt concret del meu trajecte arribo a la màquina de fer fotografies, lluminosa i amb la seva estructura de plàstic, on s’hi poden veure exemples de fotos que t’hi pots fer a dintre. La noia del somriure es manté il·luminada inclús de nit, quan no hi ha ningú. Les llums de la màquina no s’apaguen mai. És un petit teatret que espera els actors. I és ella, la màquina, una mena de cafeteria que em permet descansar una estona del meu peregrinatge de llums florescents.

Sempre hi entro. Faig a un costat la cortineta negra i m’assec al tamboret. És una petita estança molt lluminosa i m’hi veig reflexat a la pantalleta. Sovint faig carasses. M’hi estic una bona estona i el vell guarda, en veure els meus peus per sota la cortina, no em diu res i continua la seva ronda metòdica i avorrida. Si duc alguna moneda a la butxaca faig una tira de fotografies i la deixo allí mateix.

Algun cop m’hi he quedat adormit, amb el cap recolzat a la paret. Però sóc bruscament despertat per una veu enllaunada que em prega que hi posi una moneda.

I així, mig endormiscat, continuo el meu viatge per innumerables passadissos, mirant els llums del sostre. De quant en quant, algun tub fluorescent s’ha fos.

Abans que tothom arribi, abans que s’obrin les portes al públic, seré a la meva estació, preparat per no deixar-me res.

martes, 16 de octubre de 2012

Sobre el museu de les idees i el museu sensible.


Entrar al local de sempre era com fer-ho a la sala de les escultures del museu que mai havia estat i que s’imaginava arrodonida i amb altíssims basaments, que suportaven estàtiques escultures de mirades severes i greus.

 En canvi les escultures que ell solia sovintejar no eren fredes ni de marbre i, encara que n’hi havia de diversos colors, totes desprenien una calidesa torbadora. Tampoc eren estàtiques, com les que se suposa que ha d’haver a un museu. Les seves es movien, descrivien corves impossibles amb les caderes, tenien una mirada viva i uns llavis més rojos del que és habitual. 

El seu museu particular tampoc era tan lluminós com els que visiten els estudiosos d’art. Era més llòbrec i amb alguns neons de colors. Però si t'habitues a visitar-lo amb assiduitat, t'hi sents còmode.

Tot i així ell les considera dees, amb un poder absolut sobre els seus observadors. Les considera una mena de sacerdotesses, duent a terme un ritual iniciàtic, òrfic. Això si, lleugeres de roba, com les estàtues dels museus de veritat. Aquí no es paga a l’entrada. Et pots permetre el luxe de fer-li l’ofrena a la dea mentre balla. I això el fa content.

A vegades l'acompanya la seva senyora, qui, secretament es queda amb tots aquells moviments.

miércoles, 29 de agosto de 2012

Terry Callier.

Quan el  miro fixament a la cara no li veig el rostre. Hi veig els anys cincuanta a Amèrica del nord. Hi veig un tren polsegós amb vagons de fusta. Alguns són oberts. Hi veig rodamóns a dintre, xerrant sobre música. Hi veig guitarres que surten del no res i veus que canten a l'ànima. Hi veig maletes destartalades.


El tren avança feixugament creuant l'interior del país. El sol cau amb tota la seva força.


jueves, 9 de agosto de 2012

Com més ràpid corris existirà un món o un altre.


"Com més ràpid corris, més ràpid es desdibuixaran les 

figures al teu voltant", es diu a si mateix, accelerant la velocitat de la seva carrera. Sap que si ho fa, totes aquelles persones que es va trobant pel carrer es transformaran en siluetes sinuoses, pinzellades d’un Munch inexistent al present. No existiran ni vehicles ni carrers, convertits en línies borroses i colors difuminats. El món conegut perdrà, com sempre que ho fa, el seu significat, per renàixer en un altre que tothom diu “irreal”. Tot i això, i encara que ningú estigui dacord, ell creu que el món vertader és el de les línies i colors difuminats. No suporta l’altre, tan ben definit. Fa molt temps que va decidir quin seria, per ell, el món real i quin seria l’imaginari.

viernes, 6 de julio de 2012

Moviment.


Tot gira al meu voltant. Les línies rectes es tornen corbes i tot es veu borrós. Al principi tot comença amb un soroll metal·lic. Click. Alguna cosa s’ha disparat i és aquí quan tot es comença a bellugar. Sóc al centre, quiet. I tot comença a girar. Perdo de vista l’home del maletí que s’avorreix esperant el pròxim convoi. Més tard el tornaré a veure. Veuré de reüll com puja al vagó i no veuré com marxa el tren, perquè estaré observant l’altre costat. Vaig veient tot el que rodeja el meu petit món. Les escales d’accés, la màquina de fotografiar, les vies. Tot es repeteix. Però cada cop la velocitat de gir és fa més intensa fins que arriba un moment en que tot es torna borrós. Tanco els ulls. Sóc al centre del caos. Els sorolls es confonen, com els colors. I noto com alguna cosa dintre meu s’eleva i vol sortir a fora.

miércoles, 6 de junio de 2012

'Òpera Prima'

-Per què no deixen "Summertime" en pau?-em pregunta el jove afroamericà. Du el pèl afro i roba de colors. Llavis carnosos.

-És una peça realment bona. Jo mateix, l'he sentida infinitats de cops, aquí sota.-li contesto. Però ell sembla irritar-se. Parla acompanyant-ho amb gesticulacions exagerades.

-A això em vull referir! L'explotació que està sofrint! Cada dia algú la canta al metro. La puc sentir amb milers de versions imaginables. Pop, disco, samba... No cal destuir-la, tampoc. Hi ha una pel·li, on s'utilitza de fons per a l'hora dels crims! És cantada a programes musicals. Si que hi posen empenta, noi... Però la fan malbé.

-De qui és aquest tema? Vull dir, qui el va crear?- faig jo per intentar calmar-lo. Sembla que aquesta pregunta li ha agradat. I fa un somriure mig dissimulat. Em preparo per rebre una cascada imformativa. -Vull tots els pèls i senyals- li dic abans que comenci a parlar-. Ell s'asseu bé i es frega les mans.

-Et creuries que va ser composada per una òpera?-. Faig cara d'incredulitat i ell sembla emocionar-se. - Si... és una cancó de bressol composada per George Gershwin, amb lletra de Bubose i Dorothy Heyward i Ira Gershwin, que va formar part de l'opera Porgy and Bess, del 1935. Va tenir tant d'èxit que forma part del Gran llibre americà de les cançons...-continua.

I la cosa no acaba aquí. M'explica quins artistes l'han versionat. Que no li molesta que ells ho hagin fet, perquè "són grans" i la tracten amb delicadesa. Però que es fica de mal humor quan veu que no se la pren seriosament.

Veig com, quan va parlant, és en un món de grandesa. Està sol i només l'enfoca un focus des de dalt. I ell parla i parla. Si hi hagués algú en restaria embadalit, com faig jo. Aquest és el seu moment.

miércoles, 9 de mayo de 2012

Roxanne i el vaixell.


Potser la recordo dels temps en que viatjava amb vaixell. O potser dels temps immediatament posteriors. Qui sap si va ser en els temps immediatament posteriors, lligats als temps en que treballava al vaixell. Qui sap. Ara, m’ha tornat als pensament i no puc parar de reproduir-la mentalment.

Roxanne, you don’t have to put on the red lights/ those days are over, you don’t have to sell your body to the night.

La primera versió que vaig escoltar va ser la del grup The Police, però la que recordo amb més nitidesa  va ser la versió que en va fer George Michael, per la calidesa i la tendresa que se’n desprenia. És aquesta la que no puc para de reproduir incansablement.

És ara quan se’m mesclen les imatges. Totes aquelles llums. Totes aquelles Roxannes dignes, altívoles, poderoses. L’aigua, el vaixell i les postes de sol a bord. Les minifaldilles i la cuina del vaixell. Les canyes del riu i els somriures atrevits. Les postes de sol a l’horitzó i els seus cabell llargs.

Aquí sota no hi ha ni vaixells, ni Roxannes. Però em costa poc canviar la realitat de tot el que m’envolta.